El carrer és meu. I el patrimoni, també

És una manera de governar: quan una decisió està presa, qualsevol obstacle es converteix en una nosa. Els informes tècnics, les advertències, les recomanacions dels organismes internacionals… Tot això pot esperar o es pot apartar. A Menorca, el viaducte construït aferrat al poblat de Rafal Rubí n’és la demostració. El poblat forma part de la Menorca Talaiòtica, declarada Patrimoni Mundial per la Unesco. L’entorn més pròxim també forma part del bé que s’ha de protegir. I, tanmateix, el Consell insular, governat pel PP, va tirar pel dret i aquella infraestructura aturada per les protestes i les objeccions patrimonials avui és un viaducte per on des de fa pocs dies ja circulen cotxes, camions i motos. La Unesco i l’Icomos n’havien demanat l’enderrocament; el Ministeri de Cultura, també. Cap de les advertències no s’ha escoltat.

Els criteris dels tècnics de Patrimoni han pesat menys que els del Departament de Carreteres. La protecció d’un paisatge cultural mil·lenari ha hagut de cedir davant un pas viari que podia trobar altres vies. No és només una obra mal situada, és una manera de fer política: primer es decideix què es vol fer i després s’ordena l’Administració perquè ho faci possible. Hi ha un tipus de governant a qui, quan vol tirar endavant una operació, rarament li falten mans. Sempre troba un funcionari, un, disposat a posar-hi la firma; si un tècnic no acompanya, se’l pot canviar de lloc i provar amb un altre; si un càrrec pot ser incòmode, es deixa vacant. I si el director gerent del Consorci de la Menorca Talaiòtica pot recordar quines són les obligacions de protecció, millor no nomenar-lo. No cal donar ordres explícites quan tothom entén què convé. És allò d’“el carrer és meu”. La política de la piconadora, del “perquè ho dic jo” i del “ja ho arreglarem després”. Una manera de governar que reapareix quan el poder confon tenir majoria amb tenir carta blanca. I sempre n’hi ha que en surten beneficiats: quan l’interès públic queda arraconat, els interessos particulars d’alguns membres del partit no semblen una sospita estranya.

No és la primera vegada que veim aquesta manera de fer, ni la que fa cent. A Palma, durant anys, s’han fet tots els moviments possibles per evitar l’esbucament de la Feixina, encara que conservar aquest monument franquista representa un greuge immens cap a la memòria democràtica i vulnera la llei. A Menorca s’ha forçat la maquinària institucional per fer passar una carretera per damunt de les recomanacions dels organismes que vetlen pel patrimoni. Els casos són diferents, però comparteixen una manera d’entendre el poder, quan les institucions no hi són per garantir l’interès general, sinó per executar la voluntat política de qui les governa.

Què deu ser, per a l’actual Consell de Menorca, un Patrimoni Mundial? Una etiqueta per lluir als fullets turístics? Si ni tan sols aquest reconeixement serveix per frenar un simple viaducte, el missatge es llegeix clar i llampant: hi ha certs poders que quan volen passar, passen. Encara que sigui per damunt la història.