De l’espanyolització esquerrana a la reforma PP-Vox de l’Estatut

Que la política baleàrica cada vegada es fa més en clau nacional és un fet indubtable. La qual cosa explica els resultats electorals. No només els de les urnes generals, sinó també els de les regionals. Aquesta tendència —els pocs nacionalistes que queden en diuen “espanyolitzar”— va a tota, i en cada període de govern espanyol en mans del PSOE s’incrementa fort ferm. Això sempre ha estat així. Però mai tan intensament com ara. I fa tot l’aspecte de ser irreversible. Sobretot, perquè és diluviar damunt inundat.

A primer cop d’ull es veu amb la recentralització de fet que l’executiu socialista i neocomunista practica sense manies en les grans qüestions d’interès nacional. Sense complexos, que deia aquell —que era de dretes, però que els governants esquerrans d’ara han assumit. I vet aquí que els que deien que la defensa de l’autogovern illenc era l’essència de la seva política i ideologia també ja aplaudeixen o, almanco, no s’oposen a la invasió de competències autonòmiques, fins al punt que en demanen la correcció o la intervenció en matèria de desmemòria franquista, habitatge... Una estranya manera de defensar-lo. En el fons, respon a la ferma convicció que l’autogovern només és desitjable si serveix per aprovar el que a mi m’agrada, però, si no, que el bombin.

La nacional-espanyolització de l’esquerra ve de fa prou temps enrere. El moviment anomenat 15-M i la traducció orgànica que en fou Podemos en va ser un excel·lent exemple, en el seu cas, des de la ultraesquerra conservadora. També el PCE-IU-Sumar sempre va estar en la mateixa línia, ara bé, aquesta formació abans tenia certa voluntat d’almanco parèixer que era diferent del PSOE, però avui ni dissimula, és una mera sucursal del partit de Sánchez, i ben orgullosa que n’està, com no deixa de demostrar.

Tot això era prou conegut. La novetat, a efectes regionals nostrats, l’aporta la secció delegada del PSOE a les Balears. Perquè els actuals dirigents es foguejaren en la línia contrària. Històricament, el Partit Socialista local es dividia entre els ‘oficialistes’, que seguien fil per randa les consignes de la seu central —els Fèlix Pons, Ramón Aguiló, etc.—, i els crítics o ‘autonomistes’ —Joan March, Josep Moll...— que més tard es varen dir ‘federalistes’. Entre aquests darrers hi havia —a mitjan dècada de 1990— Francesc Antich, que va crear l’eslògan ‘Hem de ser més PSIB que no PSOE’ en ocasió de les primeres eleccions internes per triar cap de llista per a les autonòmiques del 1999. Tothom l’entenia: messions a fons per a l’autogovern. Ningú fins aleshores havia apostat, dins d’un dels dos grans partits, per una opció tan autonomista. No en queda ni el record.

Francina Armengol era deixebla d’Antich. Concordava amb ell perquè feia gala d’un verb en extrem autonomista, en el seu cas, fruit de l’evolució ideològica des de l’independentisme dels anys d’estudiant a Barcelona —militava al Bloc d’Estudiants Independentistes— fins al pragmatisme pel poder. El que ningú s’imaginava era que l’aplicada alumna federalista de llavors acabàs per convertir-se —la necessitat obliga— en abanderada del PSOE més centralista.

No és només el PSOE illenc el que ha canviat. Tampoc els MÉS no havien tingut mai —des del temps que eren els respectius PSM— una pràctica —altra cosa és el discurs— tan poc favorable a l’autogovern illenc com ara. Resulta cridaner que ells, autotitulats ‘sobiranistes’, militin amb tant d’entusiasme sense complexos a les files socialistes a través de l’esmentada delegació PCE-IU-Sumar-Front: qualsevol cosa val, inclòs el centralisme, si és per defensar el PSOE enfront del PP-Vox. O sigui: l’autogovern pot ser secundari, o, fins i tot, prescindible.

Aquestes actituds han anat creant un ambient polític local en què els grans temes del debat polític són —cada vegada més— els mateixos que els nacionals. Cosa que arriba a manifestar-se de manera esperpèntica, com el cas de l’acampada a la moda madrilenya de la plaça d’Espanya, a Palma.

Per descomptat, cadascú fa el que pot, vol o el deixen fer. Sobretot per sobreviure i menjar. Però no deixa de cridar l’atenció que l’esquerra —tant la progressista com la conservadora— hagi jugat tan a fons a favor de la nacional-espanyolització de la política balear, especialment perquè ha creat un escenari perfecte per a la dreta. No consta si se n’adona o no, però tant és a efectes del resultat.

Un exemple potencial: imaginau-vos que enmig d’aquest ambient el PP i Vox treuen el mes de maig 40 diputats —ara hi estan a prop— del Parlament, en sintonia amb la intenció de vot nacional. Majoria qualificada. O sigui: la necessària per canviar a voluntat la llei electoral o reformar l’Estatut com volguessin —el català, per començar—, que amb una majoria dretana al Congrés s’aprovaria sense problema i, ni gata, l’esquerra podria somiar tenir un dia prou força per tornar-la enrere.