L’adreçador

Arran d’una concepció inconvenientment hedonista de la lectura, les conegudes com a ‘lectures obligatòries’ a escoles i instituts van començar a tenir mala fama. Parafrasejant Borges, es deia que ‘lectura obligatòria’ era un oxímoron, perquè tota lectura implica plaer, i no hi ha res obligatori que doni gaudi de veres. Però als centres educatius tot és obligatori: ho són les taules de multiplicar, o la taula periòdica dels elements, o la gramàtica, fins i tot els horaris. Aprendre implica cedir i posar-se al servei d’uns coneixements, o d’uns sabers que s’han d’imposar com s’imposen sempre les veritats; aquestes se suposa que no obeeixen ningú, sinó que som nosaltres els que hi hem d’anar a darrere. La fi de les lectures obligatòries no va significar més que ja no eren obligatòries per llei i comunes a tot el país, sinó que es deixava als centres la tria de les obres. En el meu temps es compaginaven els clàssics de la literatura catalana i castellana amb llibres més actuals i accessibles, sovint fins i tot comercials, finalment d’una qualitat més que qüestionable, que feien brillar per contrast les obres importants o canòniques que, sovint a contrapel, ens havíem d’empassar.

Que fos difícil, en principi, llegir certs llibres escrits molts segles enrere o que tenien un llenguatge i una narrativa que no era la, per a nosaltres, convencional, ho convertia tot en un repte, en una clau importantíssima per al nostre aprenentatge i formació. Si no hagués estat per aquelles ‘lectures obligatòries’, hi ha molta gent que no hauria llegit mai certes obres –o res–; sovint trobo vells companys d’estudis que tot el que recorden dels anys d’institut són les hores de lectura d’obres que potser no els van agradar molt, però que d’alguna manera els van fer obrir horitzons, o pensar i sentir coses que han estat importantíssimes, i ara ho agraeixen, encara que tot sigui per poder dir que tenen certa cultura.

Una societat sense uns referents literaris compartits també és una societat sense memòria, sense un passat literari comú en el qual ens podem emmirallar. Ara tot és immediat, frívol i lleuger, coses –llibrets– que es llegeixen per passar l’estona o per educar no el gust literari sinó determinades formes de moralitat.

A l’escola no t’han de donar el que t’agrada, sinó ensenyar-te allò que no saps que et pot agradar. El món del coneixement i del saber sovint no es deixa conquerir sense un cert esforç. Si un tret tenen els clàssics és que continuen dient-nos coses que potser no volem sentir, perquè venen acompanyats d’estranyesa i de dificultat, a més d’un context que potser ara no és ‘políticament correcte’. En nom del plaer o de la facilitat empobrim la vida del nostre jovent, que encara no sap que allò que farà la seva vida més bona són els plaers que haurà hagut d’aprendre a apreciar. No podem obligar els joves a estimar la literatura. Però ja veiem quin món tenim, forjat pels seus menyspreadors. Ens convenia molt més a tots que s’hagués arribat a l’edat adulta havent passat per l’adreçador d’haver de llegir alguna cosa valuosa.