Les teixidores artesanes de Can Morató de Pollença

L’any 2022, quan encara la fàbrica de Can Morató estava en runes, en vaig publicar un treball sobre la fundació i especialment sobre les treballadores dins del llibre Dones, treball i moviment obrer. Europa, Espanya, Illes Balears (1868 - 1936), coordinat per David Ginard. I ara, que Can Morató està a punt d’acabar la seva restauració, he cregut adient oferir-ne una síntesi. La fàbrica fou una fita més d’aquella Mallorca industrial definitivament perduda. A Palma ja feia anys que existien algunes fàbriques d’estores com La Alfombrera, oberta el 1882 per la família Vidal i dedicada a les catifes industrials fetes amb telers moguts a vapor. El 1885 s’obria a Santa Catalina la fàbrica Mora, que era artesanal, de tapissos i catifes. Per tant, ja existia una demanda d’estores de consum intern i d’exportació molts d’anys abans que s’obrís la fàbrica de Pollença. La legislació laboral que prohibia el treball infantil a les fàbriques i que protegia la mare obrera no es complia. Aquesta era una xacra que afectava enclavaments tèxtils com Sóller, Esporles, Bunyola i Palma. A La Alfombrera de Palma, i a molts tallers, com es queixava La Vanguardia Balear del 7 d’abril del 1917, hi feien feina moltes nines de menys de deu anys. 

Pere Bosch Oliver, fundador de Can Morató, era el secretari de l’Ajuntament d’Esporles i el 1882 bastí als terrenys propietat de la seva dona, Maria Cabot, una fàbrica de flassades de llana mecanitzada, la qual dirigí durant molts d’anys i que tingué el seu moment d’esplendor gràcies a la demanda de flassades per a l’exèrcit espanyol durant les guerres colonials de Cuba i Filipines. A Esporles, Pere Bosch, entre el 1909 i el 1912, entrà en contacte amb Rafel Morató Font, un jove enginyer industrial nascut el 1886 al Principat, qui havia muntat al poble uns tallers artesanals d’estores de llana i amb qui Maria, la pubilla del fabricant Bosch, s’acabaria casant. Devers el 1912 es produí una crisi i com a conseqüència, els dos grans fabricants de flassades, Joan Riutort i Pere Bosch varen vendre’s les fàbriques d’Esporles.

Es veu que Morató tenia una creixent demanda per les seves catifes artesanals, la qual cosa dugué a Bosch, a associar-s’hi i a fundar la fàbrica de Pollença, perquè, acabada la guerra europea, s’obrien els mercats als productes artesanals de qualitat amb el consumisme d’elit dels feliços anys 20. A més a més, les estores manuals tenien un cost zero en capital fix i maquinària, i el cost laboral era baix per la barator dels salaris femenins. L’any 1922 es va inaugurar a Pollença la fàbrica d’estores de Can Bosch, que més endavant es diria Can Morató. Els dos fabricants primer varen fer proves en uns tallers que obriren a un local de l’antic convent de Sant Domingo de Pollença, com una manera d’assegurar-se mà d’obra amb habilitat artesanal. Així, en aquells tallers, un grup de dones aprengué l’ofici de teixir estores. La fàbrica s’ubicà a l’entrada del poble per la carretera del Port, aferrada al torrent de Sant Jordi, i els empresaris s’hi feren bastir la residència familiar, adossada. L’empresa produïa una gran varietat d’estores de llana de disseny refinat que es processaven íntegrament a la fàbrica, des que la llana en brut hi arribava, es rentava, es filava, se’n feia el tintat i fins que es teixia. La factoria disposava dels seus propis dissenyadors i produïa catifes de luxe que s’exportaven a Barcelona, Santander, Bilbao, Sant Sebastià i ben aviat ampliaren la demanda cap als Estats Units, Alemanya i Anglaterra.

Devers el 1930 el gendre de Pere Bosch, Rafael Morató, el substituí en la direcció de l’empresa, la qual en els primers anys 30 ja tenia 280 fusos i 11 telers a mà. Rafael Morató, que el 1930 era el principal contribuent resident al poble, fou regidor de l’Ajuntament durant la República pel Partit Republicà de Centre, la reconversió republicana de l’antic Partit Liberal, dominat per Joan March. Durant la Guerra Civil a la fàbrica es produïren mantes i sacs de llana per a l’exèrcit nacional. El 1960 la fàbrica tancà per la mort de Morató i la competència per la demanda de mà d’obra del sector turístic.

La confecció artesanal d’estores de llana aprofitava la mà d’obra femenina que s’adaptava perfectament a una feina que no requeria cap gran esforç físic però que sí que necessitava certa perícia. A més a més, les dones pollencines tenien experiència en el tèxtil, ja que des de principis del segle XX treballaven el cotó als tallers oberts per Martí Pons, que durant la Primera Guerra Mundial s’havien convertit en una fàbrica, instal·lada al carrer de Ferragut, amb telers elèctrics en què fabricaven roba de lona. Com era recurrent, els patrons del tèxtil preferien la mà d’obra femenina perquè el salari era prop de la meitat del dels homes i també empraven un bon nombre de nines. A principis dels anys 30, el propietari de Can Morató havia augmentat el nombre de telers i de treballadores, que varen arribar al centenar. Normalment, els telers manuals ocupaven devers 25 dones i nines que ajudaven com a debanadores, a més de les filadores i els homes que treballaven el tintat. Els tintorers i els encarregats solien ser homes, amb una categoria i un sou molt superior al d’elles. Era la fàbrica que donava més feina al poble i els testimonis orals encara recorden com les seves sirenes organitzaven la vida de Pollença.