"Vaig sentir parlar català a un xibiu i vaig pensar: 'Què collons faig a Madrid?'"

PalmaLlorenç Santamaria travessa la porta del bar i saluda amb una encaixada de mans i un somriure ample que no l’abandona durant dues hores de conversa. Se sorprèn en veure el fotògraf. “Ah, però ens hem de fer fotos? Jo us n’hauria pogut enviar!”. Es mira com si comprovàs que el seu aspecte estarà a l’altura. En la seva silueta conviuen l’home mediterrani –pantalons i camisa de lli– amb el rocker que mai no ha deixat de ser –arracada a l’orella–. Se li dispara la música a les Ray-Ban Meta i se les lleva per apagar-la. Du una gorra amb les inicials LS gravades i posa amb ella i sense, mentre es recol·loca els cabells. Demana un cafè americà amb gel, somriu i ja està a punt per a les preguntes. Viu a Barcelona, però va i ve contínuament a Mallorca per cuidar la seva germana, de 95 anys. Està al dia del que passa a la seva terra i, abans d’abordar una carrera de més de sis dècades, comença per la massificació.

“És que mira aquest aeroport. Té unes sales que semblen camps de futbol. Podrien, almanco, separar els vols nacionals dels internacionals. Per què he d’arribar dues hores abans només perquè un tio torna a Suècia després de les vacances? I, després, on van tots aquests milions d’euros que entren aquí cada dia?”.

No ha assistit a cap manifestació contra la saturació perquè no era a l’illa, però ho hauria fet si li hagués coincidit. “Hauria sortit al carrer. Abans, els turistes eren als seus hotels, i ara qualsevol caseta o piset es lloga, i també un cotxe. La força del lloguer turístic és molt gran. Però, és clar, jo veig la meva filla, que se’n va de viatge a Grècia i cerca allotjament a Airbnb i tot ja és Airbnb. Hòstia, s’han introduït d’una manera que és mal de fer, aturar-ho!".

Pros i contres

Té dues filles, de 32 i 22 anys, viu amb la seva dona a Barcelona i està a punt de convertir-se en padrí. A 81 anys. “T’estic donant una exclusiva”, riu, burleta. Durant els anys daurats va ser Lorenzo Santamaría, res de Llorenç. “En aquell moment, a Catalunya hi havia els cantautors i, per a la resta, noms artístics. Jo, quan es va haver de decidir això, no pensava en res. Era un pardal!”. Torna a riure abans de confessar: “Volia ser cantant. El millor cantant del món. Ni pensava en la fama, ni volia ser famós. Aquesta és la veritat. Després et ve la fama i dius... Hòstia, té els seus pros i els seus contres. La necessites si vols fer concerts amb bona producció, però també és feixuga. Quan me’n vaig adonar, ja era famós i m’emprenyava. Mai no m’he retirat, però quan m’aclaparava o em sentia cansat, sempre tornava a casa. Tornava a l’illa. Mallorca és el meu refugi”.

Son pare era fuster i va morir quan ell tenia dos anys. La seva mare, treballadora d’una fàbrica tèxtil de Santa Maria, va quedar al càrrec de sis fills. La més gran –la qual ara cuida Llorenç– va prendre les regnes. “Vaig créixer entre dones, feliç a les totes. Érem una família humil, de poble. No vivíem en l’abundància, però no vàrem passar fam. I estava envoltat d’amor”. Tanca els ulls per remarcar la paraula amor i recorda com el peixater passava una vegada per setmana, venent gerret i sardina a toc de corn. “Pens com ens alimentàvem sense saber res de conceptes com ecològic, en les verdures que menjàvem, i sí, va ser una infància guapa”.

Convertit en al·lot, va repartir sifons i gasoses, va vendre xocolata i va fer feina a una barberia. Per matar els trajectes a peu, tocava l’harmònica. No sabia res de música. No hi havia antecedents a la família. S’acostaven els anys 60 i “tothom volia tenir un grup de música”. Uns cosins n’havien muntat un. Ell els escoltava i els va demanar que el deixassin cantar una cançó. “Supòs que era un rock-and-roll de l’època”. Es va presentar a una prova a Radio Mallorca, quan “encara no hi havia televisió i es tocava en directe a la ràdio”, i va sortir convertit en vocalista de Los Chelines. Després es va foguejar amb Los Fugitivos fins a arribar a Los Bríos, amb qui tocava a la discoteca Jack El Negro, del Jonquet de Palma. “A ma mare mai no li va importar gaire que em dedicàs a la cançó, però quan vaig començar a fer-ho de nit i arribava a les quatre de la matinada, això ja no li agradava. Em deia: ‘Les estrangeres et duran a la perdició’”.

Després de passar per diversos grups, els Z-66 el varen citar a Toltec, “la sala on tocaven tots els grups de moda de l’època”. De nou, el varen seleccionar i el gerent els va contractar. Cantaven tots els èxits internacionals. Moltes vegades versionaven cançons que no s’havien publicat ni radiat a Espanya, temes que arribaven dins les maletes d’aquelles estrangeres o dels marines estatunidencs que atracaven a Palma.

“Jo no sabia ni parlar espanyol. De veres. Xerrava mallorquí amb els meus amics i la família, i després cantava en anglès a partir del que anava aprenent, sense saber ni què deien aquelles estrofes. Dels portaavions en podien baixar 5.000, d’americans, la majoria negres, i ells tenien grups i tocaven al vaixell”. Els marines arribaven al local i acabaven pujant a l’escenari. Duien ritmes soul i funky, un complement al rock de The Doors, The Animals i The Rolling Stones, pels quals Santamaria perdia el cap.

“Tocaven mil vegades millor que nosaltres. No perquè en sabessin més de música, sinó perquè tenien aquella força i aquella energia brutals... Nosaltres érem mediterranis, tio. Jo intentava cantar bé i el directe no era això. El seu concepte era el de la potència i la seva manera d’afrontar els directes no tenia res a veure amb cantar de puta mare. Era energia. Tot això m’ho varen ensenyar”.

El cantant sòlid es va anar forjant amb centenars d’hores de directe, a una Palma musicalment efervescent que li va permetre conèixer ídols com Jimi Hendrix i el seu admirat Eric Burdon, líder de The Animals. “M’havia comprat un aparell de reverberació que pagava a lletres de no sé quantes pessetes, una ruïna. Estava convençut que allò m’ajudava a cantar bé i arriba Burdon i em diu: ‘No, l’eco és aquí’ [es toca la gola]. Imagina’t com era descobrir tot aquell món”.

A la sala Sgt. Pepper’s –la que va inaugurar Hendrix– ja hi feia feina onze mesos a l’any. El grup tenia un apartament llogat i vivia, sense patiments, de la música. “Ens pagaven una barbaritat per a l’època. Era pasta!”. La nit, el contacte amb els turistes, els hippies i el rock varen fer circular les drogues, però Llorenç mai no va perdre el rumb. “Els va passar a molts companys. Jo no em plantejava res. Vivia el dia a dia, però la meva guia continuava sent convertir-me en el millor cantant del món. No la fama”.

Als 70, la indústria va donar per acabada l’era dels grups. Cercava solistes. Llorenç tenia veu i presència i varen arribar els cants de sirena. “Em vaig tancar un mes a una finca que tenia un conco meu a la muntanya per meditar-ho. Jo era un tio de grup, però vaig acceptar”.

La discogràfica es va asseure a crear un nom. Ell volia Lorenzo Negro i es va imposar Lorenzo Santamaría. Componia cançons sobre les seves inquietuds, però la companyia tenia clar que el camí el marcaven Raphael, Julio Iglesias i Camilo Sesto. “Els interessaven les cançons d’amor i desamor. Ells creien que era el que s’havia de fer i vàrem tenir èxit. Em varen donar una carrera”.

La trajectòria es va cuinar a foc lent fins que va esclatar amb Para que no me olvides: “Hi va haver èpoques en què no la volia cantar”. En el punt àlgid de la popularitat, el varen reclamar del cinema. Santamaria estava de moda i tenia aires de galant. Li varen oferir interpretar Don Juan Tenorio. “Em varen triar sense saber ni si era actor. I em va costar, perquè era castellà antic”. I, seguint l’actitud vital que ha mogut la seva carrera, va anar fent. Va rodar amb Ángela Molina, Victoria Abril i López Vázquez, entre d’altres.

Es va convertir en un cantant molt popular i el seu mànager, Alfredo Fraile, va veure l’oportunitat de replicar l’èxit del seu representat més famós. “Era com si volgués fer de mi un segon Julio Iglesias. Des de Miami fins a l’Argentina, anava passant per tots els països, fent televisió, assistint a festes, i vaig pensar que allò no era per a mi. No per a un tio de poble com jo. I venia a refugiar-me a Mallorca”.

Mai no es va preocupar de les clàusules d’uns contractes que anaven acompanyats de l’adjectiu “lleonins” perquè “els doblers entraven”. Va agafar els estalvis i els va invertir en una discoteca i sala de música en directe que no varen funcionar. Una ruptura sentimental va fer la resta: “Em vaig arruïnar i me’n vaig anar a Madrid”.

A la capital espanyola tot havia canviat amb l’arrencada dels 80. “Triomfaven els al·lots rossos”, diu per resumir l’èxit de Los Pecos, Iván i Miguel Bosé. Va continuar en la música, però abans de tres anys allà va sentir que s’ofegava. “Emocionalment, no era al meu lloc”.

Fet com a cantant

Aleshores el varen cridar per a una pel·lícula a Catalunya. “Em vaig aturar a Castelldefels, a un xibiu on feien una paella i parlaven català, en la meva llengua, en ple Mediterrani, i vaig dir: ‘Què collons faig a Madrid? Fora!’. Estava en un bon moment de maduresa, a 35 anys, i ja fet com a cantant. Vaig continuar en la música, però instal·lat a Barcelona”.

Ha de pensar –com si no s’ho hagués plantejat mai– per respondre si li hauria agradat tenir la carrera de Ray Charles, que va deixar un llegat de bones cançons i un estil fidel a ell mateix. Quan va preparar el comiat, des de la més absoluta modèstia, va creure que el públic no hi seria. Va omplir. I els promotors continuen contractant-lo perquè continua omplint. “És increïble, però és que fins i tot encara alguna dona em diu ‘guapo’”. Torna a riure.

No actua a l’estiu per decisió pròpia –“fa massa calor”– i, com el seu admirat Miguel Ríos, canta rock-and-roll i totes les cançons que espera el seu públic. “Em crec el meu repertori i la gent en gaudeix. M’he quedat com el baladista, tio”. Torna a Barcelona i, mentre espera l’arribada del net, assaja cada dia. “Una hora i mitja. El truc és donar-li canya. M’agradaria estar estirat a una gandula, però no puc! Gaudesc l’adrenalina de pujar a l’escenari”.

Ha estat una vida plena, aquesta d’anar fent com un pardal? “I tant que sí. No he viscut en l’abundància. No he estat ambiciós, ni he necessitat un xalet a Miami ni dues cases a Madrid. Res de tot això. Estic de puta mare”, riu mentre es recol·loca la gorra.