“Tenia cos de camioner i ballava com una vedet”

PalmaJimmy Showman, nascut Jaime Horrach Lillo, sosté al palmell de la mà una peça de pedreria. “Això no és de plàstic, és atzabeja”, aclareix mentre cerca amb els ulls un penjador ple de vestits de festa. Els colors brillants es mesclen amb plomes i lluentons. La planta baixa de Palma on s’ha traslladat és plena de quadres, retrats i restes d’una vida escènica que no cap dins una casa. Part del vestuari i dels seus records dormen a dos trasters. Passats els 80 anys, Jimmy parla dels escenaris com si acabàs de sortir del camerino. Durant més de mig segle es va vestir de dona per actuar, sense considerar mai que allò expressàs una identitat amagada. “Jo sempre he estat jo. Acabava d’actuar, m’ho llevava tot i sortia amb la cara neta. De talons, gairebé mai en duia, perquè no m’anaven bé. Pits, tampoc, tret que el número ho exigís, i de vegades hi sortia sense perquè me’ls havia oblidat. Deia al públic: ‘Ai, ja m’he tornat a deixar les mames al camerino!’. I era ver”.

Fill d’una família humil del barri de Santa Catalina, va créixer arrecerat pels seus pares; ella, mestressa de casa; ell, patró de vaixell. Quan tenia nou anys es varen traslladar a Tànger a la recerca de progrés. “Vivíem davant el port, devora l’hotel Continental. Estudiàvem a l’acadèmia Cervantes i vaig començar a parlar francès, una mica d’anglès i àrab. Em relacionava amb hindús, un veí era jueu i un altre, espanyol. Tothom es duia molt bé. La ciutat era meravellosa”. Sis anys després va tornar a Palma, i a Tànger ja només hi va anar de visita a mitjans dels anys 70. “Quan vaig veure en què s’havia convertit, vaig tornar al vaixell plorant. Havien desaparegut les cases de canvi, les oficines de Correus i els grans magatzems francesos. On hi havia joieries, hi vaig veure gallines”. El món colonial s’havia esvaït, però li va quedar el nom de Jimmy, pel capità anglès del vaixell que patronejava son pare.

L’adolescent que va tornar a Mallorca volia estudiar arqueologia. Li agradava pintar, modelar i fer coses amb les mans, una raresa en el seu entorn. S’escapava d’amagat per rebre classes de cant. Fins que li varen descobrir les partitures. “En aquella Espanya, si una al·lota volia ser model, ballarina o artista, o un al·lot s’hi volia dedicar, de seguida eren de mala vida. Et penjaven una reputació, però a mi sempre m’ha estat ben igual. He fet el que he volgut, molt educadament i fent molta feina. La meva família em va dir que no a cantar i punt. No hi va haver drama. Quan ho vaig poder fer, ho vaig fer”.

La perruqueria

La porta d’entrada a l’activitat artística va ser la perruqueria d’una cosina, a la qual ajudava els dissabtes al matí. Jimmy es va formar i en va obrir una, petita, a la sala de ca sa mare. A 21 anys ja s’havia traslladat a un local més gran. Va aprendre maquillatge, estètica, el tracte amb les dones, disciplina empresarial i a relacionar-se amb artistes. “Vaig arribar a ser campió d’Espanya de perruqueria de senyores. A la meva hi havia aire condicionat i un ambient avançat per a l’època”. Per les seves mans passaven Sara Montiel, les ballarines de les millors sales de Palma i clientes estrangeres ben relacionades. “Es demanaven les unes a les altres ‘escolta, tu on vas?’. L’any 67 ja feia feina amb un arxiu on apuntava el nom, el telèfon i el to del tint”.

Amb la perruqueria Jimmy –Jaime ja era història– a ple rendiment, va obrir amb un soci El Desván, “l’únic bar amb cafetera” del Jonquet; un lloc de pas –també per al rei Joan Carles– abans d’anar a parar a Jack El Negro i a les discoteques de la zona. “La nit d’aleshores no era el lloc sòrdid que la gent s’imagina. Al meu local no estava tot permès. Si veia que algú s’estava passant tocant-se o amb les besades, hi anava i li deia ‘per favor, una mica de decòrum’. Aquells anys sorties amb 5.000 pessetes, agafaves un taxi, anaves als bars i les discoteques de Gomila, acabaves menjant-te un entrepà a La Tortillería i tornaves a casa amb doblers. Ara no fas res amb 50 euros”.

Durant les nits d’hospital en què cuidava son pare, Jimmy va escriure El ocaso de virtudes, una tragicomèdia en clau de vodevil, una obra de cafè-teatre en què va incloure números musicals de Cabaret, Núria Feliu i Guillermina Mota. Com que no trobava una actriu que n’interpretàs la protagonista, va decidir que ho faria ell. La va estrenar a la sala Tiffany’s i va tenir tant d’èxit que la va representar durant més d’un any només a Palma, abans d’iniciar una gira. “Sortia maquillat amb pestanyes de cartó, coloret, boqueta de pinyó, sense pits i amb unes sabates ortopèdiques de plataforma”.

A la sala Tagomago el varen batejar com a Jimmy Showman. “El que jo feia no era improvisar quatre passes amb una perruca”, reivindica abans de repartir el mèrit entre coreògrafs, modistes i cossos de ball. Jimmy viatjava a París i Londres per comprar música, teles, plomes i brodats de cristall. “La roba havia d’estar ben feta; el número, ben pensat, i el moviment, molt ben assajat”. Després, tot encaixava i oferia al públic la seva versió “amb picardia i sense grolleria gratuïta” de Mae West, Montserrat Caballé, Sara Montiel, Rocío Jurado i Divine, entre d’altres.

Va ballar El llac dels cignes amb un tutú que s’il·luminava. “Podia cantar, ballar cancan, fer l’espagat i carregar molt de pes. Per això ara tenc els genolls com els tenc. La gent cridava quan em veia moure’m amb aquella agilitat. Jo ballava com una vedet amb un cos de camioner. Aquí hi havia la gràcia. La gent es reia amb mi, no de mi. No em definiria només com a transformista o actor còmic. Era tot un totterreny. I no només pels quilos”.

Quan Jimmy va debutar, faltaven mesos perquè morís Franco. Fer feina en la faràndula implicava obtenir el carnet d’artista i pagar una llicència que costava 1.100 pessetes l’any. “No vaig tenir grans problemes amb la policia ni amb la censura, però la llibertat no era una cosa abstracta: depenia de la feina, del lloc, de la gent que et protegia i de com et comportaves. Jo mai no vaig muntar cap escàndol. Els meus pares eren persones correctes i avançades que sempre em varen donar suport i em varen defensar. Professionalment, sempre vaig complir els meus contractes. Mai no te n’has d’anar d’un local enfadat o quedant malament”.

Jimmy esquitxa la conversa de noms i llocs, en un relat riu que el duu a un número fent de Maria Antonieta, a anècdotes amb Javier Gurruchaga, Camilo José Cela, Marifé de Triana, Carmen Sevilla i al moment en què la seva amiga Sara Montiel, “que en sabia moltíssim, d’espectacle”, li va girar les arracades, perquè, quan hi pegàs la llum dels focus, “semblassin diamants”.

Per a ell, el transformisme era un ofici rigorós basat en el talent còmic i l’espectacularitat, que topa amb la seva anàlisi del panorama contemporani: “Jo he anat a l’Orgull a les carrosses de Madrid contractat per discoteques que em pagaven el viatge, l’apartament i una setmana de feina. Quan vaig acabar el darrer, vaig decidir que no era la meva manera de reivindicar. No critic que cadascú faci el que vulgui, però per això tampoc no m’agrada que ara a tot se li digui drag queen. Un transformista, una actriu còmica i una drag queen no són exactament el mateix, i que una paraula estigui de moda no obliga a esborrar les altres; jo vaig ser transformista i showman. La meva manera d’exigir respecte pot semblar antiga, però jo no volia que es riguessin de mi ni que em convertissin en una caricatura fora de l’escenari. Si vols que la gent et respecti, tu també t’has de respectar. Això ho he tengut clar sempre”.

Rebuig a les drogues

La disciplina de Jimmy va incloure sempre un rebuig a les drogues, en ambients on circulaven amb naturalitat. “Ho veia i no em molestava. Mai no en vaig voler ni una ratlla. No necessitava res per actuar. Demanava un whisky amb Coca-Cola i em durava les dues hores de l’espectacle”. Als 80 va arribar l’amenaça de la sida, de la qual va saber per l’avís d’una exparella. “Ho va llegir en revistes alemanyes i em va demanar que anàs alerta i que em cuidàs. Ho vaig tenir present i li ho vaig agrair. Sempre he estat de parelles estables i llargues; clàssic i fidel”. El gran amor de la seva vida va arribar en la primera joventut. Alemany, de bona família, 11 anys més gran que ell. En va durar sis. Vàrem mantenir el contacte fins que va morir, fa uns mesos, a 92 anys, a Eivissa. Va ser una història molt maca i trista alhora. Mai no el vaig oblidar”.

Sempre va viure bé de l’espectacle i va poder ajudar la seva família. “He viatjat molt, m’he comprat el que he volgut i he gaudit, sempre fent feina”. Però darrere les plomes també hi havia l’engany i la precarietat a l’hora de sol·licitar la jubilació. “Vaig descobrir que per gires de 6 mesos m’havien comptabilitzat 20 dies”.

Es va acomiadar del gran públic amb una actuació a l’Auditòrium de Palma, on li varen dedicar “16 minuts d’aplaudiments”. “Vaig haver de fer un gest perquè aturassin, perquè m’anava a posar a plorar”, revela. Un grup d’antigues ballarines dels seus espectacles, avui ja padrines, varen pujar a l’escenari amb els cabells blancs i roba d’assaig per ballar una darrera vegada junts. “Veure aquells cossets encara capaços d’aixecar la cama... La gent es va tornar boja”, rememora amb orgull: “Això era la prova que no havíem estat una ocurrència: érem professionals i havíem construït una escola d’escenari”.