Els alumnes ja no saben prestar atenció: "És com si et fessin 'scroll'"

Palma"A l’aula tenim la sensació que cal estimular els alumnes tot el temps, com si haguessis d’encendre llums, perquè, si perden l’interès, és com si et fessin scroll". Guillem Ensenyat, mestre del CEIP Es Vinyet d’Andratx, descriu així una situació que s’ha fet habitual a les aules: si el docent no aconsegueix mantenir l’atenció dels infants, desconnecten. No necessàriament interrompen la classe ni es porten malament. Simplement, deixen de seguir-la.

La dificultat per concentrar-se preocupa docents de diverses etapes educatives. A Primària, a Secundària i fins i tot a la universitat, els professors descriuen alumnes als quals costa mantenir el fil d’una explicació, dedicar temps a una tasca o acceptar que aprendre exigeix esforç. En un entorn ple de continguts breus, notificacions i estímuls immediats, llegir, estudiar i escoltar durant una estona poden semblar activitats poc atractives. Però la qüestió no és tan simple com llevar els mòbils de les aules. Les veus consultades apunten a un canvi més ampli en la relació amb l’atenció, l’avorriment i l’aprenentatge. Mentre s’espera que l’escola aconsegueixi captar constantment l’interès dels alumnes, la capacitat de concentrar-se necessita temps, pràctica i moments sense estímuls.

L’atenció també s’ha d’aprendre

Eva María Aguilar, catedràtica de la UIB i directora de l’Institut de Recerca i Innovació Educativa (IRIE), recorda que l’atenció es desenvolupa durant la infància i madura especialment al llarg de l’adolescència. Perquè s’enforteixi, els infants necessiten exposar-se a situacions que els exigeixin mantenir la concentració. "La societat cada vegada està menys atenta, és menys constant i està perdent la capacitat d’atenció", afirma. L’experta evita atribuir els problemes a les pantalles en general. No és el mateix mirar una pel·lícula amb un contingut adequat i l’acompanyament d’un adult que consumir individualment vídeos breus que se succeeixen sense interrupció. El que preocupa és especialment aquest segon ús quan no hi ha supervisió.

"Si cada vegada els exposam menys temps a continguts que requereixen atenció, cada vegada en tindran menys", alerta. La capacitat de concentrar-se, per tant, no es pot donar per descomptada: també s’ha d’exercitar. La qüestió no és només quantes hores passen els infants davant una pantalla, sinó quin tipus de continguts consumeixen i quin espai queda per a activitats que exigeixen mantenir el focus.

A l’IES Antoni Maura, el professor Joan Miralles observa que als alumnes els costa més concentrar-se quan una activitat no els ofereix una recompensa immediata. "El professor no és un animador. Pot fer classes més dinàmiques, però no és el pallasso de la classe", afirma. Per a Miralles, l’esforç, la memòria i la repetició continuen essent necessaris, encara que no sempre resultin estimulants. "Els centres hem de reivindicar que el procés d'aprenentatge implica esforç, que no tot ha de ser divertit i imaginatiu", sosté.

Miralles qüestiona, a més, la idea que cal suprimir el no fer res. "Hi ha la idea que l’avorriment és una emoció que cal eliminar i les noves tecnologies ens ho permeten", afirma. Però no tenir un estímul a l’abast també pot formar part de l’aprenentatge: obliga a tolerar la frustració o continuar una tasca encara que no sigui especialment atractiva. "Això no significa que les classes hagin de ser rígides ni que el professorat hagi de renunciar a provar metodologies diferents. El repte és trobar l’equilibri entre despertar la curiositat i ensenyar a mantenir l’esforç quan l’interès inicial disminueix", defensa.

Quin temps poden mantenir l’atenció?

Jesús Revelles, professor de la UIB, també ha observat dificultats per sostenir dinàmiques llargues. "Quan jo estudiava, sempre dèiem que teníem 45 minuts d’atenció, però ara és molt difícil mantenir dinàmiques de més de 15 minuts, perquè tots tenen ordinadors i mòbils, i és molt complicat", explica. Els 15 minuts són una percepció basada en la seva experiència docent, no una mesura universal de la capacitat d’atenció dels estudiants. El seu testimoni, però, coincideix amb la preocupació expressada per altres professors: mantenir una activitat durant una estona sense canviar constantment de format s’ha convertit en un repte.

Revelles ho relaciona amb la immediatesa, que considera que pot afavorir la superficialitat. La lectura és un dels àmbits en què veu més clarament la necessitat de recuperar hàbits. Defensa que a Batxillerat es tornin a implantar quatre llibres obligatoris, una pràctica que considera beneficiosa encara que exigeixi temps i feina. Llegir demana una atenció sostinguda i no ofereix la mateixa successió d’estímuls que les xarxes. Miralles ho resumeix així: "Qualsevol activitat que no tingui una recompensa immediata genera frustració. Estudiar requereix constància, esforç i temps, i no tens una recompensa immediata. En canvi, mirar vídeos de TikTok és addictiu: et genera dopamina i et manté entretingut. Si estàs avesat a això, tot el que no tingui una allau d'estímuls et sembla avorrit".

A Primària, Ensenyat explica que la dificultat per mantenir la concentració té conseqüències concretes en l’organització de les sessions. Entre aconseguir que els alumnes escoltin, explicar les instruccions i posar en marxa una activitat, pot passar bona part de l’hora. "No és que es portin malament, sinó que no se centren", resumeix. Per intentar-ho, ha recorregut a la gamificació, una metodologia que incorpora elements dels videojocs a les activitats educatives. Cada unitat didàctica pot convertir-se, per exemple, en un superheroi que transmet uns valors. Els alumnes s’impliquen en la proposta i poden obtenir recompenses a mesura que avancen.

Però preparar aquestes activitats exigeix molta feina, i el joc no pot substituir tot el que implica aprendre. Ensenyat ho il·lustra amb les taules de multiplicar: per dominar-les no basta una activitat atractiva, també cal practicar a casa. El mestre assenyala que la responsabilitat no és exclusivament de l’escola. "El problema no són els nins que empren tauletes, sinó els pares que miren el mòbil a l’hora de sopar o que no miren el fill quan juga a futbol, per exemple", afirma. Considera que els hàbits dels adults influeixen en la manera com els infants es relacionen amb les pantalles i amb l’atenció dels altres.

Recuperar el silenci

Aguilar proposa alternar els períodes de feina amb pauses actives breus: aixecar-se, moure’s i tornar a seure per reprendre l’activitat. També defensa establir pautes clares sobre què passarà a classe i quant de temps durarà cada tasca. L’objectiu és evitar la sobreestimulació i crear un entorn que faciliti la concentració. En aquesta línia, proposa aplicar al conjunt de l’aula estratègies que també s’utilitzen amb infants amb trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). Les pauses actives, l’anticipació de les activitats i els espais tranquils poden ajudar a afavorir l’atenció de tot l’alumnat, no només la dels infants que presenten més dificultats per concentrar-se. Això no vol dir que les dificultats d’atenció siguin necessàriament un trastorn, sinó que algunes estratègies pensades per respondre a necessitats específiques també poden ser útils per al grup més ampli.

L’experta també assenyala la importància dels horaris. Recorda que els adolescents tenen ritmes biològics diferents dels infants i considera que començar les classes massa prest pot dificultar que arribin descansats. Per això defensa que, en aquestes edats, l’entrada als centres sigui més tardana.

Les propostes no impliquen convertir totes les classes en un espectacle ni tampoc considerar perjudicial qualsevol ús de la tecnologia. Apunten a recuperar un equilibri: ensenyar a fer un ús útil de les pantalles, donar espai a la lectura i acceptar que l’aprenentatge també requereix estones de concentració sense estímuls constants. L’escola no pot competir amb les xarxes pel que fa a la rapidesa amb què ofereixen novetats. La seva funció és una altra: ajudar els infants a sostenir l’atenció quan la novetat s’acaba. Potser aquest és el repte que resumeix millor la imatge d’Ensenyat: que un mestre no hagi d’encendre llums constantment perquè els alumnes el mirin, sinó que ells aprenguin, a poc a poc, a mantenir la mirada fins i tot quan hi ha foscor.