La història lingüística d’una ‘i’ a Mallorca

PalmaAndratx, com tots els nostres pobles, va ben carregat d’anècdotes lingüístiques. La que avui ens ocupa neix d’una confusió entre grafies que el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) desfà amb fonts documentals i criteri filològic. A l’entrada ‘Andratx’, el diccionari documenta l’antiga grafia Andraig des del segle XIII fins al XIX i la moderna Andratx des de començament del segle XIX. Entremig, un desfilar de variants gràfiques incorrectes, com ‘Andrayig’ i ‘Andrag’, documentades durant l’edat mitjana i moderna. Als segles XVIII i XIX hi trobam ‘Andraix’ i ‘Andrax’, mentre que ‘Andrache’, del segle XVIII, i ‘Andraxe’, documentada el 1812, són identificades com a adaptacions castellanes. Però encara ens queda una altra grafia, apareguda al segle XIX, que ens durà fins al moll de l’os de la nostra història.

I ara sí que hem arribat on volíem: Andraitx, una mena de Frankenstein ortogràfic construït amb bocins de dues grafies, la ‘i’ de l’antic ‘Andraig’ i la ‘tx’ d’‘Andratx’. Una criatura híbrida que, com la de Mary Shelley, nasqué al segle XIX, però que, a diferència d’aquella, no necessità cap experiment científic per cobrar vida. Li bastà la confusió gràfica d’una època en què el català vivia sota la pressió institucional del castellà, aquella llengua que, en el nostre vocabulari familiar, anomenàvem forastera i que ens llegà expressions com ‘parlar es foraster’.

Ortogràficament, sabem que els dígrafs ‘-ig’ i ‘-tx’ poden representar un mateix so, l’africat palatal sord que pronunciam al final de ‘passeig’ i ‘despatx’. La normativa estableix que escrivim ‘-ig’ quan els mots de la mateixa família presenten ‘g’, ‘j’, ‘tg’ o ‘tj’, com ‘passeig’ i ‘passejar’, i ‘-tx’ quan aquest dígraf es conserva en els derivats, com ‘despatx’ i ‘despatxar’, ‘Andratx’ i ‘andritxol’, ‘Felanitx’ i ‘felanitxer’ i ‘Costitx’ i ‘costitxer’, entre d’altres.

Quan compareix ‘Andraitx’

Tornem al segle XIX, quan compareix ‘Andraitx’, amb aquell esclata-sang en forma de ‘i’ que s’havia empeltat entre l’antiga grafia ‘Andraig’ i la moderna ‘Andratx’. Curiosament, és en el mateix segle en què es publicava Frankenstein, la història d’una criatura que l’imaginari cinematogràfic acabaria representant construïda amb bocins de cadàvers. El nostre Frankenstein ortogràfic tampoc no era fet d’una sola peça.

Però la història dels topònims no es pot deslligar dels processos que condicionen la vida de les llengües. Els decrets de Nova Planta i les disposicions posteriors imposaren progressivament el castellà en els àmbits oficials, en detriment del català. Els noms dels llocs són dipòsits de memòria col·lectiva que conserven les petjades d’aquests processos. Felip V ho sabia prou bé quan, el 27 de novembre de 1707, després d’haver ordenat incendiar i destruir Xàtiva, imposà canviar-li el nom pel de Colonia Nueva de San Felipe. Però els noms, com les llengües, tenen una capacitat extraordinària de resistència. Xàtiva recuperà el lloc que li pertocava durant el Trienni Liberal, al segle XIX.

Ningú no recorda ja el desfici de la Colonia Nueva, però la confusió del nostre Frankenstein ortogràfic encara pul·lula, ara sota el rètol de ‘catalán mallorquín’. Si consultam la Viquipèdia en castellà, trobarem que presenta el municipi com a ‘Andrach’ o ‘Andraitx’ i, entre parèntesis, aclareix que la denominació oficial en català és ‘Andratx’. Però unes línies més avall assegura que ‘Andraitx’ és el nom tradicional en “catalán mallorquín”. Vet aquí la subtilesa: la grafia híbrida es presenta com a tradicional mallorquina.

Però tornem a aquella i vuitcentista. Després de quaranta anys de franquisme i d’exclusió del català a l’escola i als àmbits formals, aquesta terra començava a posar ordre al nom de les coses. Es tractava de recuperar un paisatge lingüístic escrit en la llengua pròpia i de fixar els topònims d’acord amb la normativa. A Andratx, mentrestant, una part del poble no volia perdre aquella, i la qüestió s’havia convertit en una batalla entre partidaris i detractors d’aquella lletra. I encara que ningú del poble no hauria pronunciat mai ‘Andraítx’, n’hi havia que defensaven aquella grafia com si fos or.

Era l’època en què la televisió començava a parlar català, amb Panorama balear i, posteriorment, l’Informatiu balear. A la primeria dels vuitanta, aquest darrer programa sortí a resseguir la batalla de la ‘i’ pels carrers d’Andratx. Les opinions no aportaven gaire cosa nova al debat, fins que el programa televisiu es topà amb un home andalús. Quan l’entrevistador li demanà si el nom del poble havia de dur o no la i, ell respongué ben xalest: “Andrá e Andrá!”. Aquell home devia haver sentit els andritxols pronunciar el topònim amb el so final ‘tx’, com el de ‘despatx’, però el reproduïa a través del filtre dels seus hàbits fonètics, caracteritzats, entre altres trets, pel debilitament o la pèrdua de determinades consonants finals.

La ignorància

L’anècdota ens regalava una lliçó involuntària. Les qüestions lingüístiques, com les mèdiques, per molt que ens afectin personalment, no es resolen per votació, per desig ni per ocurrència. El coneixement científic no depèn del nombre de mans alçades. Ningú no s’embarcaria en un avió si el pilot s’hagués de triar per votació entre els passatgers. Per què, doncs, hem d’acceptar que els fets lingüístics es decideixin per votació popular o per conveniència política? La ignorància lingüística comença quan l’opinió s’atorga l’autoritat del coneixement. Convé recordar-ho quan sentim discursos que pretenen convertir el català, el valencià i el mallorquí en llengües diferents.