Aquesta ‘a’ que se’ns escapa: realment és un castellanisme?

PalmaUs ha passat alguna vegada que, quan algú us ha dit que havia saludat ‘a la veïna’ o que a la ràdio havien entrevistat ‘a aquella escriptora tan famosa’, us heu demanat si aquella ‘a’ hi havia de ser? La pregunta és prou freqüent i, si només tenim en compte la normativa, la resposta és senzilla: no. Hauríem de dir ‘he saludat la veïna’ o ‘han entrevistat aquella escriptora’. En castellà, en canvi, la preposició sí que seria necessària: convindria dir ‘he saludado a mi vecina’ o ‘han entrevistado a la escriptora’, i per això és fàcil pensar que, quan la feim servir en català, ens hem deixat endur per la llengua veïna.

Tanmateix, les llengües poques vegades es deixen explicar amb una regla tan senzilla. En català, la ‘a’ també apareix (i fins i tot pot ser necessària) davant determinats complements directes. A més, si ens fixam en la història de la llengua, descobrim que aquesta construcció ja es documenta en català medieval, molt abans que la pressió social del castellà arribàs a tenir la intensitat que coneixem. Per entendre què passa, però, convé començar per aclarir què és un complement directe i per què, de vegades, pot anar precedit d’una preposició.

Quan deim ‘he comprat un llibre’ o ‘he vist en Pol’, els sintagmes que segueixen el verb fan la mateixa funció sintàctica: són complements directes, és a dir, indiquen sobre qui o sobre què recau l’esdeveniment de què parla el verb. En català, aquesta funció generalment no va introduïda per cap preposició, encara que el complement designi una persona. El complement indirecte, en canvi, sí que sol dur-ne: a ‘he regalat el llibre al meu nebot’, ‘el llibre’ és allò que regalam i ‘al meu nebot’ indica qui el rep.

Marcatge diferencial d’objecte

Aquesta distinció sembla clara, però les coses es compliquen quan entram en determinats contextos. No tots els complements directes es comporten igual, i les llengües disposen de recursos per indicar quina funció fa cada element dins una frase. Un d’aquests recursos és el que els lingüistes anomenen ‘marcatge diferencial d’objecte’ o, simplement, MDO.

El terme pot semblar complex, però la idea és senzilla: en determinades llengües, alguns complements directes duen una marca que els distingeix d’altres complements. En català i en castellà, aquesta marca pot ser la preposició ‘a’, si bé en altres llengües pot funcionar de maneres diferents. Aquesta marca, però, no es posa davant tots els complements directes: la seva presència depèn de factors com ara si designen una persona, si són definits o si podem identificar clarament de qui o de què parlam.

En català, la normativa estableix uns límits concrets per a l’ús d’aquesta ‘a’. En general, no s’hi posa, però hi ha contextos en què sí que pot aparèixer, com ara davant determinats pronoms personals forts (‘T’he vist a tu’) o quan ajuda a evitar una ambigüitat. Per exemple, ‘A qui ha vist en Miquel?’ no vol dir el mateix que ‘Qui ha vist en Miquel?’: en el primer cas demanam qui ha estat vist per en Miquel; en el segon, qui ha fet l’acció de veure’l.

També hi ha construccions en què el complement directe apareix separat de la posició habitual i es reprèn amb un pronom feble. En aquests casos, en català mallorquí fins i tot és possible marcar objectes inanimats, com a ‘Jo no tenc espai per posar-los, a tots aquests llibres’. Això ens fa pensar que no n’hi ha prou de dir que la ‘a’ apareix davant persones, sinó que també cal mirar com està construïda la frase.

Si la qüestió fos només gramatical, probablement no generaria tants de dubtes. Ara bé, en el cas del català, l’ús de la preposició davant complements directes humans també s’ha de considerar en relació amb el contacte amb el castellà, una llengua en què l’ús de la ‘a’ davant complements directes humans està molt més generalitzat. Com hem dit, però, la semblança entre dues formes no basta, per si sola, per explicar-ne l’origen.

Els estudis de la lingüista Anna Pineda sobre l’evolució del marcatge diferencial d’objecte en català mostren que aquesta construcció no és una novetat dels darrers anys. L’anàlisi de textos antics permet documentar-ne l’ús ja en català medieval, la qual cosa demostra que no es tracta d’una estructura completament aliena a la història del català, sinó d’un recurs que ja formava part dels usos de la llengua en èpoques anteriors.

Influència del castellà

Ara bé, que una construcció aparegui en textos medievals no significa que la influència del castellà no hi hagi tingut cap paper. De fet, les dades històriques analitzades per Pineda indiquen que el marcatge diferencial d’objecte augmenta notablement a partir del segle XVI i que arriba a percentatges elevats en determinats tipus de complements i en alguns textos del segle XVII. Això coincideix precisament amb un període en què el contacte amb el castellà és cada vegada més rellevant (almenys en la documentació escrita), de manera que la influència d’aquesta llengua pot haver contribuït a estendre la construcció. Així, doncs, la història que dibuixen aquestes dades és més complexa que una simple oposició entre una forma genuïna i una forma importada.

En definitiva, quan ens demanam si en català deim ‘han convidat l’escriptora’ o ‘han convidat a l’escriptora’, en realitat mesclam dues preguntes. Si el que volem és seguir la normativa general del català estàndard, la forma recomanada és ‘he saludat la veïna’. Ara bé, si el que volem és entendre per què molts de parlants fan servir la preposició en aquest context, hem de tenir en compte més factors, com el contacte amb el castellà, la variació lingüística i la història de la llengua.