Durant dècades hem identificat el creixement econòmic amb la prosperitat. Si una economia produeix més, crea ocupació i genera més ingressos, tendim a pensar que la societat viu millor. En general, és així. Sense creació de riquesa no hi pot haver benestar.
Ara bé, créixer no basta per prosperar.
Imaginem una fàbrica de paper que, per reduir costos, aboca els residus a un riu en lloc d’instal·lar una depuradora. La fàbrica produeix més barat, ven més i el consumidor compra el paper a un preu més baix. La contaminació del riu, però, no desapareix. Algú n’haurà d’assumir el cost.
No el paga la fàbrica ni tampoc qui compra el paper. La factura acaba recaient, d’una manera o una altra, sobre el conjunt de la societat.
Els economistes anomenam externalitat aquesta situació. Quan una activitat trasllada una part dels seus costos als altres, els preus deixen de reflectir el cost real del que es produeix i es consumeix. El mercat, en aquestes condicions, deixa de donar els senyals correctes.
Per això hi ha normes que obliguen a incorporar aquests costos als preus. No és una crítica al mercat. Ben al contrari: és una condició perquè funcioni correctament.
Sorprèn que alguns dels qui es declaren grans defensors del mercat rebutgin després un principi tan bàsic de l’economia. Però també és comprensible que moltes persones acabin desconfiant del mercat quan veuen que no funciona com hauria de funcionar.
El problema, sovint, no és el mercat. És un mercat que no compleix les seves pròpies regles. No defens un mercat sense regles; defens un mercat amb totes les seves regles. I una de les més elementals és que els preus incorporin els costos reals de les activitats.
Aquest mateix problema també es pot donar en una economia turística.
Quan un visitant reserva una habitació d’hotel, un apartament, un cotxe de lloguer o una excursió, paga una factura. La qüestió és si aquesta factura incorpora realment tots els costos col·lectius que genera l’activitat que consumeix.
Parlam del manteniment de les carreteres, del consum d’aigua quan és més escassa, de la recollida de residus, dels reforços sanitaris, dels serveis de seguretat, del salvament a les platges, de la conservació dels espais naturals i de la pressió sobre el mercat residencial, entre d’altres.
No és un argument contra el turisme. És simplement reconèixer que una economia turística genera uns costos col·lectius que algú ha d’assumir.
No es tracta de negar que el turisme contribueixi fiscalment. Els visitants paguen impostos i també l’Impost del Turisme Sostenible. La qüestió és una altra: si aquest sistema aconsegueix que els costos socials que genera l’activitat turística quedin realment incorporats al preu que paga qui la consumeix. Costa entendre que una activitat que exerceix una pressió tan intensa sobre el territori, l’habitatge i els serveis públics continuï beneficiant-se d’un tipus reduït d’IVA, mentre que l’Impost del Turisme Sostenible tingui una dimensió tan limitada que difícilment pot compensar aquests costos. No és una qüestió de recaptar més. És una qüestió que els preus reflecteixin millor els costos reals de l’activitat.
Quan açò no passa, una part significativa de la factura continua recaient sobre els residents de les Illes Balears. La paguen dues vegades: primer, amb els seus impostos, finançant uns serveis públics sotmesos a una pressió creixent; i, després, suportant directament els efectes sobre l’habitatge, la mobilitat, la disponibilitat d’aigua i la conservació del territori.
Fa temps que discutim si cal posar límits al turisme. Potser el debat s’hauria de plantejar d’una altra manera. Abans de decidir quants visitants volem rebre, hauríem de demanar-nos si totes les activitats turístiques assumeixen realment els costos col·lectius que generen.
Si els hotels, els apartaments turístics, els creuers, els vehicles de lloguer, les excursions i la resta d’activitats turístiques haguessin d’incorporar aquests costos als seus preus, probablement una part de la demanda es reduiria. Però aquest no seria un fracàs del turisme. Seria la conseqüència natural d’un mercat que, finalment, funciona amb totes les seves regles.
Els visitants assumirien el cost real dels serveis que consumeixen. Els residents deixarien de pagar una part d’una factura que no els correspon. I l’activitat turística quedaria molt més alineada amb l’interès general.
Els millors límits al turisme no són necessàriament els que fixa un decret. Són els que apareixen quan els preus reflecteixen honestament tots els costos de l’activitat. Quan açò passa, és el mateix mercat qui determina quin nivell d’activitat és compatible amb el benestar del territori.
Prosperar no consisteix simplement a produir més. Consisteix a generar més benestar. I açò només és possible quan els preus reflecteixen honestament tots els costos de l’activitat econòmica. Quan aquests costos queden fora del mercat, potser continuam creixent. Però ja no és segur que continuem prosperant.
