El debat entorn del turisme, ara ja transformat en reivindicació ciutadana mobilitzada als carrers, ve de molt enrere. Des de fa dècades sabem o debatem sobre el model econòmic basat en el turisme, molt sovint sense haver acabat d’entendre les implicacions de tot plegat, quina és l’arrel profunda del problema o quina és la viabilitat possible de les solucions. Des de l’ecologisme sempre se’ns ha dit que el turisme destrueix l’entorn, perquè òbviament on hi ha un hotel hi podria haver un pinar, i cabres salvatges en lloc d’un matrimoni d’holandesos. Tota la generació dels meus padrins, per exemple, va veure com Mallorca es transformava d’un país d’horts i pobles a un entorn d’hotels i blocs d’apartaments, i alguns van saber aprofitar l’embranzida de tot això i es van fer molt rics, i van començar a veure l’antiga Mallorca com un cau de rates, o de pagesos ofuscats que no sabien adaptar-se als temps encesos d’una febre d’or.
De tot això se n’han escrit novel·les, ja potser massa novel·les, però al cap i a la fi tot ha anat a més: més places hoteleres, més hotels, menys natura, més avions i més feina relacionada amb el turisme… i entre tots anàvem descobrint quins eren els efectes perniciosos de tot plegat, perquè no hi ha riquesa que no vingui amb la seva part de misèria. És el preu que hem pagat per viure al Paradís, que no era nostre sinó del millor postor, que ni tan sols ja és el nostre veí més hàbil, sinó un entramat de diner internacional amb cap visió de país ni de cultura pròpia. Hem de fer una reflexió molt a fons sobre el turisme i nosaltres, però el problema és que la reflexió sense poder no serveix de res.
No se sap com oferir una alternativa; no se sap com poder crear riquesa i ocupació en ple segle XXI sense haver de vendre’s l’hort dels padrins per fer-hi un complex d’apartaments rurals. Qui més qui menys té un tros de terra maleïda pels desitjos dels altres. I el problema és quan és tan desitjada i val tant que es trenca la cadena entre pares i fills, i els fills ja no tenen ni on caure morts, amb tota la literalitat de l’expressió funerària.
I d’aquí, ara, els brams i l’oposició, que mira al mateix temps de no importunar el turista, però que sap, al cap del carrer, que és l’enemic, l’ovella amb pell de llop, o l’emblema sempitern del capitalisme hedonista: crea riquesa però també les desigualtats inevitables, i els daltabaixos col·laterals.
L’alternativa també és capitalisme: turisme de luxe, menys gent i més rica, més burgesos de cartera inflada i menys fills borratxos de la classe treballadora europea, que és, fet i fet, en allò en què ens hem convertit després de la fi del vell capitalisme industrial. S’ha de posar una xifra anual màxima de visitants, i augmentar la taxa turística, amb la qual recuperar habitatge per als autòctons. Són mesures factibles, de sentit comú, abastables amb majories parlamentàries, és a dir, que no podem esperar que s’implementin. La cosa sempre és anar passant, a finals d’agost fer balanç i llavors fer quatre discursos, cinc si és any d’eleccions.
