Rodrigo Sorogoyen ha rebut reconeixements merescuts per El reino i As bestas, dues bones pel·lícules, la segona extraordinària. I potser, per inèrcia, està rebent elogis per El ser querido, que es podia haver topat amb el hàndicap d’una història semblant a la de la també sobrevalorada Valor sentimental, però no ha estat així. Els desenvolupaments són distints. Sorogoyen, sempre amb Isabel Peña de coguionista, ha construït aquesta vegada una pel·lícula basada estrictament en quatre escenes que valen la pena i que sostenen la intensitat d’una proposta que fa aigües per molts altres fronts.
Javier Bardem està, com sempre, superb en el paper de director tirà que intenta redimir-se per connectar amb la seva filla, a qui va abandonar i a qui ofereix el paper protagonista de la seva nova pel·lícula. Però no hi ha gaire més d’aquest conflicte plantejat en una escena inicial, molt pròxima en to a l’insuportable Los años nuevos, la sèrie de Movistar en què uns fatxendes insuportables conten la seva relació a través dels Caps d’Any que han passat junts. No la vaig poder acabar.
A El ser querido, cap personatge té entitat més enllà del de Bardem i Luengo i el rodatge de la pel·lícula és només una excusa per consumir metratge de manera soporífera sense que hi passi res. Si hi afegim decisions estilístiques que no aporten res al desenvolupament, queda una proposta amb conats d’allò que podria haver estat i no va ser. Et queda a la retina l’escena del rodatge impossible a taula amb l’esclat de Bardem, la trobada de Luengo amb la família del pare, les dues de pare i filla i el tedi de no haver vist res que tingui una emoció veritable.
El personatge de la filla en requeria més, però Sorogoyen roda des de la talaia del consagrat que cerca l’aplaudiment de la crítica, no des de la humilitat d’explicar una història. I sap fer-ho, amb nervi, amb un guió ferri i molt d’estil. A As bestas em remet.
Els pensionistes l’estan convertint en el gran èxit dels dimarts a la taquilla i té prou tirada per continuar recaptant. Després arribarà el regueró de candidatures als Goya, amb uns acadèmics acostumats a votar en bloc allò que ha rebut més atenció mediàtica. De Canes, justament, en va sortir de buit. I res no podrà fer contra l’aclaparadora de La bola negra, que ja juga a la lliga d’aspirar als Oscar, més enllà de la categoria de millor pel·lícula internacional.
