Ni apocalipsi ni normalització: el català 40 anys després de la Llei de normalització

Fa 40 anys, el Parlament balear aprovava la Llei de normalització lingüística. Quaranta anys després, si bé és ben cert que no s’ha normalitzat la situació del català com a llengua pròpia i cooficial de les Illes, també ho és que massa sovint l’anormalitat s’acompanya de diagnòstics apocalíptics. Hi ha motius perquè la situació preocupi: el català perd presència en molts d’àmbits i els joves, sobretot en les relacions informals, es comuniquen cada vegada més en castellà. Ara bé, si només miram el tassó mig buit, deixam de veure una part de la realitat que és igualment significativa.

El primer Baròmetre del Consell Social de la Universitat de les Illes Balears ofereix una dada rellevant: el 51% dels estudiants voldria rebre les classes majoritàriament en català, mentre que un 40% opta pel castellà. Hi ha qui es quedarà amb el fet que quasi la meitat dels alumnes prefereixen el castellà. Però també podem remarcar que més de la meitat dels estudiants de la universitat pública demana més català a les aules.

I això no és una dada menor. Sobretot si tenim en compte que la UIB, que segons l’Estatut d’Autonomia és l’autoritat consultiva en matèria de llengua catalana, arrossega des de fa anys una situació contradictòria. Hi ha carreres que s’imparteixen gairebé íntegrament en castellà i la mateixa universitat es va marcar com a objectiu arribar al 35% de la docència en català quan el percentatge real amb prou feines arribava al 25%, ara fa tres anys. És a dir, hi ha un nombre significatiu d’alumnes que demana més català del que realment ofereix la institució que hauria de ser referent en aquest àmbit.

La dada encara pren més valor si es té en compte que molts d’aquests mateixos estudiants fan servir habitualment el castellà fora de les aules. És la llengua amb què sovint es relacionen entre ells, la que domina a les xarxes socials, als continguts audiovisuals i en bona part dels espais de socialització juvenil. Però es veu que quan pensen en la universitat i en el seu futur professional, una majoria considera important ser competent en català.

Això vol dir que, tot i les dificultats, el català encara es percep com una eina útil. I aquí hi ha probablement la clau de tot plegat. Les llengües no es mantenen només amb discursos emocionals ni amb commemoracions institucionals. Es mantenen quan són necessàries, quan obren portes, quan donen oportunitats i quan la societat transmet la idea que dominar-les és un valor. Ara, però, sovint es transmet la idea que el català és prescindible, que ja no fa falta, que és un requisit excessiu o una nosa burocràtica.

I, malgrat això, més de la meitat dels estudiants de la UIB encara en vol més presència a les classes, segurament perquè el veuen com a eina de futur. El repte de les administracions, de la universitat i de la societat en general és precisament fer que el català sigui cada pic més útil, més present i més necessari. Perquè quan una llengua és útil, la gent no només la defensa, també la fa servir.