Bover, caragola, viuda o bocamolla, tots van dins l’olla

PalmaDia 25 d’abril és Sant Marc, una de les festivitats més preuades pels amants de la ingesta de mol·luscs gasteròpodes, coneguts generalment com a caragols. Com diu la dita popular, “qui menja caragols per Sant Marc, gaudeix de bona salut de franc” i és que és costum menjar-ne aquest dia. N’hi ha que diuen que menjar caragols per Sant Marc evita ésser tocat, és a dir, malaltejar d’alguna o altra manera. La meva repadrina se’n menjava un de cru cada any i bé li va anar, fins a 93 anys. En el meu poble no es fan caragolades per Sant Marc, sinó que són típiques de la Creu, dia 3 de maig, un poquet més endavant. Aquest dia és festa grossa al barri de Camarata i tots els selvatgins que hi tenen almanco una cama fan de baixar-hi a menjar caragols amb la família i els amics.

El mot genèric, ‘caragol’, que conviu amb la forma ‘cargol’al Principat de Catalunya, té un origen incert. El nom d’aquest petit animal va dur el lingüista Joan Coromines a vessar cinc pàgines de tinta del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat). Segons el lingüista, aquesta paraula pot tenir un origen en les llengües preromanes de l’antic substrat europeu, d’on han sorgit les formes romàniques com el‘caragol’català, occità i aragonès, el ‘caracol’castellà, portuguès i gallec, i l’‘escargot’francès; però també el ‘kriaukle’lituà i el ‘kharábolas’grec. Així, el mot tindria l’origen en una arrel expressiva ‘kakar-’ que faria referència a la closca de l’animal. La paraula s’hauria desenvolupat en el català i l’occità i, després, s’hauria adoptat per la resta de llengües, com assenyala la terminació ‘-ol’ sense diftongació.

Espècies i varietats

Però, malgrat aquest interessant mot genèric, tenim diversos noms que ens permeten diferenciar els caragols en espècies i varietats. Un dels més coneguts és el del caragol bover, que és més gros i amb el peix de color fosc. Aquesta espècie (Helix aspersa) sembla prendre el nom del substantiu ‘bou’, per ventura perquè recorda el mamífer, per color, mida i banyes. Al costat dels bovers, tenim lescaragoles, més menudes i amb la closca blanquinosa, un nom que sol referir-se a l’Otala punctata. Una altra espècie, preuada per la seva mida, és l’Iberellus balearicus, una raça endèmica de caragol que coneixem com a caragol de serp, per la semblança entre els colors de l’hèlix de la closca amb els de la serp de garriga balear. Aquest caragol es fa per la zona de la serra de Tramuntana i, encara que la recol·lecta general de caragols està prohibida, es pot trobar a algunes granges. Semblant a les caragoles, però amb la boca de color obscur, trobam la viuda ocaragol moro(Helix lactea). Quan els caragols, generalment les caragoles, no acaben de tenir la boca ben formada, o almanco al tacte no ho sembla, els deim bocamolla, més fràgils que la resta. També quan l’estiu s’acosta és freqüent menjar caragolins, diferents espècies del gènere Helix, que són més menuts que la resta i se solen agafar a la seca, és a dir, quan per manca d’aigua es troben aferrats als albons, parets i troncs dels arbres i presenten un tel a la boca.

Tot això sense sortir de Mallorca. Si giram la ullada cap al continent, trobam altres noms curiosos de caragols. Fa poc un amic del Catllar em parlava de lescarregines, un tipus de caragolí que dona nom al Pseudotachea splendida, caracteritzat per la blancor i l’hèlix finament dibuixada, i força semblant al caragol avellanenc o jueu(Theba pisana i Cernuella virgata). Exclusiu de la Península, principalment a les Terres de l’Ebre i al nord del País Valencià, és el caragol vaqueta, també conegut com a xoneta, xona o regineta (Iberus gualtieranus alonensis), cotitzat per la seva carn i la mida generosa. També és comú el caragol llistat, una espècie vistosa i de closca fina, de color groguenc, marronós o verdós, que dona nom a l’espècie Cepaea nemoralis.

Saviesa popular

Els caragols no són curiosos només pels noms que poden rebre, que no són pocs, sinó que també són presents en la saviesa popular del nostre poble. Un temps, els caragols s’anaven a cercar de vespre, amb llum de butà i quan havia plogut. És un aliment que, per retre, s’ha de cuinar en grans quantitats, perquè un grapat de caragols no basta per satisfer un estómac. El poc valor associat als caragols ens ha donat l’expressió ‘no valer un caragol’, que vol dir no valer res, ser inútil. Com que els caragols surten quan plou poc o en haver plogut, podem parlar de la ‘brusquina de caragols’, que és quan plou molt prim, semblant a la ‘cama d’aranya’. Si no plou o l’ambient és sec, és difícil trobar caragols; és per això que l’expressió ‘cercar caragols sense roada’ fa referència a intentar coses que són impossibles. És per això que ‘el caragol surt quan plou, i l’home quan fa sol’. També quan hi ha molt de trull i desordre, deim que és o pareix ‘una olla de caragols’, i si una cosa està embullada o s’ajunten coses que no hi diuen deim ‘mesclar ous amb caragols’.

I si els caragols es caracteritzen per una qualitat és per la lentitud. Probablement, hem sentit a dir a qualque amic o conegut que no destaca per la seva rapidesa o velocitat que ‘ha de menester més temps que un caragol per anar a Lluc’, i és que si el caragol parteix d’enfora, Déu sap quan hi arribarà. I quan estam de celebració, quan feim una bona caragolada, els caragols solen acompanyar-se d’un bon allioli i pa, però també de vi. D’aquí la dita ‘els caragols i els peixos, neixen amb aigua i moren amb vi’. Com diuen a ca nostra, si no beus vi o menges pa amb els caragols, s’aferren als budells. Sigui com sigui, d’un animal comú som capaços de fer-ne un plat exquisit i una bona festa. I just d’un animaló, un filòleg és capaç de parlar-ne tot un vespre.