Qui mana dins una paraula?

PalmaQuè passaria si, dins una paraula, no totes les vocals fossin igual d’autònomes? Si una decidís com han de sonar les altres? Si escoltam atentament com pronuncien paraules com ‘dona’ o ‘cosa’alguns parlants del País Valencià, o bé ‘conill’o ‘sortir’ en certes zones de Mallorca o de les Terres de l’Ebre, hi ha alguna cosa que es desplaça respecte del que esperaríem. D’una banda, allà on esperaríem una a final, podem sentir una vocal que s’acosta a la tònica: ‘c[ò]v[ò]’en lloc de ‘c[ò]v[a]’. De l’altra, una vocal que esperaríem més oberta es tanca per influència d’una altra: ‘c[u]nill’ en lloc de ‘c[o]nill’.

Aquestes formes responen a un mecanisme ben documentat en català i en moltes altres llengües: l’harmonia vocàlica. De manera general, vol dir que una vocal transfereix alguns dels seus trets a una altra. Dir-ho així, però, és quedar-se a la superfície. El que importa no és només que hi hagi assimilació, sinó com s’organitza: quina vocal influeix sobre les altres, en quina direcció i fins on arriba.

Jerarquia

En els casos més coneguts, la jerarquia sembla força clara. En alguns parlars valencians (especialment del sud, però no exclusivament), les vocals obertes [è] i [ò] de la síl·laba tònica poden modificar la vocal final ‘a’, que és àtona i sovint morfològicament poc rellevant. Així, ‘terra’ pot acabar amb una vocal que s’acosta a [è], I ‘cosa’ amb una que s’acosta a [ò]. Un fenomen semblant es troba en algunes zones del mallorquí i en bona part de l’occidental: una vocal i tònica pot fer tancar la vocal pretònica, com a ‘c[u]nill’ o ‘s[u]rtir’.

En tots dos casos, el moviment va d’una posició forta a una de feble. La síl·laba tònica, més perceptible, projecta els seus trets cap a una posició àtona. És un patró que encaixa amb una intuïció bastant estesa: allò que se sent millor tendeix a imposar-se.

Amb tot, aquesta intuïció no sempre es confirma. Hi ha sistemes en què la direcció es capgira i són les vocals febles les que condicionen les fortes.

En català central, per exemple, hi ha contextos en què la vocal tònica depèn de la vocal posttònica. És el cas de formes com‘euro’ o ‘ESO’. Si la vocal final es realitza com a [u], la vocal tònica tendeix a ser oberta: ‘[è]ur[u]’, ‘[è]s[u]’. En canvi, si es manté com a [o], la tònica es tanca: ‘[é]ur[o]’, ‘[é]s[o]’. El que és rellevant aquí és la direcció de l’harmonia: una vocal situada després de la tònica (i, per tant, menys prominent) acaba determinant-ne la qualitat.

Aquest tipus de comportament també es troba fora del català. En alguns dialectes asturians, per exemple, una vocal final alta pot fer que la vocal tònica es tanqui: ‘caldíru’ (‘calder’, singular) davant ‘calderos’ (‘calders’, plural). La vocal perifèrica, tot i ser menys destacada, guanya pes i estén els seus trets cap enrere.

La direcció de l’harmonia, doncs, no és fixa. Hi ha sistemes en què els trets es propaguen d’esquerra a dreta, d’altres en què ho fan a la inversa i varietats amb comportament mixt. El tortosí n’és un bon exemple: ‘melic’, pronunciat ‘milic’, mostra una influència cap enrere, mentre que casos com ‘ginecòleg’ (pronunciat ‘ginecòleg’) indiquen assimilacions entre vocals àtones en sentit contrari.

Quan sortim de l’àmbit romànic, el fenomen pot ser encara més sistemàtic. En llengües com el finès, l’harmonia vocàlica no és un efecte puntual, sinó un principi estructural. Les vocals es divideixen en dos grups –anteriors (‘ä’, ‘ö’, ‘y’) i posteriors (‘a’, ‘o’, ‘u’)–, amb vocals neutres (e, i) que poden aparèixer amb totes dues sèries. Aquesta divisió determina la forma dels sufixos: si l’arrel conté vocals posteriors, els sufixos també en tindran; si conté vocals anteriors, els sufixos s’hi ajustaran. Així, ‘kaura’ (‘civada’) esdevé‘kauralla’(‘amb civada’ o ‘sobre la civada’), mentre que ‘käyrä’ (‘corba’) esdevé ‘käyrällä’(‘sobre la corba’). El sufix no és invariant: s’adapta sistemàticament a les vocals de la base.

Pel que fa a les causes de l’harmonia, les explicacions habituals giren al voltant de dos eixos. D’una banda, l’articulació: mantenir configuracions similars dels òrgans de la parla (és a dir, que totes les vocals de la paraula es pronunciïn de manera similar) pot facilitar la producció. De l’altra, la percepció: estendre un tret pot fer-lo més audible, especialment si hi ha risc de pèrdua.

L’andalús oriental ho il·lustra bé. La ‘-s’ final sovint es debilita o desapareix, i aquesta pèrdua es compensa amb l’obertura de les vocals precedents (per exemple, ‘los’, pronunciat [‘lòh’]). Aquest tret pot estendre’s cap enrere, fins a la vocal tònica, com a ‘hombres’, pronunciat ‘h[ò]mbr[è]’. No simplifica necessàriament l’articulació, però reforça un contrast que, altrament, es perdria.

Seqüències homogènies

En altres casos, com en alguns parlars catalans, tots dos factors poden coincidir: l’harmonia crea seqüències més homogènies i, alhora, reforça trets rellevants. No hi ha una sola motivació, sinó un equilibri entre el que és més fàcil de dir i el que és més fàcil d’entendre.

En conjunt, l’harmonia vocàlica obliga a mirar la paraula com un sistema de relacions internes. Les vocals no només s’afecten les unes a les altres i mostren que, també en les paraules, hi ha jerarquies. De vegades, una sola vocal acaba marcant les regles del conjunt.