On es desdibuixen les fronteres de la llengua?

PalmaSi us demanassin on acaba Mallorca i on comença Menorca, probablement no ho dubtaríeu gaire. Hi ha una separació física evident, amb força aigua entremig, una frontera geogràfica clara i una certa sensació que una cosa queda a una banda i una altra, a l’altra. El mateix passaria si la pregunta fos una mica més petita i ens demanassin on acaba el Baix Camp i on comença el Baix Ebre. Potser el límit exacte no el tindríem tan present (els del Baix Camp i els del Baix Ebre segurament sí, és clar), però d’alguna manera hem assumit que els territoris es poden dividir: hi ha un punt a partir del qual deixam enrere un espai i entram en un altre.

Ara bé, si la pregunta fos una altra i us demanassin on acaba el català oriental i on comença l’occidental, probablement la resposta seria bastant menys immediata. I, malgrat tot, sovint tendim a imaginar les llengües d’una manera semblant als territoris. Obrim un mapa dialectal, hi veim diferents colors delimitats per línies més o menys precises i assumim que els parlars funcionen igual que les fronteres: fins aquí arriba una varietat i a partir d’aquí en comença una altra.

És una idea intuïtiva i, fins a un cert punt, també és una simplificació útil. Ara bé, la llengua acostuma a ser bastant menys disciplinada que els mapes. Quan els dialectòlegs dibuixen aquestes línies, no és perquè existeixin físicament damunt el territori. Ningú no travessa una carretera i descobreix que a partir d’aquell punt les vocals han decidit canviar o que els verbs s’han reorganitzat: les coses acostumen a passar d’una manera una mica menys abrupta.

Les isoglosses

Les línies són, en realitat, una manera de representar tendències, i, en dialectologia, permeten observar que un determinat tret és més habitual en una banda que en una altra, però aquests trets poques vegades es mouen tots junts. En dialectologia, aquestes línies tenen un nom: isoglosses. Una isoglossa és, simplificant-ho molt, una línia imaginària que marca fins on arriba un tret lingüístic concret. El problema és que gairebé mai no coincideixen exactament, sinó que la línia que separa dues pronunciacions pot passar per un lloc, la que diferencia dues formes verbals, per un altre, i la que separa dues paraules diferents, encara una mica més enllà.

Quan totes aquestes línies es dibuixen damunt un mateix mapa, el resultat no sol ser mai una frontera clara: més aviat apareixen zones on diversos trets coincideixen, se superposen o segueixen recorreguts diferents. En aquest sentit, els anomenats parlars de transició permeten exemplificar bé aquesta situació. D’entrada, el nom podria fer pensar en una mena de franja situada entre dues varietats clarament diferenciades, com si existissin dos blocs homogenis i, entremig, una zona que compartís característiques de tots dos. Amb tot, com hem dit, les coses acostumen a ser una mica menys ordenades.

Un cas que ho il·lustra força bé és el parlar de Masriudoms, un poble del Baix Camp. Situat en una zona tradicionalment més lateral dins la comarca i històricament més vinculada a l’àrea de Tortosa i de l’Ebre que als nuclis centrals del Camp de Tarragona, presenta formes que l’acosten tant als parlars occidentals com als orientals. Ara bé, més que una suma ordenada d’elements diferents, el que hi apareix és una distribució una mica desigual, en què algunes formes apunten clarament cap a una banda mentre d’altres segueixen una direcció diferent.

Hi trobam, per exemple, el manteniment del vocalisme àton, un dels trets més característics dels parlars occidentals. Així, paraules com ‘tomata’, ‘cases’ i ‘fulles’ mantenen diferències vocàliques que en altres varietats (bàsicament les del bloc oriental) es neutralitzen. També hi apareixen formes com ‘meua’, ‘teua’ i ‘seua’, i l’article masculí ‘lo’ (que no s’ha de confondre amb el neutre), que apropen aquest parlar a les varietats occidentals.

En canvi, hi ha trets que l’acosten al bloc oriental. Així, la ‘e’ de paraules com ‘pera’, ‘beure’ i ‘orella’ és oberta, com passa a Reus, i no tancada, com a Tortosa. També és força habitual el demostratiu ‘aquest’, en comptes de ‘este’ (tot i que també l’hi trobam), que és més propi del bloc oriental.

Igualment, hi ha casos en què les formes no acaben de fixar-se d’una única manera. Una mateixa persona pot alternar ‘caragol’ i ‘cargol’ dins una mateixa conversa, de la mateixa manera que poden conviure ‘complixo’ i ‘compleixo’. També passa amb formes com ‘jaure’, que seguiria un model més occidental, al costat de ‘néixer’ i ‘treure’, que amb la vocal ‘e’ s’acosten més als parlars orientals.

Quan es miren tots aquests trets plegats, es fa difícil dir exactament on acaba una cosa i on en comença una altra. Hi ha formes que apunten cap a una banda, formes que s’acosten més a una altra i casos en què dues possibilitats conviuen sense gaires problemes. I això fa que les línies que apareixen als mapes dialectals es facin una mica més difícils de traslladar damunt el territori.

Parlars de transició

Potser per això els parlars de transició no són tant espais situats entre dues realitats clarament separades com llocs en què diferents trets coincideixen i se superposen. Més que una frontera entre dos blocs, són zones en què els contorns es van fent una mica més imprecisos i en què resulta complicat assenyalar el punt exacte en què una varietat deixa de ser una cosa i passa a ser-ne una altra.