El català és sexista?

PalmaNo em pensava mai que arribàs a passar, però, enguany, m’he fet del Barça (i molt!). N’he estat pendent tota la temporada i vaig celebrar el títol de la Lliga com qualsevol culer més. A ca nostra tothom va haver de veure la disputa de la Supercopa i els partits de Champions. Fins i tot, vaig arrossegar una amiga a Barcelona per veure el darrer partit de la Lliga. Va ser el primer pic –i també el darrer– que vàrem poder veure Alexia Putellas jugant al Barça i, tot i que la Lliga ja estava més que guanyada, les blaugranes varen fer molt bon partit. No vull desmerèixer en cap cas l’equip de Hansi Flick, però qui a 24 anys m’ha fet seguidora del Barça són Cata, Patri, Mapi, Pina, Kika i Alexia. Per a mi, i per a moltíssimes altres, el ‘Barça’ és el Femení, sense l’adjectiu, per defecte; és la forma no marcada, tot i que contravingui la norma.

Una de les qüestions de base entorn del debat de la llengua no sexista en català és la identificació de la problemàtica que es discuteix. Per dir-ho d’una altra manera, sense acabar de saber ben bé de què parlam, tothom hi vol dir la seva. Sovint, arran de la proximitat temàtica, es confonen els diversos fronts oberts relacionats amb el gènere en l’àmbit lingüístic, com explica Marina Casadellà a Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou. Ella n’esmenta tres: el canvi de gènere gramatical en referència a persones que ho demanen, els usos del gènere lingüístic per a persones de gènere no binari i l’ús del femení com a plural genèric, entre d’altres. En aquest cas, ens centrarem en el darrer punt, el qual representa un exemple de les solucions que han sorgit per combatre la llengua no sexista. Perquè qualsevol es pugui formar una opinió sigui quin sigui el tema –crec–, primer cal conèixer els arguments de tots els bàndols.

Dos paradigmes

Es podria dir que en l’actualitat conviuen dos paradigmes, sintetitzables en dues frases complementàries. D’una banda, els defensors de la idea que “cal canviar la llengua per canviar el món”, que manifesten la voluntat de canviar la llengua per fer-la menys sexista envers les parlants i per revertir la discriminació històrica que han patit les dones. Com que, generalment, els defensors d’aquesta posició pertanyen o són les mateixes institucions, s’han elaborat nombrosos decàlegs, manuals i guies de bones pràctiques per fer un ús no sexista del català. En aquests documents proposen, per exemple, emprar el femení plural com a genèric (‘Totes les alumnes de segon del meu institut han aprovat la selectivitat’), usar formes dobles (‘Els joves i les joves que fan esport regularment descansen millor’), fer servir noms epicens, formes genèriques i perífrasis (com ‘població’ en lloc d’‘habitants’, ‘notariat’ en lloc de ‘notari’ i ‘notària’, i ‘la població mallorquina’ en lloc de ‘els mallorquins’) i canviar les definicions obsoletes dels diccionaris (com la d’‘alcaldessa’, que al DIEC2 antigament només era la “muller de l’alcalde”). Les tres primeres, des del punt de vista lingüístic, exclouen, fomenten el binarisme i recarreguen i despersonalitzen el discurs, respectivament.

D’altra banda, n’hi ha que pensen –pensam– que primer s’ha de canviar el món i, llavors, la llengua ja canviarà, partint de la tesi que les llengües, per si mateixes, no són discriminatòries, sinó que ho són les estructures socials. Tot l’embolic entorn del sexisme de la llengua parteix de la confusió dels conceptes ‘sexe’, ‘gènere’ i ‘gènere gramatical’, que no s’han de mesclar. El ‘gènere gramatical’, d’acord amb el DIEC2, és una “categoria que en algunes llengües dona lloc a la distribució dels substantius en classes nominals”, és a dir, una decisió arbitrària que es va instaurar en les bases de la llengua. De categories, en qualsevol llengua, n’hi ha de ‘marcades’ i de ‘no marcades’. En català, el masculí, el singular i el temps verbal present són les formes no marcades. Què vol dir això? Que la forma ‘masculina’ en parlar d’un col·lectiu és la no marcada, perquè no té cap marca de gènere. Tampoc no és marcada des d’un punt de vista semàntic pel que fa al sexe, com diu el lingüista Gabriel Bibiloni.

Amb l’exemple del començament del text s’entén prou bé. En parlar del Barça, o de qualsevol equip de futbol, fins i tot les més compromeses amb la llengua ens imaginam un seguit de jugadors, no de jugadores. Seria la forma no marcada, per això hi hem d’afegir l’adjectiu ‘femení’. El fet que la societat consideri els equips masculins la forma ‘no marcada’ sí que és una construcció sexista, però aquesta concepció no s’aplica a la llengua. Ara bé, és cert que no assimilam aquest concepte des del primer moment que començam a xerrar i escriure. Quan era la meva tutora, la doctora Rosa Estopà em va explicar que, anys enrere, havia volgut crear un diccionari científic infantil i que quan visitava les escoles va haver d’especificar que era ‘per a nins i nines’, perquè a les aules de Primària elles encara no se sentien identificades amb el masculí genèric. No per una qüestió ideològica, sinó perquè de tan petits encara no hem assimilat aquest mecanisme.

Discriminació

Hi ha maneres d’emprar el català de manera menys sexista, però, en alguns casos, el marge de maniobra és limitat. No es pot canviar el fet que existeixin dos gèneres gramaticals, el masculí (no marcat) i el femení, com en altres llengües com l’alemany tampoc no es pot modificar el fet que n’hi hagi tres (el masculí, el femení i el neutre). Arreu del món hi ha llengües amb casuístiques ben diverses, però no per això menys discriminatòries envers les dones. Per això, cal desplaçar el debat i centrar-nos en altres qüestions relacionades amb la llengua que sí que són sexistes.

La primera, quins mots es relacionen amb les dones? I amb els homes? A qui associau ‘raó’ i a qui ‘emoció’, o ‘pensament’ i ‘sentiment’? La segona, en els entorns laborals s’ha aconseguit augmentar la presència de les dones; ara bé, des del punt de vista de l’anàlisi del discurs, si han d’intervenir, per exemple en una reunió, en quin moment intervenen? Quant intervenen? Com intervenen? Se les sent? I, sobretot, se les escolta? La tercera, quines narratives es construeixen entorn de les dones? Com les tracten, lingüísticament, la societat i els mitjans? Si us parlen de Francina i Margalida, potser us ve la cara d’una familiar, amiga o coneguda. Ara bé, si esment Bauzá, Antich i Matas, i llavors Francina i Margalida, ja no són les mateixes. Passa el mateix amb Soraya, Hillary i Kamala (i els seus homòlegs: Rajoy, Clinton i Trump) i amb Arantxa (i Nadal), Alexia i Aitana (i Messi i Piqué).

En definitiva, fins ara se’ns ha presentat el llenguatge no sexista com la panacea a les desigualtats de gènere que ‘la llengua perpetua’, cosa que ens ha allunyat del problema real: la llengua no és sexista, però els parlants sí que ho són. Així, cal repensar com empram la llengua i què podem fer nosaltres en aquest cas per provocar el canvi. Com deia la lingüista Carme Junyent, “si canvia el món, no patiu, que la llengua ho reflectirà”. Saps que ens en queda, de feina, encara.