I totes les platges

Vaig créixer amb la platja davant. Abans de saber gairebé res del món ja sabia com agafar un gambaner de mans del padrí, com l’arena banyada s’aferrava als peus (també el vernís) i com els castells que fèiem amb ma mare i el meu germà, amb un poal o només amb les mans, tenien els minuts comptats abans que la mar se’ls endugués. Més endavant arribaren els estius llargs de l’adolescència: hores i hores amb els amics asseguts damunt l’arena sense fer res més que xerrar, riure i tornar a botar d’aquella roca que vèiem des de ca nostra. Matins, horabaixes i vespres. La platja era el nostre lloc natural. No hi anàvem, hi vivíem.

Potser per això costa assumir que ara, quan arriba el temps d’aprofitar-la a les totes, no hi anam, no podem anar-hi, no ens agrada anar-hi.

Primer va ser l’Arenal, hi vàrem deixar d’anar. Després han vingut el Trenc –no volem que el toquin, però tampoc no hi anam, perquè ja no és de cap manera el mateix, de tanta gent i tantes barques, una damunt l’altra–, Formentor, el Caló del Moro, Cala s’Almunia, Cala Varques, Cala Deià... A Menorca, Cala en Turqueta, Macarella, Son Saura...Les Salines i Cala Saona a Formentera, la pràctica totalitat del voltant d’Eivissa. Ja són moltíssimes més les platges i cales a les quals hem renunciat que no les que encara consideram com a opció.

Quina contradicció més profunda, la de viure envoltats de la mar, en unes illes que el món enveja precisament per les seves costes, i els qui hi vivim ens hem avesat a mirar-les de lluny durant els mesos de més calor. I no perquè no ens agradin, sinó perquè ens agraden massa i sabem què ens hi espera: embossos, aparcaments saturats, arena ocupada de pam a pam, renous i embarcacions fondejades una rere l’altra.

És cert que la població de les Illes ha crescut molt més del que es pot assumir. Però la massificació de les platges és, sobretot, turística. Els residents sovint feim feina mentre les platges s’omplen. I perquè avui els turistes ja no descobreixen les cales per atzar; les coneixen totes abans d’arribar. Les xarxes socials han convertit cada foto en una invitació massiva.

Això ha canviat fins i tot la nostra manera de parlar de la costa. Si encara conservam una cala discreta, un tros de roca, un entrant on podem estendre la tovallola sense sentir que feim part d’una multitud, no el compartim. Ens el guardam com un secret de família. Com si fos un tresor, que sí que ho és.

Quan una societat comença a amagar els seus refugis per por de perdre’ls, és que ja n’ha perdut molts d’altres. I no és només una qüestió del temps del lleure. És una manera de deixar de pertànyer al lloc on has nascut. Aquelles platges no eren només paisatge; eren memòria, identitat, una manera de créixer. El dia que els habitants d’unes illes assumim amb normalitat que l’estiu és el temps de no anar a la mar, hem fet una renúncia molt més profunda i significativa que la d’unes simples jornades de platja.