PalmaÉs una obvietat dir que cadascú ha de poder manifestar-se i expressar les seves conviccions lliurement. Som tan radical amb aquesta afirmació que pens que fins i tot els admiradors de Franco s’han de poder retratar públicament. La llàstima és que ells no pensen el mateix i consideren que els que no pensam igual ens hauríem d’amagar a una claveguera en silenci, perquè som com rates.
A la manifestació de dimecres a la plaça de Cort també hi varen acudir nostàlgics del règim. Ho puc dir perquè jo hi era i els vaig veure i sentir. No varen faltar alguns “Viva Franco!”.
D’altres es varen comportar de manera violenta, tant pel que fa a les seves proclames com a la seva actitud amb els periodistes. “Vens d’un mitjà de merda”, “estàs massa grassa per sortir a la tele”, “opera’t la cara i el cos”, “no agafes el meu testimoni perquè ets una periodista de merda”... Més enllà de l’afició a l’escatologia d’aquests subjectes, he de reconèixer que és difícil treballar en aquestes condicions. Encara que tinguis experiència amb aquesta classe de situacions. Sempre et poses una mica nerviosa i et preocupa que, aquesta vegada sí, et passi alguna cosa.
Ho hem vist amb companys de Televisió Espanyola, La Sexta i altres canals. No és un fet exòtic. Hi ha agressions a periodistes de cada vegada més sovint.
Es va dir que era una convocatòria sense color polític. Però no va ser així. Va ser una manifestació majoritàriament de ciutadans de dreta i extrema dreta. Com n’hi ha d’altres majoritàriament de ciutadans d’esquerra i d’extrema esquerra. D’això es pot dir normalitat democràtica. Ara bé, també va ser una protesta de persones que els partits varen utilitzar per al seu profit polític. Com fan servir la crisi a Ceuta i tot el que se’ls posi per davant.
Ara bé, vaig veure persones benintencionades i, sobretot, amb por, que volien alçar la veu per una situació que consideren perillosa i injusta. La política s’aprofita d’aquesta gent, és una pràctica generalitzada i independent del color polític. Ara és Ceuta i un altre dia és una altra cosa.
Fer una crida a la reflexió dels partits polítics és inútil en aquests moments. La crida a les urnes és massa poderosa per actuar amb responsabilitat. Tal vegada hem de plantejar un exercici de resistència a la manipulació, però l’esforç que caldria seria titànic. Certament, la situació és preocupant.
