Era tan bo el bon rei Jaume II?

PalmaÉs conegut com a ‘savi i bon rei’ i, periòdicament, responsables polítics actuals li reten homenatge al seu sepulcre a la Seu de Mallorca, en commemorar-se el 12 de setembre (data instaurada com a nova Diada de Mallorca) la seva jura de les llibertats i franqueses illenques. Era tan bo, el bon rei Jaume II? Aquesta és la pregunta que ens feim quan es compleixen 750 anys de la seva coronació, cap al setembre del 1276.

Per descomptat, no va néixer a Mallorca, ni tampoc no va passar gaire temps a les Illes durant el seu regnat. Ni tan sols quan les va tenir sota el seu domini, que no va ser sempre. Va venir al món el 30 de maig del 1243 a Montpeller, a Occitània, on havia nascut el seu pare, Jaume I, i va rebre el mateix nom. Era el tercer fill del Conqueridor i el segon del seu matrimoni amb Violant d’Hongria. Sembla que era el favorit de la mare, que s’hauria encaparrotat que rebés una corona.

Jaume II va ser rei de Mallorca de carambola. De jove, volia ser frare. El seu pare anava canviant testaments i fent nous repartiments, a mesura que naixien més fills, o morien. En un principi, li havia de tocar el regne de València. Finalment, es va crear per a ell la corona de Mallorca: un trencaclosques dispers que reunia les Illes, el Rosselló –la Catalunya Nord– i Montpeller, herència de la mare de Jaume I.

El jove Jaume va comparèixer a Mallorca el 1256, a tretze anys, per jurar com a hereu del nou regne i ho va fer a l’església de Santa Eulàlia, a Palma. Encara en vida del Conqueridor, ja va assolir tasques de govern, i s’ha de dir que de manera no gaire exemplar. Com que anava curt de doblers, concedia els càrrecs “com a pagament als préstecs contrets”, segons narra Guillem Morro. Allò va generar el “furor populi Maioricarum” –no cal saber llatí per entendre-ho–, i el pare va haver d’intervenir-hi per calmar els ànims.

Els anys següents, els súbdits illencs el varen veure a estones. Fins que el 1276, ara fa 750 anys, en haver mort el pare, va ser coronat: potser el mateix dia 12 de setembre, quan va jurar les llibertats i franqueses del regne, i d’aquí que s’hagi establert aquesta data com a Diada de Mallorca, alternativa a la tradicional i històrica del 31 de desembre.

El perill dels cunyats

Després, adeu i bon vent. Com subratlla Josep-David Garrido, Mallorca, per molt que donàs nom a aquest reialme nou de trinca, era un territori perifèric –com sempre. Jaume II i també els seus successors s’estimaven més residir al continent. Les corts les va dur a terme a la que era la seva capital, Perpinyà, i de pas, segons recull J. Ernest Martínez Ferrando, “va repartir copiosos privilegis” entre els personatges influents, “un bon nombre dels quals eren amics de la seva jovenesa”.

El ‘savi’ rei no es va distingir per la seva perspicàcia. És cert que ho tenia complicat: els seus dominis, prou magres, quedaven entre dos reialmes poderosos: la Corona d’Aragó del seu germà Pere el Gran, que mai no es va resignar a la partició del pare, i la França del cunyat –casat amb una filla del Conqueridor– Felip l’Ardit.

No duia ni dos anys de rei quan ja es va deixar embolicar per un altre cunyat, Bernat Roger de Foix, germà de la seva esposa, Esclarmonda, en una revolta de la noblesa catalana. Bernat va ser vençut, es va reconciliar amb Pere el Gran i qui va pagar els plats trencats va ser el no gaire assenyat Jaume: es va haver de declarar vassall del germà, ell i els seus successors. Al suposat regne independent de Mallorca a penes li havia durat la independència dos anys.

Jaume es va veure ficat en un conflicte darrere un altre. Primer a Montpeller, per les ambicions del cunyat Felip l’Ardit, del qual va haver de treure les castanyes del foc el germà, Pere el Gran. Després, amb Pere: per haver obtingut el regne de Sicília, el papa va excomunicar el rei d’Aragó i va lliurar el seu reialme a un fill del monarca francès. I aquí es demana Garrido si el monarca ‘mallorquí’ “s’havia begut l’enteniment”: oblidant la promesa d’obediència al germà feta al pare, oblidant la condició de vassall, Jaume, ara ‘el Traïdor’, va permetre als francesos creuar els seus territoris per obtenir els dominis de Pere, a canvi de quedar-se amb el regne de València.

Molt cavallerós i fratern no és que fos aquell comportament, tot i que Pere no era tampoc una germana de la Caritat. Si la jugada li hagués sortit bé, encara. Però va sortir fatal. Els francesos foren derrotats. I Pere, amb un emprenyament espectacular, es va plantar a Perpinyà per demanar-li explicacions. Jaume va fugir pel clavegueram i va deixar penjada la dona, Esclarmonda, i els fills.

Per ordre de Pere, el seu fill i hereu, el futur rei Alfons el Franc, li va arrabassar les Illes. Si tan bo i savi era Jaume, i tan estimat pels seus súbdits, se suposa que aquests s’haurien resistit a la invasió. Però no va ser així, llevat del mític episodi de Cabrit i Bassa al castell d’Alaró. Jaume no les va recuperar fins al 1298, quan, a canvi de tornar a declarar-se el seu vassall, les va tornar el nebot Jaume el Just d’Aragó, el següent fill de Pere el Gran.

Se suposa que aquí va començar una segona etapa del seu regnat: la del monarca reformador que sí que es va preocupar –ja era hora!– per l’Arxipèlag. Es veu, però, que no frisava. No va tornar a les Illes fins al 1300, un any i mig després de la devolució. Aquest va ser el moment de les Ordinacions, una reestructuració del mapa de Mallorca que va generar descontents –cas de Capdepera– entre aquells que havien de poblar els nuclis establerts i que no volien deixar les seves cases. A més, va passar per damunt l’autonomia municipal i posà els jurats, equivalent als regidors actuals, sota el seu control. Algunes de les seves reformes no s’arribaren a posar en pràctica fins molt més tard: és el cas del desviament del curs de la Riera, els desbordaments del qual –casualment– afectaven els seus jardins de l’Almudaina.

Aquest rei tan bo va concedir un perdó general per l’actitud dels seus súbdits en no haver mogut un dit per defensar la seva autoritat contra l’ocupació dels cosins de Barcelona, quinze anys enrere. Ara bé, l’havien d’indemnitzar per aquella traïció, només faltaria. Així que va establir un impost general, de nou anys de durada, del qual, per descomptat, foren exceptuats els privilegiats de costum: nobles i clergues. En finalitzar el termini, el 1309, i per no quedar amb la caixa buida, va establir una altra contribució.

Augmentar la pressió fiscal va ser una pràctica habitual de Jaume II. La transmissió de béns va pujar del 20% al 33%. Als mercaders catalans els va imposar un aranzel –Trump no s’ha inventat res–, que després va haver de retirar: el ‘lobby’ d’aquests, que es diria ara, era massa poderós. Pel que fa als jueus, després d’haver recorregut a ells per a les seves necessitats de doblers, els va obligar a confinar-se a Ciutat, entre el Temple i la Calatrava, no fos cosa que contaminassin els cristians amb les seves heretgies. Als musulmans lliures que encara quedaven a Mallorca els va apujar –per descomptat!– els imposts.

De la contribució general del 1300, dos terços dels ingressos eren per al patrimoni reial, i el terç restant, per a les despeses de la universitat, l’entitat de govern illenca. En què es va gastar, Jaume II, tota la doblerada que va arreplegar? Ja que no era un monarca poderós, volia fer aquesta impressió amb mansions sumptuoses. Només a Mallorca, la remodelació de l’Almudaina, el castell de Bellver, les residències de Valldemossa, Sineu i Manacor i el refugi del Teix. Molts d’espais, la veritat, per a una família reial que no era a l’illa pràcticament mai. Jaume II volia aquests palaus, i els volia ja: va disposar a fer feina també els festius, i això als homes –i dones– lliures, perquè la resta eren esclaus.

Se suposa que la casa reial de Mallorca, per la influència del franciscanisme, era de notòria austeritat. O potser no tant... No era encara rei quan ja disposava d’un personal de servei nodrit: cavallers, homes d’armes, palafreners, falconers, munters, caçadors, trompeters, escuders, porters, rebosters, un cuiner, un boteller, un panisser –l’encarregat del pa–, un barber, un metge, un escolà, un capellà i un bufó, per entretenir-lo. El 1311 –l’any de la seva mort– va pagar per un falcó cent lliures, gairebé el que guanyava cada any el lloctinent reial, és a dir, el virrei.

Jaume II va morir a aquella Mallorca que visitava tan poc el 29 de maig del 1311. El seu cadàver va reposar a un sarcòfag a la Seu, on es feia servir com una mena d’atracció turística, fins al seu trasllat a la capella reial. Havia estat un rei exemplar? Si era així, resulta desconcertant que el seu suposat amic i mentor Ramon Llull no el triàs com a prototip, en concebre el seu Rex Bellator, un rei guerrer que havia d’unir totes les ordes de cavalleria i dirigir una nova croada. Segons J. N. Hillgarth i Anna Alberni, el candidat de Llull era un altre Jaume: el seu nebot el Just, rei d’Aragó.

Aquest fou el ‘savi e bon rei’ Jaume: un monarca de Mallorca que pràcticament no era mai a les Illes, preocupat essencialment pels seus interessos, poc o gens estimat pels seus súbdits, als quals va fregir a imposts, incomplidor dels seus compromisos, un desastre en política exterior i amb una certa tendència a malgastar. Tant és: continuarà rebent homenatges. No s’ha de deixar que els fets històrics t’espanyin un bon tòpic.

Informació elaborada a partir de textos de Josep-David Garrido i Valls, Maria Barceló Crespí, Pau Cateura, Robert Vinas, Gabriel Ensenyat Pujol, Jaume Sastre Moll, Sebastià Trias Mercant, Ana García Sanz, Ricard Urgell, J. Ernest Martínez Ferrando i Marcel Durliat.