Els èxits de Celestí Alomar
Celestí no va ser servil a les prioritats del gran capital turístic, que no són altres que competir per maximitzar l’extracció de guanys
PalmaCelestí Alomar ens va deixar aquesta setmana prematurament. Fent balanç del seu pas pel capdavant de la Conselleria de Turisme del Govern de les Illes (1999-2003), trob que cap predecessor ni successor ha assolit uns èxits equiparables als seus.
El mandat del Pacte de Progrés culminà grans fites en defensa del territori: la protecció d’espais naturals, regulació per limitar l’increment de les places turístiques, noves urbanitzacions (les anomenades ‘moratòries’), nous nuclis urbans, ports esportius i camps de golf i, per fi, l’ecotaxa que Celestí imposà a les pernoctacions turístiques (2001-2003). La recaptació d’aquell impost s’establí que fos finalista, adreçada a posar remei als impactes del turisme. La gosadia d’aquests avenços es pot mesurar per la revenja asfaltadora i encimentadora del govern posterior, presidit per Jaume Matas (2003-2007) que eliminà l’ecotaxa.
La formació acadèmica en Geografia de Celestí pens que també contribuí als èxits del seu mandat. La Geografia proporciona una visió que relativitza el pes del turisme dins el conjunt de relacions socials i ecològiques. Des de la Geografía entenem el turisme com una forma més de producció social de l’espai. La creació d’oferta fa que un lloc esdevingui destinació turística, com a resultat de decisions polítiques i inversió de capital. No es tracta de cap vocació territorial que ens beneeixi de bracet de benefactors ‘creadors de riquesa’. Això que per a molts resulta tan obvi, a finals del segle XX era un tema tabú. Emperò, Celestí ho tenia prou clar.
Quan Celestí assumí el càrrec de conseller de Turisme, el debat públic ja incorporava aquesta anàlisi amb rigor gràcies a les campanyes del GOB que quantificaven els ‘senyals d’alarma’ de la insostenibilitat de l’economia balear. Toni Tarabini dirigia llavors el Centre d’Investigació de la Conselleria de Turisme (CITTIB, avui AETIB). Contactaren amb mi per elaborar Indicadors de Sostenibilitat del Turisme, fent un conveni amb la UIB. Ivan Murray va assumir l’encàrrec després d’haver defensat la seva tesina amb el càlcul de l’empremta ecològica de l’economia de les Illes Balears. Alfonso Meaurio, que reemplaçà Antoni Tarabini, va mantenir el suport al nostre projecte de recerca. Joana Maria Garau va completar el tàndem primerament, però després poguérem afegir-hi més membres: Jaume Mateu, Neus Andreu, Felip Morell, Llorenç Mas, Gloria Truyols, Sofía López, Alícia Bauzà, Catina March, Fander Falconí... (arribarem a ser molts!). La darrera publicació dels Indicadors va ser segrestada pel govern Matas. Ara ha de ser Terraferida que calcula la construcció de piscines i l’oferta de lloguer turístic d’habitatges. La nostra prioritat va ser enriquir el debat públic mitjançant fòrums amb tot l’espectre d’agents socials d’acord amb indicadors que avaluaven la insostenibilitat de l’economia insular i que perseguien cercar mesures per tal de transitar cap a unes illes més justes i sostenibles.
Celestí Alomar també em va fer membre d’un Comitè Consultiu que debatia tots el projectes que demanaven el finançament de l’ecotaxa. El diàleg que feia espurnejar més els ulls de Celestí era l’assertiu. Vaig argumentar tan bé com vaig poder el meu dissens al Comitè, quan era el cas. Així va ser, per exemple, pel finançament de nova infraestructura d’abastament urbà d’aigua des dels pous de la Marineta de Petra a la Badia de Palma; la qual cosa em va valer també una discussió amb Antoni Rodríguez, company de departament, llavors director general de Recursos Hídrics.
Discutir amb Celestí feia madurar les idees perquè era vehement però no categòric. A diferència de la major part de la classe dirigent, Celestí no va ser servil a les prioritats del gran capital turístic, que no són altres, per la mateixa naturalesa del capitalisme, que competir per maximitzar l’extracció de guanys, emmascarant els seus abusos laborals, ecològics i contra els drets de les comunitats locals. Celestí assenyalà el Rei Turisme per fer veure que, en realitat, du les vergonyes en l’aire i no ens hem de deixar enganar per l’engalanat del màrqueting.
Qui férem feina per Celestí durant aquells anys tan tensos sabem com era de temperamental, capaç d’enfrontar-se als cacics Escarrer, Fluxà, Middelmann, Piñero, etc. Celestí creia en la necessitat d’adreçar el mercat mitjançant polítiques públiques de decreixement turístic en favor de la justícia social i ambiental. Aquest va ser l’esperit de l’ecotaxa del 2001. Amb la inversió de la seva recaptació es compraren espais naturals (com ara Son Real), s’esponjaren zones turístiques madures (per exemple, amb l’esbucament de l’hotel Ditos de Cala Major per donar accés públic a la platja) i es renaturalitzà la vorera de la mar (retirant, per exemple, un bloc d’apartaments ruïnós a primera línia de mar a Son Serra de Marina).
La recuperació l’any 2016 de l’impost turístic amb destinació finalista per pal·liar els mals d’aquesta indústria hegemònica demostra l’encert d’en Celestí. Però aquests 10 darrers anys la recaptació de l’impost turístic no s’ha dedicat a decréixer, sinó a augmentar la capacitat de les infraestructures per créixer en consum d’aigua, transport terrestre i aeri, afavorir encara més ‘un bon ambient de negoci’ i fer campanyes publicitàries.
Els darrers anys ens retrobàrem amb un Celestí activista, compartíem de nou espais i dialogàrem amb una persona cada cop més radical en el sentit que anava a l’arrel dels problemes; amb la intel·ligència de qui sap que l’èxit és no deixar d’evolucionar.
