L’alegria de viure dels obrers del ‘boom’ turístic

PalmaA 82 anys, el pobler Joan Pons Gost es mira els calls de les mans i repassa les seves cinc dècades fent de picapedrer. “Vaig aprendre l’ofici el 1957, a 13 anys. Havia perdut mon pare de ben petit i, per ajudar a l’economia familiar, vaig començar de manobre en diferents reformes que es feien dins el mateix municipi de sa Pobla. Amb un carret, m’enviaven per amunt i per avall a cercar material. Després ja m’ensenyaren a fer ciment i a posar blocs”.

Al cap de pocs anys, la febre constructora del boom turístic requerí molta mà d’obra. “Jo –diu Pons– vaig anar a aixecar l’hotel Los Príncipes, a Platja de Muro. Allò era un arenal on no hi havia res i de sobte s’omplí d’hotels. Aleshores els picapedrers teníem feina a rompre. Gairebé tots érem de sa Pobla i de Sineu. De forasters, n’hi havia ben pocs. Cada dia amb uns quants fèiem cotxada per anar fins a l’obra. Entre nosaltres hi havia molta de companyonia”. Les jornades laborals eren extenuants: “Un hotel podia estar acabat en dos anys com a màxim. Tot d’una ens posàvem a construir-ne un altre. Arribàvem a fer 10 hores seguides, dissabtes inclosos. Tant era si plovia, feia vent o un bater de sol. Llavors les mesures de seguretat a la construcció eren molt precàries, però per sort no tinguérem cap accident greu”.

Orgull de picapedrer

La cançó Paradise of love (1964) de Los Javaloyas fou la banda sonora d’aquella època de prosperitat que feu oblidar els ‘anys de la fam’ de la postguerra. La tornada deia “cada día es fiesta en Mallorca”. “Els picapedrers –assegura el pobler– estàvem contentíssims de veure que cada any venien més turistes. Per nosaltres, aquells rècords eren sinònim de feina. Treballàvem a escarada, per feina feta”. El final de setmana era el moment més esperat. “Era quan rebíem els sobres amb els doblers. Pegàvem bots d’alegria. Després ja passàrem a cobrar a través d’un compte corrent. Jo em vaig poder fer una casa a Muro, que és on em vaig casar. I després em vaig comprar una segona residència a Can Picafort. Per aconseguir-ho, però, amb la meva dona vàrem estalviar molt. Ara la gent s’ho gasta tot en viatges”.

Pons es jubilà fa 20 anys. “Ara em revenen els problemes de salut. Tenc sobretot reumatisme. En qualsevol cas, em sent orgullós d’haver-me pogut guanyar la vida en una cosa que m’agradava, malgrat que fos feixuga”. Avui l’ofici ha canviat molt. “Abans es guanyava molt més. A més, començaves de mosset i anaves aprenent la tècnica, la qual cosa garantia un producte més artesanal”. 70 anys després de l’esclat del ‘boom’ turístic, el pobler té sentiments contraposats. “És el que em donà menjar, però, vista l’actual massificació de Mallorca, podríem haver construït menys hotels. Em fa pena veure com hem destruït l’illa”.

Sineu, fàbrica de menestrals

El boom turístic també donà molta de feina a ferrers, fusters, enrajoladors i guixaires. Són oficis que integren el que antigament es coneixia com el sector de la menestralia i que actuava com una indústria paral·lela a l’agricultura. A Mallorca, Sineu n’era la capital, amb el tren com a corretja transmissora de mercaderies –estigué en funcionament del 1878 al 1977. “Jo –diu Joan Roig, de 75 anys–, vaig començar de ferrer en un dels tres tallers que hi havia al poble. Érem una vintena de treballadors. A 14 anys, sent un mosset, m’enviaren a soldar peces a un hotel de Camp de Mar (Calvià). L’hotel encara no estava acabat i ja tenia turistes allotjats. A partir del 1968 va ser quan se’n construïren més a tota l’illa”.

El sineuer guarda grans records d’aquells anys. “Vivíem millor. Passàvem gust de fer feina, però fèiem moltes hores, 60 cada setmana. Ens dúiem molt bé amb el mestre d’obres. Els ferrers ens ocupàvem sobretot de la decoració dels interiors dels hotels, de fer les baranes de les escales, làmpades, canelobres i torxes de ferro forjat, entre d’altres. Era una feina que estava molt ben pagada i em permeté comprar-me una casa i un cotxe”. Aquell modus vivendi contrastava amb el de la generació anterior. “El meu pare feia de pagès. Tenia una finca petita i estalviava el que podia. Ma mare es dedicava a fer matalassos, un ofici que ja ha desaparegut. Anava de casa en casa a refer els llits. Descosia els matalassos de tela i amb una verga cardava el farcit de llana d’ovella per recuperar-ne el volum i la fermesa originals”.

La Mallorca preturística era un món de molta austeritat. “Abans no podies menjar tant com avui. A mi em donaven trossos de patata dins fideus o arròs, ja que la carn era un luxe”. Per a Roig, la indústria de sol i platja fou com mannà caigut del cel. “Fer feina al camp era molt sacrificat. Era un sector que només permetia la subsistència de les famílies. Com a molt, podien vendre a la menuda el que cultivaven. El turisme, en canvi, donà la possibilitat de fer doblers”. La gelera es convertiria en tot un símbol dels nous temps de bonança. “Els dies de festa, mon pare posava una botella de vi i un meló dins un paner que ficava una estona dins la cisterna perquè fossin més frescs”. Roig es jubilà fa 14 anys, a 61 anys. “Vaig tenir la sort –reconeix– de treballar en una època de molta prosperitat. Ara, amb els salaris tan baixos que es paguen, els més joves ho tenen fotut. La meva generació va poder viure del turisme. L’actual en malviu”.

Enrajoladors i guixaires

El campaneter Pere Reynés, de 77 anys, també fa un bon balanç dels 50 anys que feu d’enrajolador. “A Campanet –diu– n’hi havia molts, una trentena. Ens n’ensenyà un veí que havia après una tècnica innovadora a Cuba, on havia emigrat durant una temporada. Fins als 14 anys jo vaig anar a escola i em vaig dedicar a tomar ametles. L’ofici d’enrajolador m’obrí la porta a una altra Mallorca. Mon pare era tallador de pins i carboner i ma mare, cosidora”. Reynés es posà a fer feina per a una empresa de Pollença: “L’activitat era frenètica. Vaig enrajolar bastants d’hotels, passejos com el de Can Picafort i Peguera i piscines i jacuzzis de xalets. Molts dels meus companys eren de la Península. Es cobrava bé”.

Reynés es jubilà fa 14 anys, en fer els 63. “Ara la meva empresa, que arribà a tenir un centenar de treballadors, només en té una desena. Ho tenen tot subcontractat a empreses estrangeres, de Bulgària, Escandinàvia i fins i tot de la Xina”. Aquest campaneter es fa creus de la situació actual de Mallorca. “Jo ja ho deia fa deu anys als meus col·legues: aquí no falten cases, hi sobra gent”. Un altre gremi molt sol·licitat durant el boom turístic fou el dels guixaires. El pobler Toni Socias, de 76 anys, s’hi dedicà de ben jove. “A 13 anys vaig aprendre l’ofici de dos mestres del poble. No m’agradava anar al camp a treballar amb els meus pares. Vaig començar enguixant cases particulars de sa Pobla i dels voltants. Amb el temps vaig acabar muntant la meva pròpia empresa. Era l’època de la construcció desbocada d’hotels al port d’Alcúdia, Platja de Palma i Can Picafort”.

Al moment de més feina Socias tingué una seixantena d’operaris en plantilla. “En una temporada podíem enguixar tres hotels. Era una feina feixuga que deixava l’esquena i els braços baldats, però estava molt ben remunerada. Es cobrava per metro fet. Tots els meus treballadors es pogueren comprar una casa. Avui dia tenir un sou no et garanteix un bon futur com abans. Jo tot el que tenc és gràcies al turisme. No hauria prosperat tant si només m’hagués limitat a reformar cases particulars”. Ara l’empresa de Socias la du el seu fill. “L’ofici ha canviat molt i els joves se n’afluixen d’aprendre’l. A l’empresa tenim molts de pakistanesos. Des de fa 30 anys són els millors experts al món a posar plaques de pladur, que és el que avui s’estila més en lloc d’enguixar”.

Entre els joves que avui treballen en la construcció hi ha Camilo Podestá, un santjoaner de 22 anys. “Per poder-me pagar els estudis del grau de Paisatgisme, durant alguns mesos a l’any faig de picapedrer en la reforma d’un casal de Palma. Cobr 9 euros l’hora. És una feina molt feixuga físicament i mental perquè a vegades alguns oficials et tracten molt malament”. De la vintena de treballadors que són, només n’hi ha dos de mallorquins. “La gran majoria són d’Àfrica i de Llatinoamèrica i tenen entre 50 i 60 anys. Quan coneixes detalls de les seves vides, quedes astorat. Han viscut experiències molt dures. Només volen treballar per enviar doblers a casa. Aquí viuen amuntegats en habitacions. No tenen cap vinculació amb Mallorca. N’hi ha que han format una família a l’illa. D’altres tenen clar que, en jubilar-se, se’n tornaran al seu país”.