Quan dos xuetes varen dir prou: el plet de Cartagena que va sacsejar la Mallorca del segle XIX

PalmaSer menyspreats, insultats o fins i tot agredits; això és el que varen aguantar, al llarg de tres segles, els xuetes, els portadors dels quinze llinatges assenyalats per la resta dels mallorquins com els únics descendents dels jueus convertits al cristianisme. No sempre ho aguantaren estoicament: dos d’ells, Gabriel Fuster i Ignasi Forteza, expulsats d’un ball, dugueren la seva discriminació als tribunals i guanyaren el plet, anomenat ‘de Cartagena’ per la jurisdicció que se’n va fer càrrec. Ara fa 175 anys, l’1 de setembre del 1851, des de la part demandada es decidia de designar un representant per seguir aquella causa.

El primer de tot que s’ha d’aclarir dels xuetes és que hi ha una monstruosa falsificació, afavorida per les classes dirigents, que ha estat vigent pràcticament fins als nostres dies. Tothom va admetre que només aquells que duien els ben coneguts quinze llinatges –Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls– eren els descendents dels jueus. Perquè es corresponien amb les gramalletes dels condemnats als actes de fe del 1691, dipositades al desaparegut convent de Sant Domingo de Palma, on avui hi ha el Parlament.

El cert és que no eren només quinze els adoptats pels jueus en convertir-se al cristianisme. Se n’han documentat gairebé dos-cents –sí, Rotger, també. Però la falsificació va funcionar. Els xuetes es varen haver de quedar al ghetto: a Palma, al carrer de l’Argenteria i per això se’ls deia ‘la gent del Carrer”; es varen haver de resignar a casar-se entre ells, o, en tot cas, amb forasters o forasteres, desconeixedors de la taca infamant, i es varen haver de sotmetre a la prohibició d’accedir als gremis professionals, a l’ensenyament superior i, fins i tot, a la beneficència pública els que eren pobres, que per descomptat alguns ho eren.

Va ser Carles III, no gaire admirable en altres aspectes, que, a petició d’un grup d’ambaixadors ‘del Carrer’, va posar fi a aquella discriminació, el 1782, establint que podien residir allà on volguessin i prohibint que fossin insultats o maltractats, sota pena de presó. Per descomptat, allò va ser paper banyat: fins al 1829 se’ls va mantenir el vet a l’accés a la Universitat mallorquina, i fins al 1835 no pogueren accedir a l’ensenyament secundari.

No és estrany que, en bona mesura, els xuetes s’identificassin amb els nous valors liberals de finals del XVIII i començament del XIX, aquells que proclamaven la igualtat entre tots els ciutadans. Quan el 1820 va esclatar a Palma una revolta d’aquest signe, no tan sols es va assaltar la ‘Casa Negra’, seu de la Inquisició, a l’actual plaça Major, sinó que es varen arrencar i cremar els retrats dels condemnats pel Sant Ofici que eren a Sant Domingo.

Els culpables de tot

Però no només es mantingué l’actitud de menyspreu cap als xuetes, sinó que, aquella mateixa època, el carrer de l’Argenteria fou objecte de dos assalts. El 1809, perquè se’ls culpava de la guerra del Francès. I el 1823, en haver fracassat el breu període liberal, perquè se’ls atribuïa d’haver redactat l’ara odiada Constitució del 1812, ‘la Pepa’. Es veu que, fos el que fos, tot era culpa dels xuetes, ben igual que passa amb cert primer ministre espanyol dels nostres temps. Per cert, l’autor de la Constitució, almenys del preàmbul, sembla que sí que va ser un mallorquí: el bisbe Bernat Nadal, que, a més, va ordenar capellans procedents ‘del Carrer’, tot i un informe fulminant contrari a fer-ho.

Cap a mitjan segle XIX, el liberalisme ja havia triomfat a l’Estat i les idees liberals inspiraven societats com el Casino Balear, que tenia la seu a l’actual carrer de Sant Feliu, a Palma. I va ser aquí on, el 6 de febrer del 1850, es va produir aquell episodi que es va convertir en el tema de conversació de tot Mallorca al llarg de mesos, i d’anys –que tampoc no n’hi devia haver molts, de temes.

D’acord amb les dates, era un ball de disfresses de carnaval, al qual es presentaren dos joves portadors dels llinatges maleïts: Ignasi Fortesa i Gabriel Fuster. Tots dos, sobretot Fuster, de bona posició econòmica i “persones d’acreditada conducta, notòria honradesa i educació acurada”, segons el cronista Joaquim Maria Bover. No n’eren socis, però feien servir les invitacions que els havien cedit altres dues persones que sí que ho eren: Miquel Serra i Benet Cortès, aquest xueta, també.

És a dir, el Casino admetia xuetes. Tot i així, Ignasi Forteza, per curar-se en salut, s’havia adreçat al president de l’entitat, Agustí Sorà, ell mateix d’idees liberals, per consultar-li si, en cas que Fuster i ell acudissin a la festa, podien rebre cap insult o desfavor. No era una precaució exagerada: hi havia hagut balls, poc abans, en què alguns assistents no s’hi afegien per por de donar-li la mà a un xueta, per descuit. Sorà li va respondre que vingués amb màscara i problema resolt.

Convidar-los a sortir

A l’hora de la veritat, en comparèixer Fuster i Forteza, es va produir, segons va recollir posteriorment l’acta de la junta del Casino, “una animació i efervescència” entre els presents que feia pudor de problemes. Davant aquesta situació –afegeix el document–, el president va ordenar al conserge que “amb tota urbanitat” i de manera discreta els digués a tots dos que “tinguessin la bondat de sortir”. I sortiren. Podien haver-se’n anat, amb la coa entre les cames, resignar-se i oblidar aquell episodi. Un insult més, tanmateix... Però no s’hi resignaren.

A banda de l’idiota prejudici racista, hi havia una altra raó per la qual la presència de Gabriel Fuster hauria estat incòmoda per a una part dels assistents al ball. El seu pare era el prestador de doblers més destacat, així que la humiliació pública del fill constituïa una mena de petita –i rastrera– revenja. Per cert que Gabriel Fuster, un dels primers xuetes que va ingressar al flamant Institut Balear, avui Ramon Llull, abandonaria el guetode l’Argenteria per instal·lar-se a un entorn molt més distingit: el carrer del Palau Reial.

Román Piña Valls s’ensuma que aquella acta es va redactar d’una manera determinada per fer la impressió que Sorà i el Casino s’havien conduït de manera impecable. Si tot allò hagués anat de manera tan versallesca, resulta molt estrany que Fuster i Forteza haguessin denunciat Sorà per injúries, que és el que varen fer. Sembla molt més probable que haguessin estat expulsats “sense cap tipus d’explicació i amb més d’una rialla per part dels presents”.

La primera instància llavors era el batle de Palma, i aquest va absoldre Sorà. A més, els dos socis que els havien passat les seves invitacions, Cortès i Serra, foren acusats de fer-ne mal ús, en deixar-les a Fuster i Forteza per assistir al ball en el seu lloc. El cert és que el reglament del Casino no establia res, respecte a l’ús de les dites targetes.

Forteza i Fuster no es varen donar per vençuts i dugueren la seva demanda al Tribunal Militar de Marina de Palma. Això ara ens pot semblar estrany, però tant Sorà com els dos agreujats pertanyien al món navilier i, per tant, aquesta era la jurisdicció que els pertocava. El juliol del 1851, el president del Casino fou condemnat a set mesos de desterrament almenys a cinc llegues –uns 38 kilòmetres– de Ciutat i suspensió de càrrec públic, multa de cent duros i pagament de costos.

Una despesa de 600.000 euros

Ni el condemnat ni els denunciants es varen donar per satisfets i dugueren l’assumpte a la següent instància, el tribunal de Cartagena, i d’aquí el nom de ‘plet de Cartagena’, amb què és conegut aquest procés. Fuster i Forteza designaren un representant per seguir la causa. L’1 de setembre d’aquell 1851, ara fa 175 anys, la junta del Casino, que acabava de convertir-se en Círculo Mallorquín en fusionar-se amb una altra entitat, va decidir de fer el mateix, no sense que es registrassin discrepàncies dels que pensaven que tot allò havia estat una ficada de pota colossal.

Des de Cartagena confirmaren la sentència el 1852, i el mateix va fer, el 1854, la instància superior: el Tribunal Suprem de Marina i Guerra. El total de les despeses generades pel procés va pujar a una xifra astronòmica: segons càlcul de Piña, l’equivalent a 600.000 euros d’ara, que els va abonar l’antic Casino, ara Círculo Mallorquín. A més, Agustí Sorà no va tenir més remei que complir la condemna de desterrament: ho va fer a Alcúdia, on va haver de residir obligatòriament, fins poc abans de morir.

Fa la impressió que es va voler estendre un mantell de silenci sobre aquell afer. Les actes del que aleshores ja era el nou Círculo Mallorquín no recullen el desenllaç del plet, cosa que no resulta tan sorprenent donat que el varen perdre. La documentació del procés va desaparèixer, gràcies a un oportú incendi que hi va haver al Tribunal Suprem de Marina el 1855. Només és per un resum de la causa del misser Miquel Ignasi Perelló i Socies que han arribat als nostres dies els continguts del plet en què dos joves ‘del Carrer’ digueren “ja n’hi ha prou”.

Informació elaborada a partir de textos de Román Piña Homs, Jaume Munar Arrom, Julio Sanmartín Perea, Miquel Forteza i Pinya, Francesc Riera i Montserrat, Lleonard Muntaner, Onofre Vaquer Bennàssar, Laura Miró Bonnín i Baltasar Porcel.