Hotels, els ‘monuments’ del ‘boom’ turístic

PalmaE l canvi de paradigma que provocà el boom turístic en la societat agrària espanyola queda reflectida en la pel·lícula El turismo es un gran invento (1968). El seu protagonista (Paco Martínez Soria) és un batle d’un poblet d’Aragó que vol convertir el municipi en un gran centre turístic modern. El seu model a seguir és Marbella, on viatja amb el seu secretari (José Luis López Vázquez) per prendre’n nota. Tots dos queden bocabadats no només per les sueques en biquini, sinó també pels monumentals hotels de la costa andalusa, la gran icona del progrés del moment.

La història dels projectes hotelers a les Balears es pot resseguir a la tesi doctoral La construcción turística en las Islas Baleares (1939-2005). Arquitectura, urbanismo y fotografia (2019). A partir d’aquesta línia de recerca, la seva autora, la professora de la UIB María Sebastián, arquitecta i historiadora de l’art de formació, acaba de comissionar l’exposició Arquitectura de postal. Arxiu Casa Planas. Es pot visitar fins a l’octubre a la Fundació Toni Catany/Centre Internacional de Fotografia (Llucmajor). És una selecció de la ingent producció de Josep Planas i Montanyà (1924-2016).

Natural de Cardona, Planas aterrà a Mallorca el 1945 per fer-hi el servei militar. Estaria en el lloc i el moment adequat per ser el primer fotògraf a retratar el desenvolupisme que permeté al franquisme sortir de l’autarquia. Amb imatges a color (tota una novetat a l’època), utilitzà les postals com a eina de promoció turística de la seva illa d’adopció –en faria més de 50.000, actualment en procés de catalogació. A les acaballes dels 50, el català també destacà per ser el primer fotògraf d’Europa que comprà un helicòpter per poder captar instantànies aèries.

‘American way of life’

El 1951 tingué lloc a Palma la I Assemblea de Turisme de Mallorca, que havia de posar les bases per a la reactivació de la indústria turística iniciada el 1903 amb la inauguració del Gran Hotel de Ciutat. Calia aprofitar la nova societat del consum nascuda després de la Segona Guerra Mundial. Amb la generalització de les vacances pagades, es democratitzà l’acte de viatjar, que abans estava reservat a una minoria adinerada. Per a l’ocasió, molts avions militars es reconvertiren en comercials. El 1953 el terreny per explotar la coneguda gallina dels ous d’or estigué més que abonat amb la signatura dels famosos pactes de Madrid. Els Estats Units es comprometeren a ajudar econòmicament la dictadura franquista a canvi que, en plena Guerra Freda, li fes de bastió anticomunista a Occident. Entre els acords segellats hi havia la instal·lació de bases nord-americanes a Espanya (entre elles la del Puig Major) i l’entrada al país d’empreses turístiques, que serien les canalitzadores de l’american way of life.

Animat per l’amic americà, Franco sacrificà la moral del nacionalcatolicisme per poder gaudir de les suculents divises que li proporcionà la fàbrica dels turistes. Per a la seva tesi doctoral, d’aquella època Sebastián ha estudiat més de 900 hotels illencs de nova construcció. Molts colonitzaren la primera línia de la mar en un procés de destrucció del territori conegut com a ‘balearització’. El concepte sorgí a final dels 50 d’una campanya de desprestigi difosa per la premsa francesa. Els seus artífexs foren un grup d’hotelers de la Costa Blava temorosos de la competència que oferien els establiments de les Balears. Per tal de dissuadir els turistes de visitar l’Arxipèlag, els advertien que es tractava d’una destinació poc atractiva per estar massificada i saturada d’edificis. La realitat, però, era que el sud de França estava igual de construït.

Arquitectura vergonyant

Davant del concepte de ‘balearització’, el 2002 en sorgí un de nou: ‘arquitectura vergonyant’. L’encunyà el català Ricard Pié, catedràtic d’Urbanisme i Ordenació del Territori a la UPC, en el llibre La Arquitectura del sol. “Amb aquesta expressió –assegura Sebastián– Pié volgué reivindicar la necessitat de conèixer bé l’arquitectura turística que sempre havia provocat rebuig i que les postals turístiques solien presentar com a grans monuments de la modernitat. Considerà que s’havia d’estudiar de manera rigorosa com ja s’havia fet amb la resta de tipologies arquitectòniques”.

“A les Balears –apunta la investigadora–, en un primer moment hi arribaren arquitectes de fora i novells en la construcció d’hotels. A mesura que el ritme s’accelerava, altres professionals dissenyaren de manera menys reflexiva. Fou llavors quan sorgiren models d’edificis estàndard, sense ànima, en sintonia amb el concepte de ‘no-lloc’ creat el 1992 per l’antropòleg francès Marc Augé”. El 1959, per tal d’afavorir els negocis immobiliaris del gran capital, Franco aprovà el Pla econòmic d’estabilització. L’impuls definitiu del conegut miracle espanyol arribà el 1963 amb la Llei de centres i zones d’interès turístic nacional, que incentivà encara més la depredació d’àrees d’un alt valor paisatgístic. Aleshores alguns operadors turístics es posaren a construir directament els seus propis hotels. Fou el cas del belga Airtours, que aixecà l’enorme complex Tropicana a cala Domingos (Manacor), integrat dins del conjunt de Cales de Mallorca.

Per tal de recuperar la inversió feta, els operadors turístics ompliren els avions de turistes per dur-los fins a les Balears, que eren vistes com una mina d’or. Foren els coneguts vols xàrter (en anglès, ‘to charter’ significa ‘llogar’). “Les recepcions dels hotels –afirma Sebastián– eren molt amples perquè hi poguessin caber tots els paquets de turistes mentre esperaven l’assignació d’una habitació”. Aquella febre constructora desbordà els ajuntaments. “A la tardor era quan es produïa l’allau de peticions d’obres per tenir l’hotel enllestit al cap de dos estius com a molt tard. Alguns municipis no tenien cap normativa urbanística desenvolupada. Es podia construir on fos amb les plantes que es volguessin. Tampoc s’hi preveia cap clavegueram, de manera que les aigües brutes acabaven a la mar. No va ser fins al 1970, quan ja era massa tard, que la dictadura intentà posar ordre a aquell desgavell amb el Decret d’infraestructures turístiques”.

L’assassinat de l’arquitecte Ferragut

Enmig d’aquella producció industrial d’hotels, hi hagué arquitectes que tingueren la sort de poder imposar un estil propi amb projectes singulars, del tot innovadors, influenciats per tendències internacionals. Fou el cas de Francisco Goicoechea i Jacinto Vega, que el 1955 inauguraren el primer hotel modern de l’Arxipèlag, el Bahía Palace, al passeig Marítim de Palma. El català Francesc Mitjans, l’autor de l’estadi del Camp Nou (1957), va construir l’Hotel Araxa (1958), al barri residencial Son Armadans de Palma. Francisco Javier Sáenz de Oíza concebé la Ciutat Blanca (1963), al Port d’Alcúdia. José Antonio Coderch aixecà, a Illetes (Calvià), l’Hotel de Mar (1964), que el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, inaugurà com el número 1.000 de tot l’Arxipèlag amb el NO-DO com a altaveu. I Miguel Fisac deixà la seva empremta a l’Eurotel Punta Roja (1968), a la Costa dels Pins (Son Servera). En aquesta línia també destacaren professionals locals com Gabriel Alomar i Felipe Sánchez-Cuenca, que dissenyaren l’hotel Punta Negra (1965) a la Costa d’en Blanes (Calvià), i Josep Ferragut, l’artífex de l’avantguardista edifici de Gesa de Palma, que, entre d’altres hotels, ideà el Morocco (1959) a Palmanova (Calvià) i un bloc d’apartaments a Lago Esperanza, al Port d’Alcúdia (1965).

Tot i haver participat en la festa constructora, Ferragut fou la primera veu que clamà contra els “desgavells urbanístics” del boom turístic. Escrigué molt a premsa i el 1960 també s’animà a filmar amb la seva càmera domèstica un documental titulat Ciudad de Mallorca, en el qual ja denunciava la turistificació d’una illa entregada als especuladors. El 1968, a 56 anys, aquell ‘enemic del progrés’ aparegué mort en un descampat del camí vell de Bunyola. Segons la versió policial, fou assassinat a pedrades per dos joves delinqüents a qui suposadament havia sol·licitat els seus serveis homosexuals. Segons la família, el crim va ser ordenat per les forces vives del franquisme.

El 1973, cinc anys després de l’assassinat de Ferragut, la consciència ecologista a Mallorca es despertà amb el GOB. Davant la destrucció de l’illa, l’entitat verda emprengué una sèrie de lluites toponímiques: ‘Salvem la Dragonera’, ‘Salvem el Trenc’, ‘Salvem Cala Mondragó’... Aquell mateix any es produí la crisi internacional del petroli, gràcies a la qual s’aturaren projectes urbanístics faraònics com el d’Isla Ravenna a la Canova (Artà). “Molts hotels –conclou Sebastián– també tancaren i uns pocs es reconvertiren en habitatges. Fou el cas de l’Hotel Mediterrani, inaugurat el 1923 al passeig Marítim de Palma. Passada la crisi, Jaume Cladera, el primer conseller de Turisme [1983-1993] del popular Gabriel Cañellas, afavorí la construcció d’hotels en horitzontal i de menys alçada. Es reduïa així l’impacte visual a costa, però, de consumir molt més territori”.