El tresor de la llengua, ben a prop nostre

PalmaAquells que hem crescut amb els films d’Indiana Jones, sovint fantasiejàvem de jovenets amb cambres del tresor, amb caps daurats d’ídol, i amb preguntes i més preguntes que mai no es responien. Com era que coneixia tantes llengües? Com va arribar a aquella cambra? A quin altre film es mostrava la seva recerca sobre allò? Indiana Jones es trobava sempre envoltat de papirs antics, llibres medievals, inscripcions en pedra, que feien volar la fantasia dels joves.

Passats lustres i dècades, arriben els estudis, la selectivitat o una formació professional i la vida ens deixa poc temps per a pensar en llengües ignotes, o per a descobrir grafits antics, i molt manco per a anar a llegir llibres medievals. Tot queda embolicat en una mena de vel oníric, fet de somni i fantasia infantil. On trobarem textos així, que semblen de pel·lícula? Fins fa uns anys, en essència havíem d’anar als arxius. Ara tot això és més fàcil, perquè museus, fundacions i ajuntaments estan fent un gran esforç per digitalitzar tots els seus documents. Això en facilita l’accés i en millora molt la preservació: molt més fàcil d’aconseguir i menys persones els manipulen directament.

Recentment he tingut la sort d’entrar-hi en contacte a través del Centre de Digitalització Documental (CDD) i la unitat de Digitalització i Preservació Digital (DPD) de la UIB, un centre especialitzat en la digitalització i preservació de documents. Els ordenen, els classifiquen, els digitalitzen amb uns escàners impressionants i pugen les imatges a un servidor perquè quedin preservades per sempre. Després, qualsevol que vulgui consultar aquests documents ho pot fer en línia a través de la plataforma d’arxius històrics de les Illes Balears (PAHIB). He pogut comprovar com la història dels mallorquins, escrita a mà, amb ploma i tinta, em passava per davant. Les paraules són escrites per diferents mans, de diferents segles, i les llengües es van combinant o rellevant. Es pot veure documentació en llatí medieval, que a poc a poc es va transformant cada vegada més en català, per passar a segles i segles de documentació només en català, i ja més recentment, apareix el castellà.

El CDD col·labora amb el Monestir de la Real, a Palma, devora Son Espases. Aquest monestir és un dels centres de la nostra ànima com a poble, ja que custodia llibres i documents des del segle XIII. La PAHIB és una plataforma que ens permet viatjar una mica a través del temps. Vegem-ho. Un dels documents que s’han digitalitzat recentment comença així: “Don Ferrando per la gracia de deu Rey de Castella de Arago...” i així una llarga llista de títols precedeixen la resta del text, en un català clar i comprensible per als catalanoparlants del s. XXI (tret de qualque mot abreujat). Es va escriure al mes de juny de “mil quatrecets norante hu”, un any abans del viatge de Cristòfol Colom cap a Amèrica. La tecnologia fa possible poder consultar i llegir textos en la nostra llengua a través del temps, sense haver-los de tocar (amb els riscos que comportaria per al document). I tot des de ca nostra, com qui diu.

La llengua catalana es va alternant amb la castellana en la majoria de les cartes que provenen ara ja de la cort a Madrid. Com per exemple a la carta de Carles II al comte de Formiguera Ramon Burgués de Zaforteza i Fuster, procurador reial (a Mallorca el coneixem com el Comte Mal, del qual hi ha llegendes i cançons) escrita l’any 1685, en la qual s’ordena que s’enviïn dos bergantins i doblers per a la defensa d’Orà (Algèria).

L’any 1714 caigué la ciutat de Barcelona en mans de les tropes borbòniques. L’any 1715, la ciutat de Mallorca. A partir d’aquí es nota el canvi abrupte a causa del decret de Nova Planta. Les paraules que fins ara llegíem en català muden de llengua. Podem veure perfectament un document de Santa Margalida del 29 d’abril de 1844, on s’explica que el “número de vecinos” són 568, però que el “número de almas” són 2.353, i veim les quantitats exactes de la producció agrícola de la vila, per bé ara les faves ara són “habas”, els ciurons han esdevingut “garbanzos”, etc. Però no tot va ser sempre així, ja que descobrim que hi ha documents que esquivaren –per les raons que fossin– aquesta prohibició. Per exemple, el Llibre de pagament de les guardes a les riberes de Pollença 1802 redactat a mà en català. És cert que ja no és un català homogeni com el que s’escrivia segles enrere, però es pot llegir sense gaires problemes.

Tenim al nostre abast, a un parell de clics de distància, un pont temporal que ens connecta a la llengua de tots aquests segles. És com si milers de veus parlassin alhora. Ara el dilema és triar-ne una. Volem llegir les paraules (fins i tot imaginar com podien sonar) de Ferran el catòlic, o potser continuam llegint sobre les Germanies? Volem continuar desxifrant el text d’Antoni Figuerola Calafat sobre Campanet?

L’equip humà del CDD i la DPD digitalitza al voltant de 130.000 i 150.000 pàgines i imatges cada any. Més de les que puc llegir com a individu. Però això no és així com a col·lectiu, com a poble. Certament, l’accés lliure a aquesta quantitat d’informació esdevé una allau per a una persona, però, en canvi, és una pedrera fabulosa per a la nostra societat: no només historiadors, filòlegs i filòsofs tenen obertes les cambres del nostre tresor, segle a segle. Això també val per a qualsevol persona interessada en la nostra història, en els textos que amb les seves paraules la recolliren fa segles. També aquells que han estudiat altres ciències, com química o medicina, i volen fer un estudi històric de manuals i erudits del passat que tractaren temes relacionats amb les anomenades ciències naturals.

La digitalització dels documents ha aconseguit que el tresor de la llengua més gran que posseïm sigui ben a prop nostre, i crec que paga la pena fer-hi un cop d’ull i posar-lo en valor.