Quan una ‘ll’ es pronuncia com una ‘i’ (i no és cap error)

PalmaPer què deim ‘abe[j]a’ i ‘ore[j]a’ si escrivim ‘abella’ i ‘orella’? La resposta més intuïtiva seria dir que, en alguns parlars, la ‘ll’ es pronuncia com una ‘i’ (que, en aquest article, representarem amb [j]). L’explicació sembla convincent, però s’ensorra tan bon punt hi cercam una mica les pessigolles.

Si la regla fos simplement substituir la ‘ll’ per una ‘i’, també hauríem de dir ‘[j]una’ en lloc de ‘lluna’ i ‘cava[j]’ en comptes de ‘cavall’. Això, però, no és el que ha passat tradicionalment. És cert que avui hi ha parlants que fan aquestes pronúncies, però responen a un fenomen diferent. Darrere un ‘abe[j]a’ i un ‘[j]una’ no hi ha la mateixa història. Per entendre-ho cal deixar de mirar, per un moment, l’ortografia. L’escriptura pot fer pensar que totes les ‘ll’ són iguals, però la història de les paraules explica una altra cosa.

Grups consonàntics

No totes les paraules que avui escrivim amb ‘ll’ tenen el mateix origen. L’ortografia les agrupa sota una mateixa grafia perquè en bona part del domini lingüístic es pronuncien igual, però històricament provenen de grups consonàntics diferents. D’una banda, els grups llatins –C’L–, –G’L– i –LJ– varen evolucionar cap a una iod (el so que representem amb [j]) en una part del domini lingüístic, mentre que a la resta varen donar lloc a la lateral palatal (ll). En canvi, la L- inicial i la LL geminada del llatí varen evolucionar cap a la lateral palatal arreu del domini.

Tot plegat sembla complicat fins que ho exemplificam. Els mots ‘po[j]’ i ‘poll’ s’escriuen tots dos amb ‘ll’, però no comparteixen la mateixa història. ‘Po[j]’, que és el nom del paràsit del cap, prové del llatí peduculu i forma part del grup de paraules que varen experimentar la iodització. ‘Poll’, en canvi, que designa la cria de la gallina, continua el llatí pullu i va conservar la lateral palatal.

Això explica també per què la iodització només afecta un conjunt determinat de paraules. No és una regla que transformi totes les ‘ll’, sinó la conseqüència d’un canvi fonètic molt concret. Així, mots com ‘abe[j]a’, ‘ore[j]a’, ‘ta[j]ar’ i ‘pa[j]a’ comparteixen un mateix comportament, mentre que ‘lluna’, ‘llengua’ i ‘cavall’ segueixen un camí diferent. La iodització, en definitiva, no depèn de com escrivim les paraules, sinó del grup consonàntic del qual provenen.

Aquest fenomen és un bon exemple de la relació, no sempre evident, entre l’ortografia i la llengua parlada. Sovint tendim a pensar que escrivim les paraules tal com es pronuncien, quan passa més aviat el contrari: l’escriptura fixa una forma comuna per a tots els parlants, mentre que la pronunciació continua conservant diferències que s’han anat configurant al llarg dels segles.

És també aquí on apareix una confusió força habitual. Quan un parlant diu ‘abe[j]a’, no fa el mateix que qui diu ‘[j]una’. El primer cas és el resultat d’un canvi fonètic que es va produir durant la formació del català i que només afecta determinades paraules. El segon correspon al ieisme, un fenomen molt més recent que consisteix a pronunciar qualsevol ‘ll’ com una ‘i’, sense tenir en compte l’origen del mot. El resultat és semblant a l’orella, però els dos processos tenen una història i unes causes completament diferents.

Arribats aquí, hi ha una altra idea que convé desfer. Sovint es presenta la iodització com un tret exclusivament balear. Avui és cert que és a les Illes Balears que el fenomen es conserva amb més vitalitat, però això no vol dir que sempre hagi estat així. Durant segles també formà part d’una àrea extensa del català central, encara que avui hagi desaparegut de bona part d’aquests territoris.

Aquest retrocés no es va produir d’un dia per l’altre. Com tots els canvis lingüístics, va ser gradual, amb períodes de convivència entre les dues pronunciacions. Els lingüistes coincideixen que la fonètica, per si sola, no basta per explicar-lo, sinó que també hi intervingueren factors socials. En aquest sentit, el prestigi creixent de la pronunciació barcelonina, sobretot a partir del segle XIX, va acabar convertint la lateral palatal (és a dir, la ‘ll’) en el model de referència per a bona part del domini lingüístic. Progressivament, moltes formes ioditzades varen quedar associades a la parla rural o a varietats considerades menys prestigioses, i això en va afavorir el retrocés.

La iodització

Les Balears varen seguir, però, una evolució diferent. El relatiu aïllament insular i una pressió molt menor dels models lingüístics continentals varen afavorir, probablement, que es conservàs la distinció tradicional entre la lateral palatal i la iod. A diferència del que va passar en el català central, doncs, la iodització no va adquirir connotacions socials negatives i va continuar transmetent-se de generació en generació.

La Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC recull aquesta realitat i diferencia clarament la iodització del ieisme. Quan descriu els parlars baleàrics, presenta la iodització com un tret característic d’aquestes varietats (i també d’alguns parlars nord-orientals), encara que en els registres formals consideri preferible la pronunciació amb lateral palatal. Això no converteix la iodització en una pronúncia incorrecta: simplement reflecteix la convivència entre una norma comuna i una diversitat dialectal ben viva.

La iodització, per tant, mostra fins a quin punt una mateixa grafia pot amagar històries molt diferents. Tots escrivim ‘abella’ i ‘orella’, però no tots les pronunciam igual. Aquesta diferència és el resultat, un cop més, d’una evolució que no va seguir exactament el mateix camí a tots els territoris ni en totes les paraules. I és precisament aquesta història, invisible a l’ortografia però encara viva en la parla, la que explica per què, de vegades, una ‘ll’ es pronuncia com una ‘i’ sense que això sigui cap error.