Les paraules ens traeixen: vols ser ‘normal’?

PalmaEls parlants sabem que les paraules rarament són innocents. Som plenament conscients que les empram carregades de valors i connotacions socials que hem après al llarg de la nostra experiència com a membres d’una comunitat lingüística. Per a molts de nosaltres, la paraula ‘estaca’ ja no designa únicament un pal clavat a terra i ha esdevingut, amb la cançó de Lluís Llach, un símbol de la voluntat col·lectiva de superar l’opressió. El significat social i emocional del mot ‘estaca’ va, per tant, molt més enllà del seu significat estrictament literal.

Però la comunicació humana encara és més complexa. En la conversa quotidiana hi intervenen constantment les pressuposicions i les implicatures. Les primeres són aquelles informacions que els parlants donam per sabudes o compartides i que no consideram necessari explicitar. Les segones són les deduccions que els interlocutors extreuen a partir del context, de la situació comunicativa i dels coneixements compartits. Quan en Pere demana a na Maria: “Tens rellotge?”, ella no interpreta que en Pere vulgui saber si és propietària d’un rellotge. El que entén és que li demana quina hora és i, conseqüentment, li respondrà que són les set de l’horabaixa. Si na Maria es limitàs a contestar que en té un, la seva resposta seria gramaticalment impecable, però comunicativament un autèntic desastre. La informació ‘quina hora és’ no apareix enlloc dins l’enunciat, però na Maria la infereix perquè comparteix amb en Pere unes determinades convencions conversacionals.

Significat literal

Aquesta capacitat d’anar més enllà del significat literal de les paraules és una de les característiques més fascinants del llenguatge humà, que ens acompanya arreu: a les converses de bar, als llibres i als titulars dels diaris. Vet ací que, quan sentim una paraula tan aparentment innocent com ‘normal’, els parlants sabem que ens trobam davant un dels termes més envitricollats del vocabulari. I per què? Idò perquè és una d’aquelles paraules que solen anar carregades de pressuposicions i implicatures.

Imaginem que llegim això a un comunicat de premsa: ‘El català hauria de ser una llengua normal’. L’enunciat sembla senzill, però és extraordinàriament dens. En primer lloc, pressuposa que existeix una manera de ser normal per a una llengua. En segon lloc, pressuposa també que el català encara no ha assolit plenament aquesta normalitat. I, a més, genera diverses implicatures: que hi ha llengües que sí que es troben en aquesta situació, que el català pateix alguna anomalia i que caldria adoptar determinades mesures per corregir aquest estat anòmal.

Què és ‘normal’? La resposta sembla fàcil: allò habitual, allò freqüent, allò que fa la majoria. Però aquesta definició amaga una trampa. Ningú no és normal tot sol. La normalitat només existeix dins un grup. I no qualsevol grup: el grup que, en cada context, té la capacitat d’establir què és habitual, què és esperable i què queda fora de la norma. I vet ací que les llengües, com els humans, viuen dins normalitats diferents.

Fa pocs dies vaig viatjar a Lublin, una ciutat de l’est de Polònia que conserva un admirable regust medieval i que, alhora, transmet una intensa sensació de joventut i dinamisme. Durant l’estada hi vaig experimentar una cosa aparentment insignificant, però extraordinàriament reveladora: la materialització pràctica del concepte de la seva normalitat, amb un paisatge lingüístic sols en polonès. La llengua normal de relació era el polonès. La llengua dels rètols era el polonès. La llengua de les converses espontànies era el polonès. I el comportament ‘normal’ dels seus parlants consistia a adreçar-se als desconeguts en polonès. Em varen aturar dues vegades pel carrer per demanar-me una adreça. En tots dos casos ho varen fer en polonès. I us ben assegur que el meu aspecte físic s’allunya considerablement de l’estereotip de dona polonesa. Vaig néixer a Mallorca i en venc d’avior. Tanmateix, aquells parlants no dubtaren ni un instant a parlar-me en la seva llengua. Per què? Perquè pressuposaven una cosa que per a ells era absolutament natural: que el polonès era la llengua normal d’aquell espai.

La mateixa experiència es repetí a l’aeroport de Varsòvia. Mentre esperava l’embarcament del vol cap a Palma a la porta 29, un membre del personal de terra s’acostà als passatgers per comunicar-nos que hi havia hagut un canvi de porta. No vaig entendre ni una paraula del que deia. De fet, vaig inferir el contingut del missatge en observar que la gent s’aixecava i es dirigia cap a una altra porta d’embarcament.

Llengua natural

El que em va cridar l’atenció –precisament perquè la meva experiència lingüística és una altra– fou que ningú no consideràs necessari repetir l’avís en anglès. La possibilitat mateixa de traduir el missatge ni tan sols semblava haver passat pel cap de qui el transmetia. Probablement pressuposava que tots els destinataris l’entendrien en polonès. Actuava des d’una evidència compartida: aquella era la llengua natural de comunicació en aquell espai.

Per la meva banda, observant aquella situació, vaig arribar a una conclusió que em sembla inevitable: la normalitat lingüística pot entendre’s com una gran pressuposició col·lectiva, una realitat tan profundament compartida que acaba esdevenint invisible per als qui la viuen cada dia.