PalmaQuè passa quan una protesta està tan justificada i és tan àmplia, transversal i pacífica que no es pot desacreditar pels seus propis actes? Potser passa això que veim amb les actuacions policials contra el moviment que clama a Mallorca contra la massificació turística i pel dret a l’habitatge.
Va passar amb les dues activistes de Santa Maria detingudes per les pintades contra unes immobiliàries. La imatge de les dues dones engrillonades i exhibides davant les càmeres deia molt més que la mateixa detenció. Després va arribar un informe policial inquietant, tant pel seu contingut com perquè feia demanar-nos quina cultura policial permet redactar un document així. I va tornar a passar al final de la manifestació convocada per Menys Turisme Més Vida a Palma. Una mobilització multitudinària, familiar i cívica que va acabar amb una actuació de la Policia Nacional injustificable. No va ser desproporcionada. La desproporció necessita dos factors, seria una resposta a una alteració de l’ordre públic. No n’hi va haver. Va ser una actuació injustificada. També resulta difícil entendre que la Policia impedís l’accés a les Voltes perquè, suposadament, ja era ple amb unes cinc-centes persones, i un parell de dies després aquell mateix espai acollia un concert amb més de tres mil assistents. Costa no veure-hi un criteri polític més que no de seguretat.
Tot plegat recorda una estratègia coneguda. No perquè el moviment contra la massificació sigui equiparable a l’independentisme català, sinó perquè la resposta de les forces de l’Estat sembla seguir un mateix patró, el de quan un moviment ciutadà adquireix prou força per condicionar el debat públic. Primer es construeix un relat sobre els activistes. Després arriben les detencions espectaculars, els informes policials que converteixen ciutadans en sospitosos, les infiltracions, la judicialització o les actuacions policials difícils d’explicar. No sempre passa tot a la vegada ni amb la mateixa intensitat, però la lògica es pot reconèixer: transformar una reivindicació política en un problema d’ordre públic.
Ho vàrem veure durant anys a Catalunya. Les multitudinàries manifestacions de l’Onze de Setembre destacaven pel seu civisme. Centenars de milers de persones reclamaven la independència sense violència ni destrosses. Aquell caràcter pacífic dificultava qualsevol intent de presentar el moviment com una amenaça. Si la realitat no encaixa amb el relat que interessa al poder, sempre hi ha la temptació de fabricar el relat.
En tots els casos l’objectiu no és tant respondre a una protesta concreta com desgastar un moviment. Intimidar, sembrar la por, trencar complicitats, empènyer-lo a la confrontació o al cansament. És una manera d’intentar desactivar-lo. Però el moviment contra la massificació i pel dret a l’habitatge no desapareixerà mentre existeixin les causes que l’han fet néixer. La criminalització no resol els conflictes, només intenta silenciar qui els denuncia.
