PalmaAgafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.
Comença com si d’una funció musical d’Els miserables es tractàs, amb un únic protagonista per a tots els papers, amb un Gerard Franch fent de Valjean, de Javert, de Fantine, de Cosette, una exhibició de versatilitat, ja prou divertida, fins que entren en escena els revolucionaris. I aquí comença la funció, que no deixa de ser una paròdia i soflama molt miquelmasfiol. Segell propi.
Metateatral provocació sense un rumb concret. La narració va fent voltes com una brúixola irada, delirant, cap a tots els punts cardinals. Reben els polítics, els literats, el teatre, els erudits, les classes privilegiades, les mitjanes i els revolucionaris, perquè Els miserables també tenen la seva ració de llendera. I el públic? El públic també, interactuant, de motu proprio o amb la complicitat dels tres protagonistes: l’esmentat Gerard Franch, el nou, el que encara no havia patit la sevícia de l’autor-director, Lluís Oliver i Mel Salvatierra, que ja sabien de què parlaven, perquè havien estat els protagonistes del Càndid i del Werther. Tot ben lligat en aquesta nova criatura de MMF, en la qual l’únic que no pot controlar és la durada, sempre en funció de com de bé s’ho passen el públic i els protagonistes. Va durar gairebé dues hores en la representació que va tenir lloc al Teatre del Mar com a cirereta teatral en la festa de clausura del Festival de la Paraula de Produccions de Ferro, que, per una altra banda, va rebre el premi de l’Associació d’Espectadors del Teatre del Mar pel seu espectacle L’arquitecte, de Pep Ramon Cerdà. Festa major, diversions, guardons i confessions. Toni Gomila va dir que Iguana i Produccions de Ferro festegen.
PS - Al Teatre Lliure varen poder veure la trilogia sencera i seguida. No estaria malament poder veure-la així aquí.
