L’ofici de placer, en perill d’extinció

PalmaDiumenge, plaça de sa Pobla. Són les set del matí i Maria Serra Miquel, una murera de 61 anys, fa gairebé dues hores que està aixecada. Amb el seu home ja té la paradeta muntada amb una bona estesa de tomàtigues, ravenets, cebes, porros, bledes, lletugues, albergínies, mongetes, melons... Està envoltada d’una quinzena de placers més. Ella és una de les més veteranes. S’ha assegurat un lloc amb ombra per passar-hi el matí. “Jo –diu– només tenc ganes de jubilar-me. Fa tres anys que ho dic, però els clients em demanen que aguanti una mica més. Això de fer de placera és molt cruel, sobretot a l’estiu i a l’hivern, quan has de patir els dies de calor, fred i pluja”.

Serra ensenya les mans plenes de calls. Coneix l’ofici de petita. “Els meus pares es pogueren guanyar la vida fent de pagès. Jo sempre els acompanyava pertot. En un principi duien el gènere a un magatzem i els ho pagaven a preu tirat. Jo, però, vaig dir a ma mare que ens havíem d’espavilar. La vaig convèncer perquè es tragués el carnet de conduir per poder-nos després comprar una furgoneta que ens permetés anar a vendre directament als mercats”. Quan la mare es va jubilar com a placera, Serra fou l’única de les tres filles que li agafà el relleu. Llavors, a 26 anys, es feu càrrec d’unes terres de la finca familiar de Muro. Mai se sentí temptada per les possibilitats laborals del món del turisme. “El camp és la meva vida i la meva gran passió d’ençà que a 13 anys vaig deixar d’estudiar i vaig començar a treballar en granges. No sé fer cap altra cosa! Com que no tenc gaires despeses, fins ara m’ha anat bé. Sempre acab venent tot el que tenc sembrat”.

“Això no és vida!”

Per poder vendre a plaça cal tenir el carnet de manipulador, pagar una llicència als ajuntaments, una taxa de residus i una assegurança. “Si, per exemple, una persona cau davant la nostra taula, algú n’ha d’assumir la responsabilitat”. Com a autònoma, Serra no sap què són les vacances. “Fins i tot els diumenges horabaixa vaig a llevar herba i a sembrar. Això no és vida!”. Les poques vegades que ha estat malalta, tot han estat nervis. “Quan vaig tenir el covid a l’agost, vaig haver d’estar una setmana tancada a casa. Em moria només de pensar que tenia la verdura sense regar i que es podia perdre per culpa de la calor”.

Després d’haver trescat la Part Forana durant molts d’anys, avui aquesta placera només va a dos mercats: divendres a Maria de la Salut i diumenge a sa Pobla. La seva paradeta fa gràcia als turistes, que no deixen de fer-li fotos, talment com si fos la figurant d’una postal exòtica. Entre setmana, quan tothom fa feina, només ven a gent gran. Les regles del joc imposen que es dirigeixin a ella amb el tractament respectuós de ‘madò’ (‘l’amo’ per als homes venedors). “M’encanta tractar amb la gent. Sempre ens posam a parlar de qualsevol cosa. A vegades fins i tot he fet de confessora. Molts dels fills dels meus clients, però, ja se n’afluixen, de venir”.

Serra encara opera a l’antiga. “A mi em paguen en efectiu, no tenc per cobrar amb targeta. No vaig d’aquestes modernitats”. La convivència amb la resta de placers és molt bona. “Aquí tots som col·legues, no hi ha cap rivalitat entre nosaltres”. Malgrat que no hi ha cap lament per les vendes, el canvi en els hàbits de consum és més que evident. “A la gent li agrada tenir productes frescos de pagès, però n’hi ha que, per tal de no passar fred o calor, s’estimen més anar a comprar a un supermercat, on poden trobar palanganes de fruita plastificades, cosa que em crida l’atenció”. La diferència es marca amb uns preus més assequibles. “Tenc els ravenets a 1,20 euros, pràcticament a la meitat que als supermercats. En un diumenge he arribat a vendre 180 manats de ravenets”.

Cap de les dues filles de Serra es planteja agafar-li el relleu. “La gent jove ja no vol saber res d’una feina tan dura com la nostra. Som una espècie en vies d’extinció. Els pagesos som uns màrtirs. Els polítics ens fan la vida impossible. Ens hauríem de poder jubilar abans dels 60 anys, sense estar tan tocats físicament, i amb unes millors condicions econòmiques. Jo acabaré cobrant una misèria”. Les contradiccions de la vida moderna són notables. “Ens menystenen, però el nostre paper a la societat és imprescindible, perquè la gent necessita el camp per menjar. Ningú s’alimenta de papers o d’injeccions. Això es va veure sobretot durant els mesos de la pandèmia del 2020. Quan tothom tenia tancat, nosaltres continuàrem venent a plaça”.

L’amenaça dels revenedors

Toni Feliu Pou, de 57 anys i natural de Sant Jordi, és fill de pagesos que també feren de placers. Passà la infància al mercat de Santa Catalina de Palma. De gran, no dubtà a continuar l’ofici. Fa dos anys, però, el deixà per dedicar-se en cos i ànima a la cooperativa PEM (Pagesos Ecològics de Mallorca). “Ara –lamenta– pràcticament ja no hi ha pagesos fent plaça amb els seus propis productes. La majoria són revenedors, professionals que compren el gènere principalment a Mercapalma, que alhora compra gran part del seu fons a la Península [el gran centre de comercialització i distribució majorista agroalimentària de les Balears es fundà el 1973]. Ja hi ha revenedors xinesos i pakistanesos. Per tal de recuperar la inversió feta, venen els productes més cars. En mercats turístics com el de Sineu se n’aprofiten molt”.

El mercat de Santa Catalina, construït el 1920, és el més antic de Ciutat. Poc té a veure amb el que va conèixer Feliu de nin. S’ha despersonalitzat del tot al servei de turistes que cerquen ‘experiències’. El mateix ha passat al de l’Olivar, inaugurat el 1951. Més popular és el de Pere Garau, que obrí les portes el 1942. “Tanmateix –hi insisteix el soci de PEM–, amb la irrupció dels revenedors, s’ha trencat la relació familiar amb el pagès, que abans estava disposat a donar al client un altre meló si el que li havia venut havia sortit dolent”.

Feliu està cansat de batallar amb l’Administració. “A vegades se’ns acusa de gastar massa aigua. Però la gent s’oblida que nosaltres transformam l’aigua en síndries o melons. Igualment, tots aquells que s’alegren de veure un bon sementer s’obliden que si està tan cuidat és gràcies a un pagès”. A l’hora d’analitzar el futur s’imposa el pessimisme. “Els joves ja no volen saber res d’oficis que impliquen sacrifici i pocs guanys. S’estimen més ser funcionaris de vuit hores i estar davant un ordinador. La pagesia es mor. Durant el covid hi hagué campanyes per promocionar els productes de proximitat, però, passada la pandèmia, no tingueren més recorregut”. Tampoc falten crítiques al programa d’IB3 Uep, com anam!, dedicat al camp. “És un reality show que explota el folklorisme. El veus i sembla que els pagesos només ens dedicam a berenar”.

Filosofia de vida

L’excepció als mals auguris de Feliu és Omar Jover García, un alcudienc de 31 anys. De petit li agradava molt anar a la finca dels seus oncles. En acabar el Batxillerat, optà per cursar Enginyeria Agrònoma a la UIB. Aviat, però, ho va deixar, decebut amb el sistema d’aprenentatge. Llavors, es posà a fer de cuiner alhora que començà estudis de música al Conservatori de Palma. La primera oportunitat laboral al camp li arribà el 2020. Fou a través d’Apaema (Associació de Productors d’Agricultura Ecològica de Mallorca). “Una amiga em digué que uns estrangers cercaven algú que gestionàs una finca seva de Binissalem, de quatre hectàrees. Gràcies a una subvenció hi vaig implementar un projecte agrícola. Al cap d’un temps, però, me’n vaig desentendre per desavinences amb els propietaris”.

La casualitat faria que Jover no abandonàs la seva vocació. “El padrí jove de la meva al·lota és un pagès de sa Pobla. En aquell moment havia decidit jubilar-se i em proposà que em fes càrrec de les seves terres. Així, les vaig poder continuar sembrant. Ara un dels meus principals punts de venda és el mercat ecològic de la plaça dels Patins de Palma. Hi vaig els dissabtes al matí”. Aquest mercat, que també es munta els dimarts, va néixer el 2010 per iniciativa de l’Associació de Varietats Locals i d’Apaema. Fou el primer de les seves característiques (gairebé sense revenedors) a funcionar en una capital de província.

El jove placer defuig qualsevol romantització de l’ofici. “És la part més feixuga de treballar al camp. T’has d’aixecar prest per traginar tot el gènere dins la furgoneta i partir cap al mercat. Amb tot, un cop tens paradeta muntada, es crea un clima molt especial amb els clients. Són sobretot dones, la qual cosa evidencia que elles encara són les que assumeixen moltes de les càrregues familiars”. Jover, tanmateix, confia que en uns anys pugui deixar de vendre a plaça per dedicar-se exclusivament a la cooperativa que acaba de crear a sa Pobla amb la seva sòcia. “Som conscient que som una ‘rara avis’ dins la meva generació. Som, però, l’exemple que del camp es pot viure o almanco sobreviure. La meva feina és una filosofia de vida, una manera de rebel·lar-me contra el capitalisme tan ferotge que tenim”.