Aquesta setmana passada, el professor Gabriel Bibiloni, de qui guardam fonda estima els qui el coneguérem quan estudiàvem Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears, va ser protagonista d'un succés que, més enllà de la molèstia que li va suposar a ell, a la dependenta que el va atendre i als responsables de l'establiment on es va esdevenir, és el reflex de l'agonia humiliant i el menyspreu escandalós que hem de viure els catalanoparlants quan sortim del nostre redolet tribal, d'allò que avui en diuen “la zona de confort”.
Són els efectes indiscutibles de la mentalitat colonitzadora i del procés de substitució lingüística que sembla haver agafat velocitat de creuer les dues o tres darreres dècades. A la part forana de Mallorca hem passat d'una societat pràcticament monolingüe, ara fa tres quarts de segle escassos, a no poder fer una passa per dins ca nostra sense travelar amb l'omnipresència de l'espanyol.
El doctor Bibiloni va presentar denúncia del cas a la Direcció General de Consum i ho va publicar al seu compte de Twitter. La notícia va córrer com la pólvora i al punt se'n feien ressò els dos grans diaris mallorquins. Són dos diaris de vocació central, lluny dels extrems, i, sobretot, lluny de l'extrema dreta. Una altra cosa són els lectors. Ens podem alegrar en veure que dos mitjans de l'abast d'Ultima Hora i Diario de Mallorca es fan ressò d'una situació de conflicte lingüístic, però en veure els resultats de la publicació hom en resta amb els cabells drets (i mirau que és difícil, en el meu cas). El món d'avui és un món de titular, de tuit immediat, de prejudici, d'ofec a l'espai de reflexió. Els comentaris de colonitzadors, gonelles, indocumentats, perfils anònims i altres personatges de pelatge discutible tendeixen a la infinitud. Tothom es veu autoritzat a dir-hi la seva, en aquesta nova democràcia que se sustenta més en el renou que en la paraula, més en l'individu aïllat que en la comunitat, més en l'enaltiment de la ignorància que no en el coneixement i el respecte.
No arribam a saber, idò, si la publicació d'aquesta notícia ens satisfà perquè dona visibilitat al problema o ens esborrona perquè ens posa en el punt de mira d'aquests franctiradors de l'estultícia. De comentaris adreçats a Gabriel Bibiloni i a la situació que ha hagut de viure n'hi ha centenars. Si els comptàssim de prim compte, per ventura en sortirien milers. La gent va encesa.
D'entre tots, n'hi hagué un que em va cridar l'atenció. Parlava de fer cursos de català per a la gent que no en sabés, d'empatia, de bona predisposició i de bona voluntat, però alertava que no estava bé obligar ningú a parlar una llengua. Per descomptat, el comentari estava escrit en espanyol.
I és curiós, perquè no era, ni ha estat, ni serà, l'únic cas. Cada vegada que hi ha una situació d'aquestes, surten els pobres castellanoparlants a plorar davant el món que no els podem obligar a parlar català. I tots, sense excepció, obliden que cada una d'aquestes situacions de conflicte lingüístic, sense excepció, neix del fet que hi ha una persona (castellanoparlant) que n’obliga una altra (catalanoparlant) a baratar de llengua. El doctor Bibiloni no va demanar a la dependenta que li parlàs en català. Només que l'entengués. Surten, també, els de l'educació. Com que dins el procés de substitució lingüística ja han aconseguit que tots els catalanoparlants sapiguem espanyol (la llei ens hi obliga: vegeu l'article 3 de la Constitució espanyola) resulta que és de molt mala educació no baratar de llengua, perquè, si ens volem comunicar, ho hem de fer en la llengua que tinguem en comú.
Avui podem dir que un gruix important d'alumnes surten dels nostres instituts amb una competència suficient (siguem generosos) tant en espanyol com en català. Són bilingües, tot i que molts d'ells, la majoria, tenen l'espanyol o una altra llengua estrangera com a llengua primera o llengua familiar. Però alerta, per trobar una conversa en català entre dos alumnes dins un institut, es fa imprescindible que tots dos se signifiquin i siguin identificats com a catalanoparlants (de primera llengua). Si no és així, la conversa serà en espanyol, cosa que, desgraciadament, hem de traslladar també a la resta de la societat.
Això no passa perquè sí. Se'n diu “norma d'ús” i arrela dins el cervell dels catalanoparlants (com a poble colonitzat) des del primer moment de la socialització. Reprodueixen els estereotips que han vist executar sense vacil·lació als seus progenitors i a tot el seu entorn catalanoparlant. Baraten de llengua davant el castellanoparlant, davant el desconegut, davant l'extern, davant l'estrany. En definitiva, davant tot aquell qui no pertany a la tribu.
És una forma de submissió lingüística, però també d'exclusió, perquè no permet que la persona que ens escolta pugui tenir contacte amb la llengua catalana, ni coneixement de la seva existència.
És aquí on emergeix, necessària i urgent, la consciència lingüística i la reversió voluntària de les normes d'ús. Talment com ho va fer el professor Bibiloni la setmana passada a Leroy Merlin i talment com ho feim cada dia centenars, esper que milers, de persones a Mallorca, tot sabent que la nostra actitud generarà controvèrsia, i que trobarà resposta i peu fiter per part de gent que viu i fa feina aquí i que no té cap inconvenient a sentir parlar anglès, alemany o francès i que si no entén qualque cosa s'esforçarà amb senyes i altres recursos lingüístics que tingui a l'abast per fer possible la comunicació. Només a algú amb mentalitat colonitzadora li pot passar pel cap de demanar que li parlem en una o llengua o una altra. Per això, gests i actituds com els de Gabriel Bibiloni no sols són lloables, sinó que són radicalment necessaris per fer present la nostra llengua en tots els àmbits de la societat i per fer entendre a tothom qui viu aquí que la llengua del país és la catalana i no conèixer-la ni voler-la conèixer és un signe de menyspreu cap a la terra i cap a la gent que la hi ha parlada des de fa vuit-cents anys.
