No és als immigrants a qui toca salvar el català

L'anunci de la regularització de 500.000 immigrants per part del govern d'Espanya va fer reaccionar immediatament el Govern. Ho va fer com sol fer-ho, amb molta gesticulació i amb anuncis de dur la mesura als tribunals, etc. Tot allò que digui, fil per randa, l'argumentari enviat des de la seu del Partit Popular del carrer Génova de Madrid. Vet aquí, però, que el conseller portaveu, Antoni Costa, hi va voler afegir una nota pròpia. Ho va fer dient que trobava que el govern espanyol “regala” la residència als immigrants i que caldria afegir més requisits al procés de regularització: per exemple, que els immigrants aprenguin català. “Aquí tenim, i ho dic clarament, una llengua pròpia. I els que vulguin obtenir la residència legal a Espanya i en aquesta comunitat en concret, han de mostrar la voluntat de conèixer la nostra llengua pròpia”. Ho va dir fent pauses dramàtiques i posant carones, per donar-hi èmfasi. També va afirmar que “aquí tenim costums i tradicions, i són els que venen els que s'hi han d'adaptar, i no a la inversa”.

Només falta que Costa digui que la 'llengua pròpia' es diu català

És interessant saber que el conseller portaveu i vicepresident econòmic és conscient que les Balears tenen una llengua pròpia. Ara només falta que en digui el nom: es diu català. I no tan sols és necessari que els immigrants “mostrin la voluntat” de conèixer-la: de fet, la viabilitat de les Balears de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera com a societat depèn directament del fet que els immigrants aprenguin el català i se'l facin seu, entenent que és la llengua de la cohesió social, la que necessiten per viure plenament com a ciutadans d'aquestes Illes, llengua de l'ascensor social i llengua de trobada: un bé compartit entre tots els ciutadans de les Balears, vinguin d'on vinguin i tinguin el color de pell que tinguin, que ens permet comunicar-nos i compartir la resta dels elements que conformen la nostra vida en comú. Si això no es fa, seguirem la tendència actual: la d'una fragmentació en grups demogràfics que viuen aliens els uns dels altres, sense cap consciència de comunitat i amb unes senyes d'identitat cada vegada més difuminades, tant pel que fa a la llengua com a les “tradicions i costums” de què parlava el conseller, en detriment del català i en benefici del castellà. No de l'urdú ni de l'àrab ni del xinès mandarí ni de l'anglès: del castellà.

Perquè els immigrants aprenguin la llengua catalana i el facin servir, és fonamental que els governants li donin el valor que li correspon. Això vol dir no retallar-ne l'ensenyament, sinó reforçar-la a les escoles i als instituts. Vol dir no suprimir-la com a requisit de la sanitat pública, sinó fer-la llengua vehicular i preferent de tots els serveis públics. Vol dir no llevar les subvencions a les entitats que la defensen, sinó redoblar-les i col·laborar activament amb aquestes entitats perquè els immigrants s'adonin que l'aprenentatge del català és positiu i necessari, i perquè tinguin el màxim de facilitats per accedir-hi. Oferir cursos de català a través de l'IEB està bé, però no basta ni per començar.

Vol dir, també, no establir acords de govern amb l'extrema dreta ultraespanyolista i després voler donar cíniques lliçons de consciència de país. No és als immigrants a qui hem d'exigir que ens salvin la llengua pròpia: és a nosaltres mateixos, començant pels nostres governants. I si ens posam a exigir coses als qui arriben de fora per guanyar-se la vida aquí, exigim-les també, i amb més motiu, als estrangers rics que s'instal·len aquí per construir, especular i fer diners fàcils.