Una de les millors notícies d’aquests dies ha estat l’anunci del govern estatal d’obrir, vint anys després del darrer, un nou procés de regularització de les persones migrants ‘sense papers’ residents a Espanya. És una notícia excel·lent en termes de drets humans i ciutadania, encara que avui dia s’hagi acceptat socialment la negació dels drets humans, fins i tot dels genocidis.
A una comunitat com la nostra, amb la taxa de població d’origen estranger més elevada de l’Estat, encara ho és més, perquè tenir un percentatge significatiu de residents sense drets és insostenible des de molts punts de vista, però sobretot des d’una perspectiva senzillament humanista: no es poden defensar a la vegada la igualtat i l’esclavitud a la qual es veuen sotmeses les persones migrants sense papers. És immoral viure a una comunitat rica mentre negam drets fonamentals a qui també ha contribuït i contribueix a generar aquesta riquesa, perquè la major part dels que podran optar a la regularització fa anys que viuen i fan feina aquí, però la seva situació administrativa les condemna a ser ciutadanes de quarta categoria.
Fins i tot els empresaris ho han entès, com ja ho havia fet abans l’Església, que a través d’organitzacions com Càritas ja havia donat suport en el seu moment a la recollida de prop de 800.000 signatures impulsada per diferents col·lectius migrants. Si no us convencen els arguments humanitaris, quedau-vos amb la pragmàtica econòmica: mantenir el creixement econòmic dels darrers vint-i-cinc anys requereix 15.000 persones ‘extra’ cada any, i ara per ara tenim més morts que naixements i ens costa fins i tot retenir població per l’especulació amb l’habitatge.
Afegiria que som també davant una qüestió democràtica: la regularització no és una decisió a l’atzar, és el resultat d’una iniciativa legislativa popular amb molt suport social a darrere, encara que les persones que puguin regularitzar la seva situació administrativa no podran votar, per molt que alguns polítics proclamin aquesta mentida.
I, no obstant això, el PP de Feijóo ha passat en poc més d’un any de dir que veia amb bons ulls la regularització a criminalitzar-la, no sé si per enveja als ultres de Vox o perquè passen del que diguin els empresaris o l’Església catòlica, i s’estimen més alinear-se amb els amos del pastís global com Elon Musk, que no ha tardat a atacar el que considera una decisió política contrària al seu projecte d’apartheid global.
Si em donau a triar entre allò que està passant als Estats Units aquestes setmanes, amb les milícies racistes de l’ICE perseguint famílies senceres pel seu color de pell; amb detencions arbitràries d’adults i d’infants deportats o traslladats a camps de concentració; amb violència institucional i terror als carrers… i allò que s’està tramitant aquí, no tenc cap dubte a decidir amb què em qued. També em deman si encara hi ha la més mínima possibilitat d’evitar a mitjà termini allò que passa a l’altre costat de l’Atlàntic, que sempre sol esquitxar-nos encara que sigui en diferit. Però veig els qualificatius dels nostres governants autonòmics (‘delinqüència’, ‘efecte crida’, ‘tongo’…), i m’entren els dubtes, perquè són indistingibles dels que fa servir l’extrema dreta global. No hi ha res de tot el que s’ha proclamat aquests dies que pugui ser avalat amb evidències científiques. El que no tenc tan clar és si gastar recursos públics a impugnar el procés de regularització quan no és la teva competència no rima amb prevaricar… M’atur, que m’encenc!
Les Balears no són els Estats Units de Trump
Afortunadament, les Illes Balears no són els Estats Units de Trump, i allò que vol la majoria d’illencs, nous illencs o amb vuit llinatges, és viure en pau i guanyar-se la vida dignament. Als nostres carrers hi ha pau, i seny, i coses que ens agraden i altres que no, però s’ha de reconèixer l’esforç d’una societat que ha crescut molt i que malgrat la inexistència d’una política pública per afavorir la convivència –ni de dretes ni d’esquerres–, tira endavant cada dia.
Canviem de tema. O no. Parlem de Fitur, i de les més de 1.000 persones mortes o desaparegudes mirant d’arribar a les nostres illes l’any passat, que no han merescut cap recordatori a la fira turística, per a conhort de la indústria. Que trist presumir de ser una potència mundial per segons què, però no poder acollir qui acudeix a la crida permanent de mà d’obra d’un sector que no deixa de créixer.
Tal com ho plantejava públicament el bisbe Taltavull fa uns dies, jo també em deman per què no es posen obstacles a milions de turistes i sí als immigrants que arriben en pastera. Jo, com ell, també sent repugnància pels cristians que pensen així. I tenc claríssim que l’efecte crida és Fitur, i no un procés de regularització que en el paradís de les desigualtats durà una micona de justícia social per qui més ho necessita. Estic fart de defensors de la llibertat en nom del dret a tenir esclaus. Fart d’esclavistes del segle XXI.
