El cas de Miquel Roldán ha situat el sistema educatiu davant un conflicte tan delicat com difícil de resoldre. El docent, condemnat per assetjar un menor, va tornar a exercir després d’haver complert la pena imposada per la Justícia. I és precisament en aquest fet on apareix la contradicció que avui sacseja una escola pública de Palma, inquieta les famílies i deixa la Conselleria d’Educació sense marge de maniobra. Legalment, Roldán pot tornar a fer classe i ser tutor del grup de nins que se li assigni. Socialment, una part important de la comunitat educativa considera incomprensible que això sigui possible.
Costa d’entendre que a aquestes alçades encara no s’hagi previst que una persona condemnada per assetjar menors no pugui tornar a treballar amb menors. El debat no és jurídicament senzill perquè entra en joc el dret a la reinserció i la mateixa idea que una pena no pot ser perpètua. Però el cas evidencia un buit legal que l’Estat mateix ja ha admès en anunciar ara la revisió de la Llei de Protecció Integral a la Infància i l’Adolescència. El problema és que arriba tard per a la comunitat educativa que avui viu el conflicte en primera persona.
La situació ha posat el sistema contra les cordes perquè totes les peces institucionals tenen les mans bastant fermades. La Conselleria d’Educació no pot impedir que el docent ocupi la plaça temporal que li correspon com a interí. Des del punt de vista penal, s’ha complert la pena i el dret a exercir la feina queda restablert. Tampoc no pot actuar de manera immediata davant les famílies que han decidit no dur els fills a escola com a mesura de protesta. La normativa estableix terminis: fins que no passen quinze dies d’absència, el centre educatiu no pot activar el protocol d’absentisme crònic.
Però si les normes són clares, la realitat és molt més difícil de gestionar. El mateix Roldán no ha optat per un perfil discret ni per una actitud que ajudi a rebaixar la inquietud de les famílies. I aquestes famílies tenen tot el dret a expressar la seva por i indignació. Seria irresponsable menystenir-les. Ara bé, el dret a la protesta tampoc no pot passar per damunt del dret fonamental a l’educació dels infants, ni de l’obligació dels menors d’assistir a l’escola.
És aquí on el conflicte adquireix una dimensió especialment complexa. L’escola queda atrapada entre drets que xoquen, entre normes que no preveien una situació excepcional i entre una tensió emocional que cap equip directiu està preparat per gestionar en solitari. El cas ens demostra que no basta corregir el buit legal. També cal assumir que les escoles necessiten eines, protocols clars i suport institucional per afrontar situacions extraordinàries que tensionen tota la comunitat educativa.
