Tothom vol sentir l’afilador, però ningú no afila res

PalmaM’agrada sentir l’afilador. Pas gust de veure les placeres i els placers venent carxofes negres o col borratxona. Quan detect un rètol amb tipografia dels anys vuitanta que diu ‘Bar Centro’ o ‘Bar Sport’, m’hi atur per observar el tràfec que s’hi cou. Però els meus ganivets són tots d’Ikea. Faig la compra sencera al supermercat (frescos inclosos). I em costa molt beure un cafè que sigui torrefacte i sense llet de civada. Som una hipòcrita.

Si fos per mi, fa estona que no m’alegraria el matí el so de l’afilador, un dijous qualsevol. És com un regal. Feia tant de temps que no el sentia que, al principi, em costà detectar què era aquell so. L’endevín amb la mateixa sensació que quan trob en una butxaca aquell objecte que donava per perdut. Tothom vol sentir l’afilador, perquè és símptoma que alguna cosa encara no ha mort. Ens consola perquè és una mostra sincera d’entusiasme i confiança, una porta al passat que manté viu el que érem un temps. Saber que ell encara fa la seva feina ens reconforta perquè vol dir que queda gent amb esperances en el futur, que creu en el manteniment de les coses. No com nosaltres, que ho compram tot com si el món hagués d’acabar demà.

Quan hem romantitzat alguna cosa vol dir que el seu final és a prop. És amb condescendència que miram allò que fa romàntica la nostra experiència de viure. Ens delata i demostra que, fins i tot, ens sorprèn que sigui allà. Evidencia que en qüestionam l’existència. Però ja ens va bé que formi part del nostre attrezzo, mentre no hàgim de fer res per mantenir-ho. Ens estam avesant a això, al fet que els nostres paisatges urbans i rurals siguin un decorat, una postal on passejar i fer-nos fotos, no per viure-hi. Hem normalitzat que tot sigui efímer i que potser demà penjaran ossos de peluix gegants a tota la façana de la plaça del poble (heu passat darrerament per ses Salines? Què és aquesta febre dels ossos de peluix?) i que no passarà res.

Per aprofundir en aquesta simbologia de l’afilador –sense jo haver afilat res en la meva vida– i saber si funcionava per explicar això que intent expressar, vaig demanar al meu amic Borja Triñanes –que sí, que es pot dir que és un expert en el tema– què en pensava. Entre altres coses, em va dir: “Hi ha el tema de la paciència i el temps: no és automàtic, no és ràpid, és un exercici de tenacitat”. I això és important, per una banda, “perquè un aliment ben tallat és millor: té més propietats i més gust” i, per altra banda, perquè “redueix l’obsolescència i el consum, i ens fa més conscients del que adquirim”. Al cap i a la fi, té a veure amb “el circuit de circularitat, on intervé qui ho subministra, qui ho fabrica, qui ho distribueix, qui ho ven, qui ho compra i qui ho manté”. I qui és conscient d’aquest cicle? Jo només sé que quan necessiti alguna cosa –a qualsevol hora, de dilluns a diumenge– aniré a una botiga i la trobaré.

La manera que he desenvolupat de consumir ja no és hereva de res. Suposa un risc de ruptura total amb l’entorn del qual form part: de la subsistència i les tradicions del territori que habit. La recepta de la meva primera sopa de Nadal, per exemple, és fruit dels consells i indicacions que em varen donar les dues dones que esperaven a ser ateses aquell dia a la carnisseria, quan vaig decidir fer una excepció en els meus hàbits de compra. Quan tot se’ns ha tornat tan fàcil, oblidam el que estam perdent: espais de transmissió de coneixement, on el consum és un acte més comunitari i conscient. I, per tant, més poderós.

Ho he intentat durant molt de temps, però tampoc he arribat a tenir un bar de confiança, que per mi és l’equivalent a tenir una excusa perquè els meus amics m’irrompin a mitjan setmana i pertorbin la meva rutina, per recordar-me que les meves preocupacions no són tan importants perquè són les mateixes que tenen ells i que tenim totes. Més que funció social, els bars ara ens ofereixen una mostra de la classe social. Ho explica d’una manera exquisida Carles Armengol al seu llibre Matar un bar (Col&Col, 2025): “El turisme massiu i la gentrificació no només estan transformant el nostre urbanisme, també estan canviant la nostra restauració i, el que és més perillós, la nostra cultura de bar”.

Armengol argumenta que les pràctiques actuals –com reservar la terrassa només per a sopars o donar només dues hores per fer ús de la taula– estan posant fi a “l’espontaneïtat, un tret molt característic de la nostra cultura gastronòmica”. Per això, considera que “els bars són llocs de pas, però també espais que reflecteixen el tipus de societat que construïm” i menjar, “una oportunitat per enfortir les nostres creences i donar suport als valors que volem veure florir”. En definitiva, “un acte polític”.