Mares, qui sou quan no sou mares?

PalmaI Estic estirada, a la platja, mig llegint, mig mirant al meu voltant, copsant altres històries al vol. D’entre els para-sols emergeix una mare, gairebé reptant per l’arena, fent esforços per arribar a la primera línia, carregada amb tot el lot. L’acompanyen les seves bessones. No se sap ben bé qui arrossega qui. Però ella s’estira, derrotada, damunt la tovallola, que ni tan sols ha fet l’esforç d’estirar quan l’ha treta de la bossa. Tampoc s’ha llevat la roba. I això que li veig el biquini a través de la seva brusa blanca, tipus eivissenca. També duu uns shorts texans mig desfermats que no fa comptes treure’s. I unes ulleres de sol negres XXL, on s’amaga l’expressió que voldria desxifrar. Les bessones no es mouen gaire del seu costat. S’hi estiren al voltant, adorant-la, com en un quadre de Sorolla. Li toquen els cabells, descansant els seus capets a diferents parts del cos de sa mare, mirant també la mar, en silenci. Després d’una estona en repòs, les dues nines es comencen a remenar i s’animen. Queden en banyador i parteixen a nedar. La mare no fa cap mostra de moviment, ni molt manco de preocupació. Que no senti cap neguit en veure les seves filles de sis o set anys anar totes soles a la mar em fa pensar que ja les ha salvades d’una cosa molt més perillosa. Sigui el que sigui, l’ha devastada. Sent que estic assistint al desenllaç d’una croada, com si aquest moment fos el darrer capítol d’una llarga història, l’escena just abans dels crèdits finals.

II. És un dia d’hivern entre setmana. Se’ns ha fet tard i estam de tornada cap a casa, cap a les dotze del vespre. No hi ha ningú pel carrer, tret d’una dona, amb un cotxet, dues criatures i un altre home. Es nota que fa estona que han perdut la facultat de modular el to de veu. Tots dos duen un tassó de plàstic a la mà. Els hauran engegat, a la darrera ronda, d’un dels bars que poblen els baixos d’aquest barri aixecat per forasters fa dècades, dels darrers on encara és assequible engatar-se un dimarts vespre a còpia de mojitos. La dona empeny el cotxet amb la mateixa mà amb què aguanta el tassó ample –encara ple de gels, llima i fulles de menta– i amb l’altra fa senyes a un taxi. El cotxe s’atura i, tot d’una, una de les seves criatures obre la porta, s’enfila als seients i posa les sabates damunt la tapisseria. La mare ni se’n tem, i insisteix al seu acompanyant que no, que l’agafi ell, el taxi. Ell s’hi nega en rotund –“Au vinga, que tu dus els nins”, diu– i comença a partir carrer amunt, fent adeu i tirant besades amb la mà. “És que és el meu amic i té depressió”, raona ella, perdent els pocs punts que li quedaven de pujar al taxi, que ja amenaça d’agafar una altra persona. El que no veu el conductor és la intenció del seu cos, de sortir corrent; i la seva mirada, segrestada pel dubte de no haver fet tot el possible.

III. Com cada dia, arrib amb el temps just a agafar el bus. Sempre faig tard pertot. Però encara fa més tard una altra al·lota, que arriba atrafegada. S’atura al meu costat i puc observar com les gotetes de suor comencen a obrir-se pas entre la seva base de maquillatge, massa fosca pel seu color de pell i que contrasta amb el color rosa fúcsia dels llavis. Té sort que, com cada dia, el bus arriba tard. Així que s’encén un cigarret. Fuma ansiosa, amb ràbia, xuclant la nicotina amb els llavis molt estrets, agitada. Dins l’autobús, m’assec uns seients darrere d’ella, en diagonal. Treu el mòbil i quan la pantalla s’il·lumina, veig la foto d’una criatura de no més de tres anys. Ella és de les que deia que volia ser mare jove. Té una edat indeterminada al voltant dels 30. No sé dir si és més gran o més jove que jo, perquè el seu comportament m’envia senyals contradictoris. Me la imagín fent tard al bus perquè havia de deixar l’infant a escola i que ara frissa per arribar a la feina, amb la qual manté la família. Però quan la tenc davant no deixa d’acariciar-se els cabells mentre mira una sèrie de Netflix al mòbil: es pentina amb les mans i es col·loca la cabellera damunt el pit mentre n’observa les puntes obertes; s’estira un ble, el deixa caure davant el front i tot d’una se’l torna a posar darrere l’orella. Coqueteja amb ella mateixa, innocent; és un caos només quan està tota sola.

Em fascinen les vostres vides secretes, mares. Us veig i us mir, des de l’altre costat, des de la complicitat i el respecte. Intent desfer el misteri de la maternitat i de la vida que transcorre als marges, quan deixau de comportar-vos com se suposa que ho heu de fer, quan qui sou emergeix del fons a la superfície, sense embuts. Us observ, però no per enaltir-vos, ni per admirar-vos. Erigir-vos en heroïnes ha estat una de les pitjors porcades que us haurien pogut fer. Donar per fet la vostra divinitat ha suposat negar-vos la mortalitat, una eina més per deshumanitzar-vos. I jo no us pens deixar aquí, crucificades, en aquest pedestal.