Els molts motius per què no podem salvar les cases dels padrins
PalmaLa pregunta que una jove es va fer després de veure com la casa de la seva padrina, a Son Espanyolet, era esbucada per fer una nova construcció en mans alienes és, en realitat, una pregunta col·lectiva, de país. “Per què no he pogut salvar la casa de la padrina?”, es demanava. El seu lament podria ser el de milers de persones d’altres barriades i de molts pobles i ciutats de les Illes. Per què de cada vegada més famílies no poden conservar les cases que han format part de la seva història?
La resposta no és simple ni única. És multifactorial. És cert que les Illes reben una enorme quantitat de capital estranger disposat a invertir en habitatge o a comprar-se una part del paradís. És un factor important, sovint determinant, però no basta per explicar el que passa. Hi ha hagut una escalada desbocada dels preus de l’habitatge. Especialment amb l’expansió del lloguer turístic, les cases han deixat de ser un lloc on viure per ser un negoci. I qui necessita un habitatge per viure-hi queda expulsat d’un mercat cada vegada més inaccessible.
A aquest fenomen s’afegeix una realitat generacional. Les parelles que varen poder comprar les cases sorgides de la gran expansió urbanística dels anys 60 i 70 es van morint. Els fills, sovint dos, tres o més, han de repartir-se l’herència, el patrimoni familiar. Però amb els preus disparats, massa vegades cap membre de la família pot assumir el cost de comprar la part dels altres. I la casa s’acaba venent.
Encara hi ha un altre element: la desprotecció patrimonial. Moltes cases amb un cert valor arquitectònic –també les humils– no han estat mai incloses en catàlegs municipals de protecció, si és que existeix aquest catàleg.
Tots aquests i molts d’altres són factors que ens defineixen com a societat. El canvi de mans de les cases familiars hi ha estat sempre, el que no havia passat mai era que després no es pogués accedir a un altre habitatge. Però, en tot cas, els factors no són fruit de l’atzar, sinó de decisions polítiques, econòmiques i urbanístiques acumulades durant dècades. Per això mateix, la regulació pública és ara tan necessària. El Govern de Marga Prohens hauria de declarar les Balears zona tensionada. Ho és. Aquesta figura permetria començar a aplicar mesures per limitar, almenys, l’escalada dels lloguers. El problema, però, supera també l’àmbit autonòmic. L’Estat i la Unió Europea han d’entendre la dimensió de l’emergència d’habitatge que viuen les Illes. També n’haurien de reconèixer les singularitats: la desproporció extrema entre sous i preus de l’habitatge i la pressió immobiliària global.
El gran risc ara és acabar assumint com a normal que les Illes siguin un lloc excel·lent per invertir, però que de cada vegada sigui més difícil viure-hi.
