Ara que ho tenim tot (tant, que fa mal)

PalmaNo em fa falta fer un llistat amb les ‘coses per les quals estic agraïda avui’ per saber quines són les tres o quatre coses que m’importen, que em fan feliç. De què em serviria agrair-les si, per ser-ne conscient, hagués de fer journaling? Estaria ben fotuda. Tampoc ho voldria, escriure-les. Quan una escriu és com si es desfés un poc de les coses, com si se n’alliberàs. Per què ho faria? Posar-ho per escrit seria allunyar-me’n un poc, posar-les damunt una superfície i materialitzar-les, veure-les fora de mi, extirpar-me-les. I això ja ho faig a bastament.

Dedic poc temps a deixar que m’impregnin les coses bones que em passen. No som prou permeable als bons moments. La inèrcia dels dies m’envolta d’una velocitat que fa que tot rellisqui per damunt de la meva superfície. Vaig un poc centrifugada per la vida, tan ràpida que tot allò que se m’acosta surt escopit. Sense llevar la mirada de les línies de la carretera, una darrere l’altra, passant al mateix ritme, hipnotitzada, anestesiada.

Deixar que les coses t’aclaparin requereix dedicació. I no en vaig sobrada. Primer, hi he d’estar receptiva, en repòs. Després, he de mentalitzar-me que allò haurà de menester una part del meu temps. No es pot sentir amb pressa. He de saber que necessitaré una estona per deixar-me anar i, una altra, per refer-me. I, finalment, he de comprometre’m a atresorar allò –a no malbaratar-ho– i instal·lar-ho a algun racó del subconscient.

Evit totes aquestes passes més sovint del que em puc permetre. Fins que, un dia, mentre conduesc, sona una cançó que m’imbueix en el procés sense avisar. Sona Barry B, inesperat i traïdor, i desferma moltíssimes coses, tantes que fins i tot m’escarrufa. Són els acords (i un poc la lletra) d’Infancia mal calibrada: “Estoy buscando un cuchillo / Estoy buscándote a ti / O algo que me atraviese / Y que me haga sentir / Veo mi reflejo en el agua / ¿Qué es lo que ha sido de mí? / La mirada traumada / El alma de un infeliz”.

Sigui el que sigui, ha tocat una tecla, el botó que obre unes comportes que no m’esperava. Les emocions són la llum, arriben sempre primer i em travessen; i els records, el so, fent un esclat. Em sent transparent. Com d’aigua. Vísceres en moviment, furgades. Ho sent tot tant que m’incomoda, com quan et remenen el cos per dedins i sents el contacte del teu propi cos des de l’interior. Not les emocions a través dels òrgans, bategant.

Totes les coses bones s’amunteguen tan sobtades com una nàusea, fetes vòmit. I ja no puc deixar de demanar-me quan deixarem de ser tan joves, quan deixarà de ser la vida tan plena de coses bones, quan començarem a enyorar més que celebrar. Tal vegada mai serem tan feliços com ara. O sí. Però sent que ara ho tenim tot. I ser-ne conscient em fa mal. Potser més mal que el que ens farà no tenir gairebé res.

Som una tramposa, una fugitiva, intentant escapar d’aquesta penyora de ser feliç. Una covarda, també, perquè d’amagat em resistesc a deixar-me anar pel gaudi al complet. Tenc un secret i és que sé que existeixen les emocions mirall: la gratitud i la por, per exemple. Gaudesc fins al límit de ser conscient de la desaparició imminent. És insuportable gaudir a les totes, tan insuportable com una ferida oberta quan cura.

Tot això és el que sent. El que record pren altres formes. Formes que em fan tan feliç que em fan mal. És la foto mental de mon pare i jo, asseguts a la terrassa del Cala Canta, un altre pic, com sempre, des de fa més de 20 anys. Som el meu al·lot i jo, al mig del no-res, durant hores, sense cobertura, sota el sol, dins la mar, decidint tornar a casa només perquè ja s’ha fet fosc. És el millor concert amb els meus millors amics –els que sempre havia volgut tenir–, que no volem que acabi mai i, per això, improvisam sortir de festa un dilluns laborable. Per això i perquè tornam a ser a Barcelona tots plegats, després de tant de temps. Hi som i no en som conscients. No ens ha calgut ni calcular els anys que feia que no érem a aquella discoteca. Hi hem entrat i hem recuperat els esperits que hi vàrem deixar, agredolços, contents, cansats.

Tot això és el que record, amb prudència: no sé quant de temps queda perquè els nostres records comencin a ser uns altres. Per ara, encara ho tenim tot. Tenim tant que paga la pena aquesta penyora.