L’Hort del Rei: la història amagada darrere els jardins més emblemàtics de Palma

PalmaQuè fan uns jardins que semblen talment trets de Granada al cor mateix de Palma, al peu de l’Almudaina i a unes passes del Born i de la mar? I més quan la gent gran de Ciutat encara recorda que aquí mateix, a l’Hort del Rei, hi eren el teatre Líric, l’hotel Alhambra, el mític cafè Riskal... El cert, però, és que amb la demolició d’aquells edificis es va recuperar com a zona verda el que ja ho havia estat a l’Edat Mitjana, només que aquesta vegada no es va fer per a gaudi d’un monarca, sinó de tota la ciutadania –i turistes, és clar. Recordam la història de l’Hort del Rei quan es compleixen seixanta anys del projecte que l’arquitecte Gabriel Alomar Esteve va fer el 1966 i que preveia la recuperació d’aquell espai.

No sabem exactament de quan dataria l’Hort del Rei originari, que formava part del conjunt del palau reial, l’Almudaina. Segons puntualitzen Aina Pasqual i Jaume Llabrés, aquest comprenia dues zones de jardí: l’Hort del Senyor Rei, fora dels murs, i el Prat del Senyor Rei, a dedins. Aquest darrer és l’únic jardí del passat que ha arribat als nostres dies, si bé se n’ha perdut una part per habilitar-hi un aparcament.

Consta que, a començament del segle XIV, a l’Hort del Rei hi havia tarongers, llimoners, pruneres, llorers i xiprers, i s’hi conreaven cebes, cols, espinacs, julivert, raves, lletugues i bledes. Certament, era més hort que no jardí. El 1309, un esclau, Ahmed, hi duia ceps per plantar-hi raïm, la qual cosa no deixa de ser una paradoxa, ja que, com és sabut, els musulmans tenen vedat de beure vi, i aquest, pel seu nom, ho devia ser.

Als jardins de l’Almudaina no només hi vivien espècies vegetals, sinó també d’animals. Del 1338 hi ha notícies d’ossos, llops i simis. També consta la cria de conills, blancs i negres, alguns dels quals servien de regal per cuidar la bona entesa amb el rei de Tunis. El 1381, els jurats, equivalents als actuals regidors de Palma o consellers de Mallorca, llançaren la veu d’alarma perquè l’aigua de la Font de la Vila no arribava a l’Hort del Rei, cosa que podia representar que els arbres i plantes del jardí morissin de set.

Com era aquell Hort del Rei originari? Feia una traça rectangular, més o menys com ara, al llarg de la façana occidental de l’Almudaina, tancat amb una paret, amb un brollador al centre i un safareig que, a la banda sud, li servia de límit i el separava de la drassana, l’arc de la qual, per cert, ha patit en l’actualitat un greu deteriorament, segons denunciava fa uns dies l’entitat conservacionista ARCA.

Cinemes, un teatre, un hotel i un cafè

Aquest aspecte sembla que no varià gaire al llarg de cinc segles. Un quadre anònim del 1647 mostra aquell jardí, dividit en parterres. El 1834 se’n va substituir la paret per una reixa de fusta, i aquesta per una altra de ferro, el 1882. L’arxiduc Lluís Salvador va deixar constància de l’Hort del Rei tal com era cap aquella mateixa època, amb arbres, fanals i una balustrada. Recollia com “s’ha cedit a un empresari per diversos anys per construir-hi un circ”, cosa que li devia resultar xocant a l’aristòcrata ecologista. Era el Teatre Circ Balear, que només s’hi va mantenir una vintena d’anys.

La intervenció decisiva al que havien estat els jardins reials va venir a càrrec del polifacètic empresari Josep Tous Ferrer, que el 1900 va aconseguir la cessió d’aquells solars i hi va aixecar el primer cinema de la història de les Illes, el Cinematògraf Balear, a més del Teatre Líric i l’hotel Alhambra amb el cafè del mateix nom, després rebatejat com a Riskal. El 1903 s’hi obrí un segon cinema, el Cinematògraf Truyol, creat pel fotògraf Josep Truyol, que tenia el seu estudi a la mateixa zona. Ara bé, va ser el Líric que acabaria absorbint les projeccions cinematogràfiques.

Aquell conjunt de locals –teatre, hotel i cafè–, va jugar un paper rellevant en la vida social de Ciutat al llarg de sis decennis. Era, com ho defineix José Carlos Llop, “l’avançada d’una impossible ciutat burgesa”. El Riskal es convertí en santuari de les tertúlies de Llorenç Villalonga, a les quals assistien personalitats de la Mallorca del moment tan notables com Camilo José Cela, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà, Joan Bonet i Guillem Frontera, i algú de pas, com el periodista i escriptor César González Ruano.

Segons Luis Fábregas, al lloc que havia estat l’Hort del Rei també s’instal·laren el garatge Gomila, el Cercle de Belles Arts i comerços i oficines com ara la joieria La Marina de Bartomeu Pomar, una pastisseria i els despatxos de la Companyia de Vapors Tayá i de l’agència Schembri. A l’edifici del Riskal tenia la seva consulta l’oculista Comas, que devia ser una eminència. A un dels extrems s’ubicava el quarter de cavalleria, lleig com un pecat, però del qual sortien a fer una passejada els cavallers de la Creu de Sant Jaume, amb els seus elegants uniformes, que eren l’admiració de la concurrència.

Ara bé, allò era una concessió, i tard o d’hora havia de revertir a la ciutat. Tan prest com el 1936, ara fa noranta anys, l’Ajuntament de Palma va organitzar una exposició de propostes per al conjunt de la façana de la murada. Cap als anys quaranta, va comparèixer qui havia de ser un personatge essencial en el retorn de l’Hort del Rei a les seves funcions primigènies: l’arquitecte Gabriel Alomar i Esteve (1910-1997), nebot del polític i escriptor del mateix nom i primer llinatge.

Els jardins tornen a ser jardins

L’arquitecte Alomar fou el redactor del Pla general del 1943, del qual probablement la seva intervenció més destacada seria l’obertura de l’actual avinguda de Jaume III. Aquell pla, la major part del qual mai no es va arribar a dur a terme, ja preveia una zona verda –Alomar era un reivindicador d’aquells espais per a esbarjo de la ciutadania– on encara s’aixecaven el Líric, l’Alhambra i el Riskal.

Però, com que som a Mallorca, aquestes coses ens les prenem amb la secular calma illenca. No va ser fins a 23 anys més tard, el 1966, ara fa sis decennis, quan Alomar va redactar el projecte del nou Hort. Aquell mateix 1966, la piqueta va passar per damunt del quarter de cavalleria, els terrenys del qual ja havien estat cedits pel govern estatal a l’Ajuntament de Palma. I en els anys successius varen caure a terra teatre, hotel i cafè, sense que ningú aixecàs cap protesta, la qual cosa tampoc no hauria estat gaire recomanable, en plena dictadura franquista. Això sí, va ser motiu d’una certa tristesa nostàlgica entre aquells que n’havien conegut els temps d’esplendor.

Per al recuperat Hort del Rei, l’arquitecte es va inspirar en una recreació de com devia ser l’antic palau reial de Gaietà Socias, del 1852, i en els jardins d’estil andalusí de Granada i Sevilla. Això no era cap extravagància, ja que l’hort corresponent als temps de la dominació islàmica probablement no tindria un aspecte molt diferent: d’aquella etapa han arribat fins als nostres dies dos lleons de marbre, que devien servir com a elements decoratius del jardí.

L’especialista en jardineria Francisco Prieto-Moreno va signar el projecte amb Gabriel Alomar, mentre que Antoni Alomar, fill de l’arquitecte, es va encarregar de la direcció de les obres. Cap dels dos dissenyadors no va cobrar ni un duro, mentre que la intervenció va pujar als vint-i-cinc milions de pessetes, uns 150.000 euros actuals. La inauguració es va fer el 27 de maig del 1970.

L’actual Hort del Rei integra tres àrees successives: a l’entrada, arribant des del Born, hi ha unes canelles d’aigua amb escuts d’armes, molt en consonància amb la passió que sentia Alomar per l’Edat Mitjana. Aquí hi ha Nancy, el mòbil que l’escultor Alexander Calder, bon amic de Joan Miró, va regalar a Ciutat el 1973. Ara bé, l’Ajuntament, per descomptat encara franquista, no va mostrar gaire interès per acceptar-la. No va ser fins al 1994, després de patir una agressió i de passar-se uns quants anys als magatzems municipals esperant la seva restauració, que fou ubicada a l’emplaçament actual.

La part central de l’Hort del Rei, que certament recorda molt els jardins àrabs de Granada, es tanca amb l’escultura Jònica, de Josep Maria Subirachs, del 1983, amb uns versos de Kavafis inscrits. Mentre que a la zona limítrofa amb l’arc de la drassana, vora l’estany que abans estigué poblat per una parella de cignes, hi ha, des del 1970, el Foner en bronze de Llorenç Roselló. És una peça que també va passar les seves vicissituds, perquè va perdre la fona i passaren anys fins que la va recuperar, també el 1994.

Anselm Turmeda, cap al 1398, va cantar les excel·lències d’aquell Hort del Rei que ell degué conèixer en persona, amb “fruiters de totes maneres”, “flors qui reflorint florejaven”, “roses blanques e vermelles e d’altres flors belles” i “poms d’amor e mortelles”. Aquell paradís, amb el pas del temps, cediria el seu espai a uns llocs de trobada que, en el seu moment, tornaren mítics. Això, per a després tornar, com moguts per la roda del temps, al punt de partida: aquests jardins de posar i llevar que són l’Hort del Rei, ara habitats, sobretot, pels turistes.

Informació elaborada a partir de textos d’Aina Pasqual i Jaume Llabrés, Pilar Simón, Gaspar Valero, Miquel Ferrà i Martorell, José Carlos Llop, Antoni Janer Torrens, Gabriel Alomar Esteve, Lluís Salvador d’Habsburg-Lorena, Miquel dels Sants Oliver, Magdalena Brotons, Luis Fábregas y Cuxart, Valentí Puig, el col·lectiu Fotos Antiguas de Mallorca (FAM) i la Gran Enciclopèdia de Mallorca (GEM).