Un coreà al cor de Palma

PalmaL’única persona que té un monument al passeig del Born de Palma no era un rei, ni un general, ni un polític, ni un sant. Ni tampoc va néixer a Mallorca, però la va estimar amb tota l’ànima. Era un artista: un músic, d’origen coreà i de fama mundial, que va composar l’himne nacional del seu país i que es va establir en aquesta illa, on va crear i dirigir la seva orquestra, antecessora de l’actual Simfònica balear. Recordam Eaktay Ahn quan es compleixen seixanta anys de la seva mort, 16 de setembre del 1965.

Aquest personatge singular va venir al món el 5 de desembre del 1906 a Pyongyang, la que ara és la capital nordcoreana. Tot i la seva història mil·lenària, Corea és un país que ha tingut mala sort al llarg de més d’un segle: colònia japonesa del 1910 al 1945, el nord fou alliberat pels soviètics i el sud, pels nord-americans, generant una divisió que ha arribat fins als nostres dies. Amb el parèntesi sagnant, a més a més, de la guerra del 1950 al 1953, quan el nord va intentar, sense èxit, apoderar-se del sud, amb el resultat d’una partició –fins ara– definitiva.

Ahn pertanyia a una família de bona posició –“fill de reis”, segons Correo de Mallorca. La vocació musical la va sentir des de ben petit i això va fer que el seu germà li regalàs un violí i un fonògraf. A l’escola, a banda de la formació, també existia un soterrat sentiment independentista contra la dominació nipona, amb el qual Eaktay Ahn aviat va simpatitzar. Això li va crear uns certs problemes amb la Policia japonesa, així que va haver de falsificar la seva documentació per poder traslladar-se a Tokio –la metròpoli– per estudiar música. El seu primer instrument fou el violoncel; després es convertiria en compositor i director. Però era capaç de tocar pràcticament qualsevol instrument.

La mort del pare, el 1928, va debilitar l’economia familiar, i Eaktay es va haver de guanyar la vida tocant a un restaurant. A més, se li va trencar el violoncel. La Policia japonesa li va prohibir fer concerts. La sortida evident era l’estranger. I, efectivament, es va traslladar als Estats Units, i després a Europa. Entre San Francisco i Berlín va composar una nova música per a l’himne de Corea, Aegukga, que fins llavors s’havia interpretat fent servir la melodia d’Auld Lang Syne, la cançó escocesa amb la qual reben l’any nou a les pel·lícules nord-americanes.

“Teniu orquestra a Mallorca?”

A Viena es va produir la trobada amb el que seria el seu mentor, el també compositor i director d’orquestra Richard Strauss. Aquest li va oferir que el substituís a un concert que havia de donar a Budapest, i va ser el primer concert de relleu d’una carrera que el duria a dirigir algunes de les millors orquestres del món. A la capital hongaresa se’l recorda amb un bust, i això que, quan la va visitar el 1940, li demanaren si era un espia: no devien estar gaire acostumats a la presència d’orientals.

El 1946, Eaktay Ahn era a Barcelona, on acabava de casar-se amb Dolores Talavera, la dona de la seva vida i mare de les seves tres filles. Tots dos reberen la visita de Julio Sanmartín, secretari del Cercle de Belles Arts de Palma, fundat només cinc anys abans i un cert oasi d’inquietud cultural en la grisor del primer franquisme. Sanmartín li va demanar si podria venir a Mallorca. “Teniu orquestra?”, va demanar Ahn, pensant que el convidaven a dirigir-la. Però justament es tractava d’això: Mallorca no tenia orquestra i al Cercle havien pensat que potser ell seria la persona adient per crear-la.

Dolores Talavera deia que, amb Mallorca, el que va sentir el seu home va ser un enamorament sobtat. “Que bonic!”, va exclamar, així com va contemplar per primera vegada Palma en arribar amb el vaixell. Aquell mateix horabaixa va acceptar fer-se càrrec de la futura Simfònica: “Tenir una orquestra en aquesta illa és com tenir un lloc al cel”, va dir a la seva dona. Aquell primer Nadal a Palma, el músic coreà va escoltar per primera vegada el Cant de la Sibil·la, que el va deixar ben impressionat. A Valldemossa, va descobrir una de les primeres paraules que va aprendre en el català de Mallorca: “Horabaixa”, que va trobar molt musical.

Eaktay Ahn es va posar mans a l’obra tot d’una. Arribaren a Mallorca a mitjan novembre del 1946, i el 14 de gener següent la flamant Orquestra Simfònica de Mallorca oferia el seu primer concert al teatre Principal de Palma, ple a vessar. L’enginyer Antonio Parietti –president del Cercle de Belles Arts– i el músic Josep Balaguer –propietari de Can Balaguer– foren dos dels seus principals col·laboradors. I, sobretot, Marc Ferragut, l’home que va crear l’Auditòrium. “Necessit més violins” per a l’orquestra, li deia Ahn, i Ferragut movia cel i terra per trobar-los.

Tot afabilitat i simpatia, Ahn era, en canvi, molt exigent a l’hora de dur la batuta. “Ens mata”, deien els músics. “Aquest home de fràgil aparença”, assegurava una periodista, es transformava “en un tigre, un lleó, un gegant”. Va exigir que fessin fora un crític que s’havia colat en un assaig, perquè, si no, no continuava. Segons el testimoni de la filla del concertino, “acabava amb la camisa completament xopa després dels assajos i se l’havia de canviar”. Això de ‘suar la camiseta’ ho posava en pràctica literalment. Ben curiós en un home que havia nascut a Corea, un país conegut com “la terra dels matins en calma”, i que havia vingut a parar a “l’illa de la calma”.

Batutes fetes a Manacor

Així, no és estrany que no guanyàs per a batutes i que moltes es trencassin als assaigs. I això no era poca cosa, perquè els hi duien de París, que era on les fabricaven al seu gust. Així va ser fins que el músic de Manacor Llorenç Morey es va oferir a fer-les ell mateix. Havien de ser lleugeres i resistents. I, en efecte, des d’aleshores, totes les batutes d’Eaktay Ahn foren manacorines, en fusta de sicòmor, amb empunyadura de suro. Per cert, d’aquesta vila li’n va agradar molt l’escut, que, com és ben sabut, representa una mà amb un cor.

Eaktay i la seva dona s’instal·laren a un xalet a Son Matet, a la zona de Sant Agustí de Palma. Veí seu era el col·leccionista i mecenes grec Joan de Saridakis, el propietari de Marivent –ara residència d’estiu dels reis d’Espanya; els pocs dies que venen–, amb qui va establir una bona amistat. Mallorca es va convertir en la llar del matrimoni i de les seves tres filles mallorquines: Helena, Ana Cecilia i Leonor. La casa disposava d’un petit jardí, on es va aficionar a fer de pagès a estones. Criava gallines i els pollets es prenien amb ell unes confiances inaudites, pujant al piano per fer-li companyia mentre estudiava.

Aviat es va fer molt popular a Palma, com descriu Dolores Talavera, “la seva figura oriental amb el salacot blanc, la cartera abarrotada de partitures en la mà, travessant els carrers a passes llargues i ràpides”. El seu lloc de reunió habitual amb músics i amics en general era la desapareguda Granja Reus, al carrer de Sant Feliu. Com que ell pronunciava ‘Granja Leus’, el seu entorn començà a referir-se a aquest local com ‘La Gran Jaleo’. “Tots els mallorquins em coneixen”, deia a la dona, “són afectuosos amb mi, donen calor al meu cor. No puc sentir-me estranger aquí, ja que gairebé em fan sentir un mallorquí més”.

El juny del 1950 va esclatar la guerra de Corea, que, com és lògic, el va afectar terriblement. Els mallorquins, tot i no caracteritzar-se per la seva expressivitat, també se sentiren preocupats per aquell conflicte que tanta de pena feia passar al seu il·lustre hoste. El cobrador del tramvia li demanava si havia llegit el diari, perquè duia molta informació sobre el que passava al seu país.

El 1955, un pic tancat el conflicte, Eaktay Ahn va poder, per fi, viatjar a Corea. Era la primera vegada que tornava al seu país, després de vint-i-cinc anys. La rebuda fou apoteòsica. Però també va anar al Japó i, a Tòquio, un cor japonès va interpretar l’himne que ell havia compost. Els antics enemics es reconciliaven gràcies a la seva música.

Les actuacions a l’exterior li ocupaven tant de temps que, el 1959, va passar la batuta de la Simfònica de Mallorca a Gerardo Pérez Busquier. Havia dirigit 230 concerts amb el conjunt mallorquí i hi havia estrenat 23 obres de compositors illencs. Continuà els seus viatges i tanta activitat li va acabar passant factura i va caure greument malalt. “A Palma em curaré”, assegurava a Dolores. Però Palma no va obrar el miracle, Va morir el 16 de setembre del 1965, a només 58 anys.

La casa museu que fou la seva residència a Palma i un carrer a Can Pastilla recorden Eaktay Ahn, com també el monument al passeig del Born, amb l’escultura de Joan Costa The shadows of sound (‘Les ombres del so’). Un coreà que va lliurar el seu cor a Mallorca, present per sempre al cor de Ciutat.

Informació elaborada a partir de la biografia d’Eaktay Ahn per Dolores Talavera i textos de Bernardo Obrador, Bartomeu Bestard (Diario de Mallorca), Delfí Colomé i Eunsook Yang.