Carme Colom: “La població d’Inca ha canviat, però el sentiment d’identitat és molt fort”

Inca“Aquest llibre serà part de la memòria per a alguns i un descobriment de la realitat no viscuda per a altres”, afirma el sacerdot i investigador Santiago Cortès al pròleg del llibre. A Inca desapareguda (Efadós, 2026), l’autora, Carme Colom, recupera, a partir d’un extens fons fotogràfic i de la memòria col·lectiva, els paisatges, els oficis i les transformacions que han marcat el pas del temps a la capital del Raiguer.

Com neix aquest nou projecte amb l’editorial Efadós?

— Aquest projecte és, en realitat, una continuació d’una feina que ja s’havia fet fa uns quinze anys. En aquell moment, l’editorial va impulsar L’Abans, una col·lecció molt ambiciosa de fotografies antigues, amb volums de gran format que recollien imatges de diferents pobles i ciutats.

Quin va ser el procés per aconseguir totes les fotografies?

— Va ser una feina molt important. A Inca es va fer una crida molt directa, gairebé casa per casa, i gràcies al boca-orella es va aconseguir reunir un fons molt ampli d’imatges. Va ser una feina molt familiar. Molts dels que em varen ajudar ja no hi són, així que aquest treball és molt valuós.

Per què s’ha reprès just ara aquesta iniciativa?

— En aquell moment, el projecte era molt exigent i l’editorial, que és de Barcelona, no va poder continuar amb la feina aquí. Però ara les tecnologies permeten treballar més fàcilment a distància i, a més, ja disposen d’un fons fotogràfic molt important.

Quines diferències hi ha entre el primer projecte i aquest?

— La principal diferència és el format. L’Abans era una obra molt extensa, crec que tenia 800 pàgines i pesava quatre quilos i mig. Del pes, me’n record bé perquè els havia de passejar per recollir fotografies. Ara, amb un volum d’unes 180 pàgines, n’hem condensat el contingut, n’hem replantejat l’estructura i li hem donat un altre aire.

Centrant-nos en la història d’Inca, quins són els indicis dels primers pobladors?

— Ens remuntam a l’època prehistòrica amb jaciments talaiòtics com el de Son Sastre, que data d’entre el 900 i el 500 aC. Tot i que en època romana devia ser un lloc important per la seva ubicació, d’aquest període no se’n conserven estructures.

Quan Inca comença a ser Inca?

— És durant el període islàmic quan apareix el topònim ‘Inca’, que, segons Guillem Alexandre Reus, provindria de yūz Inkān, terme que definia l’actual comarca del Raiguer i que es va llatinitzar en el Llibre dels fets. A Inca hi hauria una zona semiurbana amb bones comunicacions, terres de conreu i un sistema hidràulic del qual es conserven restes com la font Vella i els qanats. A partir de la conquesta de Mallorca s’inicià la configuració de la vila amb la consolidació de les vies de comunicació, l’ordenació del nucli urbà i la construcció dels principals edificis que en marcaran la fesomia durant segles.

I quan i com es converteix Inca en ciutat?

— Com a premi als avenços socials i econòmics, l’any 1900 Inca fou nomenada ciutat, cosa que es va celebrar amb la il·luminació dels edificis municipals i amb un concert de la banda, però que no generà entusiasme entre els inquers. Veim grans transformacions amb la construcció d’edificis emblemàtics, com la plaça de bous, la caserna i la Quartera; la millora de les vies de comunicació i la construcció d’urbanitzacions noves. A partir de mitjan segle XX s’intensifica la construcció d’edificis nous, amb una tendència a fer blocs de pisos grossos i infraestructures com l’Escola Llevant i l’Escola d’Aprenentatge Industrial, i també ampliant les escoles antigues, com Sant Francesc i La Salle. En tot aquest procés, la ciutat mantingué alguns edificis i llocs emblemàtics, com els molins del Serral, i també se’n crearen de nous que canviaren el perfil de la ciutat, com la torre d’Inca, que competia en altura amb el campanar de Santa Maria la Major.

Hi ha un moment clau en la transformació de la ciutat en què es pot dir que l’Inca antiga desapareix?

— Més que un moment concret, és un procés gradual. Les ciutats canvien a poc a poc, per tant, desapareixen a poc a poc, perquè tenen una necessitat de creixement. Tot i això, un dels grans punts d’inflexió és la industrialització, especialment amb l’aparició de les fàbriques.

Per què tenen aquestes fàbriques un paper tan rellevant en la configuració d’Inca?

— Perquè transformen completament l’economia i el paisatge urbà. Es passa d’un sistema artesanal a una producció industrial. Les fàbriques de calçat, de pell, de tots aquests materials, fan una olor forta i peculiar i, a més, cal que tinguin un sistema d’aigua a prop. Per tant, les vas col·locant als afores. També canvia la vida de la gent, que abandona el camp per treballar a la indústria. Això genera una necessitat constant d’expansió: nous barris amb nous habitatges, noves infraestructures i també nous espais públics.

Què s’ha perdut en aquest procés de transformació?

— Sobretot patrimoni arquitectònic i tradicional: cases vinculades a oficis artesans, molins, edificis històrics... En molts casos, aquests elements varen ser enderrocats per fer lloc a noves construccions. Avui probablement no s’hauria permès.

Ha canviat tant la manera de protegir el patrimoni?

— Moltíssim. El concepte patrimonial és molt més modern. Abans, en el millor dels casos, se’n conservaven alguns elements concrets, com escuts i detalls arquitectònics, però no hi havia una consciència de preservació com la que tenim avui.

Diríeu que la transformació de la ciutat ha modificat la identitat de l’inquer?

— La població ha anat canviant, però el sentiment d’identitat és molt fort. Els inquers continuen tenint una consciència molt marcada de pertinença, fins i tot en casos de famílies que no són originàries d’Inca, però que amb el temps s’hi han arrelat. Ho veig, per exemple, amb la meva família inquera que era forastera: el meu conco venia d’Astúries i la meva tia, de Còrdova, però avui dia són inquers i molt inquers.