"Anava a una escola per als fills dels forasters, on el català no existia"

PalmaSom del 1979, fill d’immigrants peninsulars, i vaig créixer a Inca, però no al centre: vivíem a les zones on s’havien instal·lat els forasters que havien arribat als anys 60 per fer feina a la indústria. Els meus pares n'eren part. Aquell origen, que no semblava important quan eres petit, acabava determinant a quina escola anaves. Vaig començar a pàrvuls a principis dels 80, encara amb una estructura educativa molt marcada pel franquisme, i vaig anar al Sant Vicenç de Paül, a la barriada de Crist Rei. Era una escola pràcticament feta per als fills d’immigrants. Érem tots castellanoparlants i, dins l’aula, el català no existia. De fet, el necessitàvem, però no ens l’ensenyaven.

Tot es feia en castellà, fins i tot en un context en què moltes mestres –monges, germanes de la caritat– es movien amb més comoditat en català que no en castellà. Entre elles parlaven català, però a classe feien un esforç per mantenir el castellà, sovint amb expressions híbrides que avui encara record amb certa ironia: “Ve con cuidado, no pises la estora”.

Aquesta contradicció feia evident una cosa: per als alumnes com nosaltres, aprendre català era gairebé impossible. Passàvem hores i hores dins una escola castellanitzada i, a més, no ens mesclàvem amb altres infants. A Inca, la segregació era clara. Hi havia centres on anaven els mallorquins –Sant Francesc o Sant Tomàs– i després les escoles públiques i Sant Vicenç, que era on acabàvem el forasters. No era una norma escrita, però funcionava així.

Els primers anys d’EGB els feien monges. Amb el temps varen arribar les 'senyoretes', però el canvi era més estètic que pedagògic. L’ensenyament continuava basat en la memòria i la lliçó magistral, sense espai per a la innovació. A classe érem 44 alumnes, nins i nines, en una de les primeres promocions mixtes. Les monges no ho duien gaire bé: cada vegada que hi havia un conflicte, repetien que s’havien equivocat deixant entrar nins.

Segregació social

Tot i això, la convivència entre nosaltres no era el problema. Els rols existien –els nins jugaven a una cosa i les nines, a una altra–, però la separació real venia més per origen social que no per gènere. El que sí que era molt present era la disciplina. Encara hi havia càstig físic. Record monges especialment severes que no dubtaven a aplicar-lo. Un dia, una va tirar un esborrador a un alumne que feia renou i va acabar pegant a una companya. Eren escenes que formaven part de la normalitat.

També ho era la humiliació subtil. Jo som esquerrà, i això era motiu de correcció constant. Comentaris despectius, hores de cal·ligrafia per forçar-me a escriure d’una determinada manera. No sempre entenia què volien dir, però sí com em feien sentir. Malgrat tot, no tot eren mals records. Hi havia mestres que tractaven bé els alumnes i petites novetats que semblaven importants, com la introducció de l’anglès. Però el sistema tenia límits clars. Fins i tot l’educació sexual quedava diluïda o directament s’evitava. I una cosa que resulta graciosa és que fèiem les classes de música pràcticament en silenci. Imagina't el que hi fèiem.

El català, mentrestant, apareixia només de manera residual, com si fos una assignatura més i no la llengua del lloc. El fèiem unes hores concretes, gairebé com si fos una llengua estrangera, mentre tota la resta continuava en castellà. Això marcava una distància clara amb la realitat social que ens envoltava.

De l'escola catòlica a l'institut laic

El gran punt d’inflexió va arribar amb el canvi de sistema educatiu. A la meva generació ens varen posar davant una decisió: continuar al Pau Casesnoves i fer ESO o anar a l’IES Berenguer d’Anoia i seguir el recorregut de BUP i COU. Aquella elecció no era neutra. Va generar una nova segregació: els alumnes amb més dificultats tendien a anar al Pau, mentre que els que aspiràvem a la universitat acabàvem al Berenguer. Hi vaig arribar el 1993, i el contrast va ser immediat. Venia d’una escola religiosa i segregada i em trobava amb un institut laic, amb una altra mentalitat. El primer gest va ser simbòlic: no vaig triar religió. Però el canvi més profund era la llengua. Al Berenguer tot es feia en català.

Per mi, el que en aquell moment sabia de català no venia de l’escola, sinó de fora, sobretot de la televisió —de mirar Bola de Drac a TV3. Com jo, molts fills d’immigrants vàrem necessitar mesos per adaptar-nos a un sistema educatiu que funcionava íntegrament en català. Era, en certa manera, el primer contacte real amb la llengua dins un espai formal.

També canviava la relació amb el professorat. Era més propera, més humana. Els professors estaven implicats en el projecte d’una educació democràtica que volia deixar enrere el model anterior. Es notava en les assignatures –Informàtica, Ètica, Teatre– i en la manera d’ensenyar. Ja no es tractava només de memoritzar, sinó d’entendre, reflexionar i expressar-se. El nivell d’exigència també era més alt, però diferent. A l’escola, amb el fet de repetir la lliçó en tenies prou. A l’institut, si no ho entenies, no podies avançar.

Amb el temps, he entès que vaig créixer entre dos models educatius. Un de tancat, jeràrquic i castellanitzat, i un altre que intentava obrir-se, incorporar el català i posar les bases d’una escola més moderna. El pas de l’un a l’altre no va ser només acadèmic: va ser també una manera diferent d’entendre la llengua, l’aprenentatge i el lloc que ocupaves dins el sistema.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca, dècada a dècada, a través de testimonis en primera persona. En aquesta entrega, ens endinsam als anys 80.

*Text elaborat a partir del testimoni de l'entrevistat