"Damià Pons era el professor 'persiana', però et feia pensar"

PalmaQuan vaig començar l’escola tenia tres anys i era el més petit de la classe, perquè som de novembre. Els primers records són de les monges franciscanes de Bunyola. Record sobretot sor Antònia: una dona petita, grasseta, que no alçava mai la veu. No tenc cap record de càstigs ni de males paraules. Anava a escola content, sense por.

Després vaig passar a l’escola pública nacional, que coneixíem com 'l’escola des Pins'. Allà hi vaig fer tota l’EGB. Era una escola completament tradicional, molt basada en memoritzar. Repetir, estudiar i tornar a repetir. Així i tot, hi havia mestres que intentaven fer coses diferents. Record especialment quan fèiem teatre: aquells moments trencaven la rutina i ens feien sentir que l’escola podia ser una altra cosa.

També record na Cecília Martí, la tutora de sisè. Tenia una coral a l’escola i hi posava una il·lusió enorme. Hi fèiem assaigs a les horabaixes. A mi, sincerament, no m’agradava gaire, però amb els anys he entès el valor d’aquell esforç, aquella manera de fer comunitat.

L’escola era un lloc bastant ordenat. L’horari era de 9 a 12 h i de 15 a 17 h. Érem uns trenta alumnes, nins i nines junts des del principi. Hi havia molt de respecte cap als mestres. Un respecte que no es qüestionava. El que deia el mestre anava a missa, i a casa, si hi havia cap problema, els pares li donaven la raó a ell. Jo no vaig veure mai violència física, però sí un cert to autoritari, sobretot a partir de sisè. Comentaris secs, ordres dites amb mala manera. Res que es pogués discutir. També era una escola sense recursos per a la diversitat. Si un alumne tenia dificultats, simplement suspenia. Ningú no es plantejava què hi havia darrere aquell zero.

En l'àmbit de la llengua, vivíem en una mena de contradicció. Als Pins, les classes eren en castellà, els llibres també, però nosaltres, al pati i entre nosaltres, parlàvem en mallorquí. Era la llengua natural. A les monges, en canvi, sí que es parlava en català.

De l'escola a l'institut

El gran canvi va arribar amb l’institut, al Joan Maria Thomàs. Venia d’un entorn petit, d’una sola línia, on tothom es coneixia, i de cop em vaig trobar en un centre enorme, amb cinc o sis grups per curs. Allà ja no eres “en Miquel”, eres un més. La relació amb els professors era molt més freda. No sabien qui eres, ni d’on venies. A l’escola et coneixien des de petit, hi havia una mirada més personal. A l’institut, això es perdia. Tot i així, jo no vaig tenir problemes per adaptar-me ni per fer noves amistats.

També va ser a l’institut on vaig començar a prendre consciència real de la llengua. Fins llavors, el català hi era, però de manera difusa. A partir de sisè havíem fet aquella assignatura estranya de Lengua de las Baleares, amb un llibre i continguts molt elementals. Però tot plegat era bastant superficial. A l’institut, en canvi, vaig tenir professors que marcaven. Un d’ells va ser Damià Pons, a qui nosaltres anomenàvem “el professor persiana”, perquè s'enrotllava molt. Amb ell, el català deixava de ser una cosa secundària. Hi havia exigència, rigor. Et feia pensar. Record també a na Joana Maria Romaguera, en la mateixa línia. Amb ells dos, la llengua guanyava pes i sentit. Però no tothom ho vivia igual. Hi havia companys —fins i tot catalanoparlants— que hi mostraven rebuig. No entenien per què ho havien d’estudiar. Era una resistència estranya, com si el català fos una obligació aliena.

Mirant enrere, la meva experiència educativa és una barreja d’ordre, rutina i petits moments que ho canviaven tot. Mestres que passaven sense deixar rastre i d’altres que et marcaven per sempre. I, sobretot, la sensació que, malgrat tot, hi havia alguna cosa dins aquella escola que em va fer voler quedar-m’hi. Perquè, al final, si vaig decidir ser mestre, és perquè en algun moment vaig veure que allò podia ser molt més que memoritzar i callar.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca dècada a dècada a través de testimonis en primera persona.

*Text elaborat a partir del testimoni de l'entrevistat