"Érem cent alumnes i un adult ens mostrava un preservatiu"

PalmaQuan jo estudiava, ja hi havia intents d'ensenyar educació sexual, però sovint eren massius i poc efectius: sessions amb més d’un centenar d’alumnes i un monitor adult que ens mostrava un preservatiu que tenia a la mà. En algun cas, directament, els continguts s’evitaven. Record, per exemple, que a cinquè d’EGB el professor es va saltar el tema de l’aparell reproductor. Era d’una altra generació i, simplement, va decidir no fer-lo.

La meva vida escolar va començar abans, a Infantil, el que llavors en dèiem preescolar, a La Salle. El record que en tenc és el d’un espai molt delimitat: un pati tancat només per als més petits, rutines marcades i una sensació d’ordre que no es qüestionava. Ma mare era professora i això ho condicionava tot una mica. Record especialment un dia que va venir a veure’m al pati; quan se’n va anar, vaig sentir una enyorança molt intensa. És un dels primers moments en què l’escola va deixar de ser només un joc. A La Salle hi vaig fer tota l’EGB.

D’aquells anys també em quedà gravada la separació constant de gèneres, de nivell... Fèiem manualitats –rosaris, cendrers, rams de flors pel Dia de la mare– dins una dinàmica aparentment innocent, però que ja marcava rols molt clars. Hi havia coses de nins i coses de nines, i ningú ho discutia. Aquest ordre també es reflectia en l’avaluació: o anaves bé o anaves malament. Sense matisos. Les notes es feien a mà i, més endavant, varen passar a ser impreses amb ordinador. Record aquell primer full com una petita ruptura: la lletra del mestre desapareixia i tot es feia més impersonal.

Jo era la número 44 de 45. No era la darrera, però gairebé. Record que els alumnes amb necessitats evidents sí que rebien un suport, però tot allò que no es veia de manera clara quedava fora del radar dels docents. La relació amb el professorat era formal i distant. Algunes professores generaven una certa calidesa, però també hi havia una altra manera de fer molt més rígida: professors que et parlaven de vostè, et cridaven pel llinatge i mantenien una distància clara, també física, amb taules individuals i files ordenades.

Descobriment del català

La disciplina era directa: si et portaves malament, feies una volta al pati corrent o sorties a la pissarra a repetir la lliçó. Tot això passava en castellà. Durant tota l’EGB el català no existia dins l’aula. No va ser fins al que avui deim Secundària, a l’escola Lluís Vives, que vaig tenir una assignatura de català i vaig descobrir que era una llengua romànica. Era un moment estrany: prendre consciència d’una llengua pròpia com si fos una novetat.

També hi va haver professors que em varen marcar, especialment en literatura catalana, que transmetien interès i estima per la llengua. Però eren excepcions dins un sistema basat a memoritzar i repetir. El nivell era alt i encara avui record moltes coses, però no hi havia marge de discussió ni espai per al dubte. Amb el temps he entès fins a quin punt érem una escola despersonalitzada. Ningú no em va demanar mai si estava bé. El que importava eren les notes. Amb ràtios elevades, aquesta lògica es feia encara més evident: érem números.

Al pati, els rols estaven molt marcats. Els nins jugaven a futbol i altres ens quedàvem als marges, parlant. Amb nosaltres hi havia alguns nins que després serien gais, i amb el temps es va fer evident la seva vulnerabilitat. El que avui identificam com a bullying llavors no tenia nom, però era constant: insults, comentaris i, en alguns casos, empentes i escopinades. Era un assetjament persistent.

El professorat, en general, ho ignorava. Només intervenia en casos d’agressions físiques. No record cap xerrada ni cap protocol. Era una realitat normalitzada: sempre hi havia algú que ho rebia tot. I la resta apreníem a evitar tant els agressors com les víctimes, perquè quedar enmig podia tenir conseqüències.

Escola insensible

Ara, la diferència és clara. Hi ha més proximitat i més atenció al benestar de l’alumne. Sense idealitzar el present, el contrast amb aquell model és evident. L’escola d’aleshores era més rígida, més jeràrquica i menys sensible a tot allò que no fos estrictament acadèmic. I, tanmateix, moltes de les coses que vaig aprendre encara les record. Probablement perquè s’ensenyaven sense marge, amb una contundència que feia difícil escapar-ne.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca, dècada a dècada, a través de testimonis en primera persona. En aquesta entrega, ens endinsam als anys 80.

*Text elaborat a partir del testimoni de l'entrevistada