"Un professor va agafar un alumne i el va tirar per la finestra"

PalmaSi una cosa em va quedar marcada de la meva etapa escolar és que hi havia professors molt violents. En record un que va arribar a apallissar un nin fins a deixar-lo destrossat. Un altre dia, en va tirar un per la finestra. Avui seria impensable. Llavors, no va passar res. També hi havia humiliacions. Un company amb una deformació a la cara, que parlava amb dificultat, va ser ridiculitzat pel director davant tota la classe. Li va demanar si ja havia acabat de vendre cupons. Ningú no va riure. El silenci va ser més eloqüent que qualsevol rialla.

La meva escolarització va començar ben aviat, a només dos anys, a les monges del Vivero, a Palma En guard pocs records nítids, però sí una sensació clara: allà dins hi havia disciplina i també humiliació. Si un nin es portava malament, li posaven una banda negra perquè tothom el veiés. Era un càstig públic, una marca. Anys més tard, passant per davant del convent, encara hi vaig veure l’escut de José Antonio damunt la porta. Com si el temps no hagués passat del tot.

A casa nostra, la vida també va fer un gir aviat. A sis anys vaig perdre mon pare, tot i que la seva malaltia ja ens havia condicionat abans. Per això vaig fer la comunió a cinc anys, avançada, per coincidir amb el meu germà. A aquella edat ja em sabia el catecisme de memòria. Era gairebé tot el que havia après en aquells primers anys.

Després vaig anar a l’escola Avante, on hi vaig estar fins a vuitè d’EGB. Allà hi vaig viure una etapa contradictòria. Per una banda, tenc records bons: jugava a bàsquet, teníem un equip competitiu i fins i tot ens varen dur a Mataró. Aquells moments, amb els companys, eren una finestra d’aire. Record també el dia que va morir Franco: ens varen donar tres dies lliures i ho vàrem viure gairebé com una festa, sense entendre del tot què significava.

Però l’escola també era un lloc dur. Abans del 75 formàvem i cantàvem el Cara al sol. Després això va anar desapareixent, però el franquisme continuava present en moltes coses. Les classes eren en castellà, tot i que al pati parlàvem en català. I la violència era normal. Si t’havien de pegar una galtada, te la pegaven.

Ho vaig viure en primera persona: un dia, a classe, estava assegut amb un company i fèiem comentaris mirant les cames d’una nina. El professor ens va enxampar. Em va fer aixecar, em va girar la cara i em va començar a pegar bufetades una darrere l’altra. Em va deixar la cara inflada, vermella. Després, agenollats com a càstig. Ningú no ho qüestionava.

Nova mirada

Tot i això, enmig d’aquell ambient, també hi havia llum. Quan tenia uns deu anys va arribar un professor que em va marcar profundament. Em va obrir els ulls. A casa meva es defensava el règim, però ell em va mostrar una altra manera de veure el món. Anys més tard, fins i tot va venir a ca nostra per convèncer la meva família que jo podia continuar estudiant. Ho varen acceptar… a mitges. Em varen dir que sí, però que havia de fer feina alhora. Amb 15 anys ja treballava.

El record més dur el guard d’una excursió a la Victòria. Érem quatre alumnes i un professor amb qui teníem confiança. Dormíem en una tenda, estrets. Enmig de la nit em vaig despertar. Vaig notar la seva ma calenta damunt meu i la seva respiració molt a prop. El cos em va reaccionar tot sol: vaig botar per damunt dels companys i em vaig allunyar. No vaig dir res. Amb els anys ho he entès: era un depredador sexual. I, tot i això, va continuar fent classe durant molt de temps.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca dècada a dècada a través de testimonis en primera persona.