L'educació als anys 40: "Si trobaven que anaves bruta, et penjaven una banda"

PalmaA la dècada dels anys quaranta, l’ensenyament estava fortament condicionat pels primers anys del franquisme i per un marc legal antic: la Llei Moyano (1857), vigent fins al 1970. L’escola era autoritària i memorística —la letra con sangre entra, com recordava l’exinspector d’Educació i escriptor, Pere Carrió—, amb manuals únics i continguts rígids marcats pels cuestionarios nacionales. La religió hi ocupava un lloc central i assignatures com Formación del espíritu nacional reforçaven les consignes dedicades a José Antonio Primo de Rivera i a Francisco Franco.

A més, l’educació era diferenciada. Nins i nines estudiaven separats i rebien una formació diferent, amb més pes de les tasques domèstiques i la moral per a elles, i una orientació més acadèmica o professional per a ells. Tot s’havia d’ensenyar en castellà i el control sobre el professorat era estricte, perquè dominar l’escola era una manera d’orientar el pensament i els valors de tota una generació. Posam cara i veu a aquella dècada educativa a través d'un matrimoni que la va viure en primera persona. Així ho conta cadascun:

Antònia Humbert, Palma (1936) - Escola Sagrat Cor

Era l’any 1940. Tenia quatre anys i cada matí ma mare em duia fins a l’escola del Sagrat Cor, la de les nines pobres. Perquè també n’hi havia un altre, de Sagrat Cor, per a les riques. Record la seva mà estrenyent la meva i el cor bategant-me aviat. Tot em semblava immens. Les aules, amb la fusta encerada, eren un món a part. Aquella rutina va marcar els meus primers anys.

De l’escola de les nines riques no en sabíem gaire cosa. Li dèiem el pensionat, perquè algunes hi dormien. Les imaginàvem amb uniformes impecables. Nosaltres no hi podríem entrar. A la nostra, cada matí obríem el balcó, desplegàvem la bandera i cantàvem l’himne. La disciplina regia cada gest i tot havia d’estar net. De tant en tant ens donaven llet en pols. I una vegada per setmana ens feien granar l’aula fins a deixar-la impecable. La bona conducta es premiava amb la banda d’honor. Però si trobaven que anaves bruta, et penjaven una banda com a càstig.

Aules amb ràtios enormes

A classe érem prop de quaranta nines, separades per edats. Dúiem uniforme i, tot i que a classe havíem de parlar castellà, entre nosaltres conversàvem en mallorquí. Mai no vaig veure que pegassin ningú. De fet, teníem una monja especial, la mare Martín, ja gran, dolça i afectuosa, que sempre em va estimar molt. Malgrat que estudiar em costava, vaig aprendre a llegir. No he estat mai gaire lectora —de fet, només he llegit un llibre en tota la meva vida, però aquell aprenentatge va quedar per sempre.

Una vegada al mes ens duien al pensionat per anar a missa. Era l’únic moment en què coincidíem amb les riques. Les diferències eren evidents: la roba, la netedat, la manera de moure’s, de parlar. Després tornàvem a la nostra escola i gairebé no en sortíem. Com a molt, anàvem a un pinar proper, a la zona on avui hi ha la clínica Juaneda. La resta del temps fèiem labors domèstiques i ensenyaments elementals.

El Sagrat Cor de barri, que era a l’edifici que avui ocupa Mata de Jonc, forma part dels meus records amables. Abans de Nadal dúiem paneres de fruita a les monges. De vegades venia el capellà i feia un sermó curt, amb una veu que imposava silenci. Malgrat la disciplina i la duresa de la postguerra, vaig ser feliç. Però la por sempre hi era. Invisible, constant, com una ombra que no et deixava mai del tot. Si ho compar amb ara, abans hi havia massa control. Avui, massa llibertat.

Francisco Tomás, Palma (1938) - Escola nacional de Son Espanyolet

La meva primera escola era gairebé a tocar de casa, al carrer de Mazagán, amb les monges. Però la vertadera etapa educativa va començar quan tenia sis anys, a l’escola nacional de Son Espanyolet, en plena dictadura franquista. El director, don Miquel Deyà, imposava respecte. Era exigent, just, enèrgic. Quan arribava l’inspector, tots ens posàvem drets i callàvem d’un cop. La disciplina marcava el ritme de cada dia, com un ritual que ningú no gosava rompre i amb un rerefons nacionalcatòlic que ho impregnava tot.

A classe érem uns quaranta al·lots. A l’hivern, la petita estufa de llenya feia més fum que escalfor. L’olor de fusta cremada ho envaïa tot i, de vegades, l’aula es convertia en un espai gairebé irrespirable. Anàvem vestits com podíem. Compartíem llibres, material i, fins i tot, roba amb els germans. No ens donaven menjar, com fan ara, però sí llet en pols, i allò ja era un petit tresor.

Mestres amb filosofia republicana

Podíem parlar català gràcies al fet que don Miquel era catalanista, cosa que li va dur problemes. No era un home qualsevol. També hi hagué altres mestres que em deixaren empremta, com Joan Santaner, que havia patit la guerra i la depuració. Amb ell no només apreníem matèries; apreníem a entendre el món i a pensar pel nostre compte.

La nostra escola havia estat republicana, inaugurada el 1933. Quan hi entraren els nacionals, en canviaren el director, però la comunitat educativa va resistir. No era cap alumne brillant, més aviat al contrari. A 14 anys, mon pare em va demanar si volia continuar estudiant o fer feina. Vaig triar ser ferrer, en un moment en què el ferro escassejava.

Anys després ens continuàvem reunint amb don Miquel i amb antics alumnes. Record una vegada que ell explicava que els homes descendim de les mones. Li vaig contestar que no descendíem de les mones, perquè que les mones descendien dels arbres. Vàrem riure tots plegats. L'escena resumeix la complicitat que hi havia.

Don Miquel ens exigia que explicàssim el que havíem entès, no que repetíssim de memòria, cosa que no era habitual en aquella època. Els jocs dins l’aula, les rialles compartides, la fumera de l’estufa i els primers coneixements són encara avui un tresor. Era una persona que es feia estimar. Quan va fer feina a Consell, els alumnes l’anaven a cercar a l’estació; volien estar amb ell.

De la meva etapa educativa, en tenc bons records. Érem tots iguals, no hi havia diferències dins l’aula. Vàrem tenir una infància feliç. Però també hi havia por. Ho record perfectament. Quan jo anava a reunions amb don Miquel, mon pare deia que no hi anàs, que podia passar qualsevol cosa. Jo li responia: “Mon pare, no parlam de política”. Però ell tenia por. Sabíem, per exemple, que a Inca havien afusellat tres germans feia poc. Com no havíem de tenir por?

*Text elaborat a partir del testimoni dels entrevistats