"Un dia vaig vomitar a l'escola i em van obligar a menjar-m'ho; no he tornat a tastar la confitura"

PalmaUn dels episodis més desagradables de tota la meva escolarització el tenc encara molt present. Un dia, al menjador, vaig vomitar. I en lloc de cuidar-me, em varen obligar a menjar-m’ho. Ho record encara amb una sensació de fàstic molt viva. Era confitura de maduixa i ens la feien menjar a cullerades. No n’he tornat a tastar mai més. Era una etapa en la qual l’escola adoctrinava de debò, tant que ens diuen ara als docents que ho feim.

Encara tenc gravat el moment d’escriure per primera vegada una data a un paper: 1975, l’any que va morir Franco. Feia primer d’EGB. No ho sabia, però aquella etapa quedaria marcada per una sensació estranya: créixer entre una escola que s’acabava i una altra que començava.

Vaig créixer al Carmel, un barri de gent treballadora de Barcelona. Som la petita de set germans, i a casa varen decidir que no aniria a l’escola pública d’aquell moment. Tenia molt mala fama perquè era on més s’adoctrinava. Per això vaig començar a la Menéndez Pidal, una escola privada. Només hi vaig fer primer i segon, però en tenc records molt vius. Duia uniforme, separaven nins i nines i a l’aula hi havia una foto de Franco. Era una escola molt disciplinària.

Després, els meus pares em varen treure d’allà i vaig anar a una escola molt diferent: la Paulo Freire. No tenia pati i anàvem al parc, però el canvi era enorme. L’educació era més oberta, més viva. Hi havia esport –atletisme, gimnàstica–, però sobretot una manera de fer més participativa, més connectada amb el que passava al voltant. Malgrat que tota la meva escolarització va ser en castellà, aquí hi teníem una assignatura de català. A la Paulo Freire vaig començar a sentir que l’escola podia ser un lloc interessant, no només un espai d’obligacions.

Més endavant vaig anar a l’Acadèmia Mistral, ja molt a prop de ca meva. Era una escola de barri, amb moltes activitats extraescolars: futbol, bàsquet, ping-pong. Hi donaven molta importància a la lletra, a la netedat dels quaderns, a fer-ho tot ben presentat. Però, al mateix temps, hi havia una manera de funcionar molt oberta. Fèiem assemblees, debats, escrivíem molt. Hi havia espai per expressar-nos. També fèiem teatre –encara record Somni d’una nit d’estiu– i la relació amb els mestres era molt més propera. Era una escola pensada per a la gent del barri, per donar oportunitats i per crear comunitat.

El gran canvi va arribar quan ens vàrem traslladar a Mallorca. Jo venia d’aquest model més obert –treball en grup, producció de textos, activitats diverses— i de cop em vaig trobar en una escola de monges, només de nines. Va ser un xoc fort. Em sentia del tot desubicada.

Política a les aules

Hi ha una escena que no he oblidat. Era el 1982, poc després de la victòria de Felipe González. A classe ens varen fer treballar el sistema polític. Ens dictaven: "Aliança Popular, dirigida pel senyor Manuel Fraga” i “el PSOE, dirigit per Felipe González”. Jo em vaig plantar: si un era ‘senyor’, l’altre també ho havia de ser. Es va muntar un bon enrenou. Allà no es qüestionava res.

No vaig durar gaire en aquell centre. Després vaig anar al CIDE, i allà tot va tornar a canviar. Era una escola gran, oberta, envoltada de camp. Anàvem a jugar entre ametlers. Els professors eren propers, accessibles. Amb el temps he entès que no totes les escoles són iguals. N’hi ha que t’ofeguen i n’hi ha que t’obren. I el que et queda més gravat no són els continguts, sinó com et varen tractar.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca dècada a dècada a través de testimonis en primera persona.

*Text elaborat a partir del testimoni de l'entrevistat