"En ple franquisme, les monges feien classe com si la República encara existís"

Palma'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca, dècada a dècada, a través de testimonis en primera persona. Aquesta setmana ens endinsam als anys 50.

Vaig començar a escola a dos anys. No era habitual fer-ho tan aviat, però a ca nostra eren molt rarencs. Ma mare només tenia una idea clara: no volia que anàs a la Puresa. Així que em varen dur a un parvulari que no tenia nom; era, simplement, ca la senyora Ascensió.

Era molt petita, però sabia clarament que la senyora Ascensió era republicana a les totes. No sé com ho sabia. Supòs que vaig sentir qualque cosa que deia. Però si jo, amb dos i tres anys, ho vaig notar, és perquè ho era molt. Hi hagué moltes mestres depurades, però si no tenien delictes evidents, després les rescataven. Ella va tenir sort: el seu home era inspector i això la protegia. Per anar-hi havíem d’agafar el tramvia fins al carrer de Costa i Llobera i els meus pares varen decidir que no valia la pena. Em varen matricular a la Santíssima Trinitat, una escola de monges trinitàries. Hi vaig estar entre els cinc i els vuit anys. Aquella escola era rara i jo ho sabia.

Les monges havien anat a formar-se amb Maria Montessori. Aplicaven la seva pedagogia, la de veres, no com ara. Aïllaven els continguts, els oferien de manera seqüenciada, i tot partia de l’experiència pròpia. L’escola entrava dins la vida de l'alumne.

Record molt clarament els exercicis de vida pràctica: cordar botons, vestir-se amb ordre.... També aquells fulls amb dibuixos geomètrics que havíem de pintar amb dos colors, seguint pautes estrictes. Jo trobava que era un doi. Mon pare també ho deia. Més endavant vaig entendre que allò cercava el moviment de la mà, preparar-nos per escriure. Hi havia integració. Hi havia infants amb dificultats i se’ls adaptaven els continguts. Record un al·lot que no parlava i que anava amb una cartera buida. Jo pensava que jugaven amb ell, però feien feina adaptada.

Sota l'ull del règim

Quan venia la inspecció, tot canviava. Ens feien fer el que volien que veiés la inspecció educativa: El règim volia veure Formación del Espíritu Nacional. La resta del temps, jo no sé si feien veure que la República no havia caigut o si de veritat no se n’havien temut, però feien la mateixa escola que abans. En ple franquisme, les monges feien classe com si la República encara existís.

El pas a l’escola gran de la Santíssima Trinitat va ser un contrast fort. Allà, la directora era molt del Régimen. Si al parvulari hi havia monges amb maneres republicanes, aquí dominava una educació clàssica. Tothom feia el mateix. No hi havia grans càstigs, però sí una actitud constant de control. La lletra no entrava amb sang, però si no entrava, no entrava. No em vaig barallar mai amb cap monja. Tenia clar que l’autoritat la tenien elles, i si no tenien raó, pitjor per a elles. En aquesta etapa vaig compartir classe, taula amb taula, amb Carme Riera. A casa, mentrestant, vivia una altra educació, perquè mon pare deia que a l’escola s’hi anava a perdre el temps. Em donava llibres, em feia experiments, em feia pensar. Ell havia conegut indirectament el moviment de Ferrer i Guàrdia i parlava d’una altra manera d’educar.

A la classe de sor Antònia, que també tenia unes maneres de fer modernes per a l’epoca, va venir una temporada a substituir-la una senyora andalusa. Feia dictats i jo escrivia exactament el que sentia. Però allà on jo posava una S havia de ser una C. Em feia molta ràbia. Em vaig avorrir molt perquè trobava que fèiem dois.

Temps després, un dia em varen demanar si volia fer l’ingrés a Batxillerat a mitjan curs. Ho vaig contar a mon pare i em va dir que fes el que volgués. Vaig baixar a la classe d’ingrés, sense taula, i vaig aprovar. Però hi hagué un malentès amb les monges. Quan la responsable va tornar d’un retir, ja no em podia matricular. Em vaig enfadar —mon mpare encara més— i al mes de maig vaig deixar d’anar a escola.

Matriculació autònoma

Després vaig reivindicar anar a l’institut Joan Alcover, l’únic de l’època per a nines, que era al segon pis de l’actual Ramon Llul. En aquella època, només hi anava qui no podia pagar un ensenyament “com toca”. Era considerat el centre de l’escòria. Però a mon pare no li agradaven les monges i varen veure que no seria la perdició absoluta. Em vaig matricular tota sola a onze anys. Vaig haver d’anar a cercar la partida de naixement i fer mil gestions. Supòs que a casa volien comprovar si realment en tenia ganes. Ho vaig aconseguir.

A l’institut hi havia gent de tota casta. Érem unes trenta. Des de nines que no havien fet els deu anys fins a algunes que en tenien setze. Ningú no es ficava amb el que feies. L’havies de fer molt grossa perquè et diguessin alguna cosa. Estudiaves si volies. Va ser al primer curs de Batxillerat, precisament, que vaig coincidir i em vaig pegar amb Maria del Mar Bonet, però ràpidament ens vàrem reconciliar. No va guanyar cap de les dues; va guanyar el mestre, que es va escandalitzar molt, perquè anys més tard encara me'l vaig trobar i m’ho va recordar.

*Text elaborat a partir del testimoni de l'entrevistada