“La professora de Franquisme ens feia classes de català clandestines”

PalmaA l’escola ens feien cantar el 'Cara al Sol' i el català s’aprenia d’amagat. A sis anys vaig començar a ca les monges trinitàries de Binissalem. Pagàvem 350 pessetes cada mes, que eren doblers en aquella època. A ma mare no li feia gaire gràcia que estudiàs. Pensava que la nostra feina era casar-nos, i prou.

Vaig preparar l’ingrés a Batxillerat a 9 anys i el vaig començar a 10. Per fer l’examen d’accés, vàrem anar a l’institut de Palma. Al meu curs només érem tres nines que fèiem Batxillerat; també hi havia una monja molt jove, d’uns 18 anys, que estudiava amb nosaltres perquè no havia pogut fer-ho abans. Rècord amb nostàlgia quan vàrem anar a fer la prova d’accés a Palma. Francesc de Borja Moll ens va examinar de francès.

Confessió setmanal

Els primers cursos —primer, segon i tercer de Batxillerat— els vàrem fer a ca les trinitàries. Venien professors contractats i fèiem classe l’horabaixa: un capellà que feia llatí i un professor de l’escola pública que ens feia francès i matemàtiques. Anàvem a classes de música a casa d'una mestra que es deia Catitans, que tenia un piano, i també fèiem labors, gimnàstica i Formación del Espíritu Nacional. Cada setmana hi havia visita a la capella i confessió. Quan començava la classe de música general, a vegades ens feien cantar el 'Cara al Sol'. Jo ho feia sense pensar gaire, ni sabia què cantava.

Les classes es feien sempre en castellà i entre nosaltres xerràvem mallorquí. Hi havia una monja major, sor Miquela, que no dominava gaire el castellà, i amb ella a vegades sí que parlàvem català, perquè no li quedava més remei.

Un dia, la professora que feia Formación, que venia de Felanitx, ens va demanar si volíem aprendre a escriure en català. Ens va advertir que no ho podíem explicar a ningú; així vaig començar a anar a classes d’amagat a ca les monges. Hi havia adults i infants, i ens trobàvem un cop a la setmana, a les 20.30 h. No vaig aprendre gaire, però sí les esses, la ce trencada i la diferència entre la be i la ve baixa. Si ens haguessin descobert, hauria estat un escàndol enorme.

Un quadern que passava per moltes mans

Si bé a l’horabaixa fèiem les classes específiques per a les de Batxillerat, al matí compartíem aula amb la resta. Fèiem el quadern de rotació, el qual cada dia tocava a un alumne i en què es copiaven dictats, comptes o exercicis. Era el quadern que veia l’inspector. A mi no m’agradava gens, perquè havies de fer molt bona lletra i fer-ho tot perfecte. I era curiós i tètric el fet que teníem un rellotge dins classe i que cada hora que passava ens feien aixecar i repetir: 'Una hora menys de vida, una hora més a prop de l’eternitat'.

Sempre vaig ser una mica contestadora. Un mestre deia a mon pare que jo feia anar els altres pel mal camí i em pegava. Record un dia que esperàvem un professor amb les cames penjades per la finestra, perquè feia bon temps. Quan la monja directora ho va saber, va venir i ens va pegar llosques pertot.

També fèiem bajanades quan els monges anaven a resar i ens deixaven soles a l’escola: pintàvem la pissarra i miràvem dins els calaixos. El professor que venia de l’escola pública era molt bèstia. Una vegada va tirar una campana de ferro i va ferir a una companya, li va rebentar el llavi. Entrava a classe amb un cigar encès i en sortia igual, llançant tot el que trobava a mà.

Prohibit ser esquerrà

Pel que fa a la mà, no em deixaven escriure amb l’esquerra, perquè deien que era pecat. M’amenaçaven que si ho feia, me la fermarien. Ara ho faig tot amb l’esquerra, soc d’esquerres en tot, menys a l'hora d'escriure.

Quan vaig començar quart vaig passar a l’IES Berenguer d’Anoia. Tenia 14 anys i érem la primera generació del centre. Va ser la primera vegada que anava a un institut mixt i per a mi va ser tota una descoberta: al cap d’un mes ja tenia al·lot. No vaig acabar cinquè perquè mon pare es va posar malalt i em van treure de l’institut. Vaig plorar molt, perquè jo era una dona intel·ligent i volia estudiar, però no em van deixar. I la conseqüència és clara: soc l’única dels germans que no té estudis.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca, dècada a dècada, a través de testimonis en primera persona. En aquesta entrega, ens endinsam als anys 60.

*Text elaborat a partir del testimoni de l'entrevistada