“A sis anys travessava Palma tot sol per anar a escola”

PalmaA sis anys, travessava Palma tot sol per anar a escola, en una ciutat on els infants es movien amb una llibertat impensable avui. Caminava des de Pere Garau fins a l'escola de Sant Francesc. Als anys seixanta, les famílies concedien molta més llibertat als fills i aquesta autonomia prematura acabava forjant un fort sentit d’independència.

Els primers records d’escola que tenc estan lligats a les monges. Devia tenir tres o quatre anys quan vaig començar amb les franciscanes; en un espai que feia de tot: escola, guarderia i refugi. En aquella època l’oferta pública per als nins petits era pràcticament inexistent, i moltes famílies confiaven en les congregacions perquè cuidassin els fills mentre els pares feien feina. Resàvem molt, però també jugàvem i passàvem les hores protegits dins aquell món de pati, aula i capella.

A cinc anys vaig passar amb les monges agustines del carrer de Sant Miquel. Per aprendre a llegir ens posaven en petits grups: cadascú amb el seu llibre obert davant, i llegíem un darrere l’altre, amb la monja escoltant amb atenció. Per escriure el sistema era més individual. Teníem quaderns de cal·ligrafia on copiàvem mostres amb paciència infinita. També resàvem molt, i hi havia espai per cantar i fer una mica de música. De vegades fins i tot hi quedava a dinar.

Infants 'lliures'

Després vaig passar a Sant Francesc. Devia tenir sis anys i hi anava tot sol. Avui pot semblar estrany, però era una altra ciutat. Sortia de Pere Garau i travessava la Gerreria, passava per la Porta de Sant Antoni i la plaça de les Columnes fins a arribar al col·legi. La gent se’n fiava, i els nins ens movíem amb una llibertat que ara seria impensable.

A Sant Francesc només hi vaig estar un any. Teníem aquells pupitres antics amb tinter, i escrivíem amb plomes de mànec de fusta. Només hi anàvem nins. Hi havia disciplina, molta disciplina. Si arribaves tard et renyaven; a algú el posaven de genolls i, de tant en tant, queia algun cop de regla damunt els dits. Però, si he de ser sincer, no ho record com una experiència especialment traumàtica. Era el sistema que hi havia.

El gran canvi va arribar quan vaig anar a Sant Josep Obrer. Aquella escola naixia vinculada a una parròquia nova i amb una voluntat diferent, més oberta, amb aspiracions de renovar moltes coses dins l’Església. L’ànima del projecte va ser Sebastià Arrom, que fins i tot es va barallar amb el bisbe perquè aquest volia que el centre es digués Sant Josep Artesà i ell defensava el nom de Sant Josep Obrer.

En mans del bisbat

Amb el temps s’hi van crear cursos de Primària i després una secció delegada de Secundària privada que depenia del bisbat i estava vinculada a l’Institut Ramon Llull. El director era Rosselló Bordoy. Jo hi vaig conèixer professors extraordinaris: Antoni Bernassar, Gayà, Llodrà… Gent amb una gran vocació i amb una idea d’educació molt avançada per a aquell moment.

Encara vaig arribar a anar al complex actual de Son Gotleu, quan allò no era més que un camp sense res. Nins i nines anàvem separats, tot i que ja a Batxillerat en algun moment hi varen incorporar alguna nina. Fèiem un batxillerat tècnic que combinava humanitats amb ciència i tecnologia.

A Sant Josep Obrer també hi havia un grup escolta i moltes activitats: teatre, esports, excursions. S'hi respirava un ambient d’obertura que anava més enllà de les classes. Això no vol dir que no hi hagués adoctrinament. Teníem assignatures com Formación del Espíritu Nacional. També hi havia religió, confessions i participació en cerimònies. I, mirat amb ulls d’avui, faltava molta sensibilitat amb els alumnes que tenien dificultats o que simplement sortien del patró. El sistema era homogeni: tothom igual. Si eres un alumne diferent, estaves perdut.

Tot s’ensenyava en castellà; ningú s’hauria atrevit a fer-ho d’una altra manera. Però, en privat, no hi havia inconvenient a parlar en català. Al pati o fora de classe era habitual. A Sant Josep Obrer fins i tot vam començar a tenir algunes classes de català. Venien seminaristes i ens ensenyaven coses molt bàsiques. Era poca cosa, però per a nosaltres ja era un petit signe que els temps començaven a canviar.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca dècada a dècada a través de testimonis en primera persona.

*Text elaborat a partir del testimoni de l'entrevistat